divendres, de setembre 24, 2010

Sant Cugat vist per Jordi Arenas

Jordi Arenas (1920 - 1998) rebé l'abril de 1944 l'encàrrec de refer un dels llenços que havia quedat malmès al presbiteri de la Basílica de Santa Maria, a Mataró, que havia pintat Joan Giralt, gendre de Pere Pau Montanya, autor dels de la resta. La guerra i l'acarnissament contra la imatgeria religiosa n'havia estat la responsable. No havia de restaurar-lo, es tractava d'una obra nova que havia de representar el Martiri de Sant Cugat, deixebles del qual eren les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, segons la tradició. L'enllestí a finals d'aquell any o el 1945, i encara hi és. Enmig, el jove artista havia perdut la seva mare, fet que el marcà de manera molt important*.  

Fins aquest diumenge es pot veure a Ca l'Arenas, a Mataró, una mostra dels esbossos que l'artista va elaborar per atendre aquesta magna obra, que precediria altres encàrrecs similars. Us demano que hi passeu una estona, abans que no tornin a l'arxiu. Podem veure-hi -a mostra d'exemple- els estudis preparatoris, especialment els anatòmics, en tractar-se d'un quadre amb força figures, i també els compositius.

A mi em va cridar l'atenció la manera de tractar sant Cugat. Si bé en principi, l'autor imaginava una lectura més o menys convencional, sense parar massa esment en el gest o en les capacitats expressives d'una escena de martiri, el treball que portà a la realització final del llenç sembla justament abordar-les a fons. El cas de sant Cugat és paradigmàtic. La mort imminent, com es reflecteix en un cos, en un rostre, en una escena? No em feu dir si passà pel cap la seva experiència personal, davant la mort de la mare mentre treballava en l'obra, segurament fou així. Segurament, també la brutal experiència de la guerra i la postguerra en fessin la resta. Sant Cugat apareix, central, en una actitud de pregària intensa: els ulls closos, el cos relaxat, els llavis plens de confiança, el cap rapat (com els eremites de Marc Prat). Un desafiament radical a la mort i a la violència a partir de l'actitud personal, que mostra l'ànima serena i alhora la voluntat de ser testimoni, de dir-nos coses a nosaltres també.

* Vegeu Masriera i Ballescà, Francesc: Jordi Arenas, la sublimació de l'art, PMC i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2006, pp. 73, 76-77 i 79.
Publica un comentari a l'entrada