dijous, de setembre 23, 2010

Amb Miquel Biada i Nacho Vidal


Demà divendres s'inaugura a Mataró l'exposició muntada pel jove mataroní Raül Roncero [vegeu web i flickr], guanyador de la 9ª edició de la Mostra d'Art Jove de la nostra ciutat. Serà a l' espai f (C. Nou 11) i, er desgràcia, no podrà comptar amb l'estrella inspiradora de la seva revolucionària obra, és a dir, jo. Tinc un altre compromís.

Coneixo més aviat poc l'obra de Roncero, he seguit alguna cosa de les que ha fet i m'agraden molt les seves fotos. Ignoro del tot de què va la mostra i em sembla que el títol, per mi molt suggerent (crec que un dels problemes de la cultura moderna és justament la eva desvinulació amb el llenguatge simbòlic), no tindrà massa a veure amb el contingut. Encara més si, com podreu observar, surt una imatge d'un paio que s'assembla sospitosament a mi (a l'esquerra), en mig d'una colla de referenys més o menys suats de la ciutat i altres personatges que semblen formar part  d'alguna història amb l'autor que ignoro. Res a dir, només faltaria. Ja m'he resignat a ser home-objecte i només he de confessar que m'avergonyeix una mica tot plegat. Potser per això un post dedicat a treure's la vergonya.

Jo, que no sóc ningú (i d'aquí la gràcia, suposo) ja he estat objecte d'alguna altra expressions artístiques de la ciutat, cosa que m'ha servit per distanciar-me irònicament del personatge que interpreto (gràcies). I de manera molt semblant (icones locals segons l'artista, etc...). En refereixo al muntatge que fa un parell d'anys féu Martí Anson i del que vaig referir-me aquí, on també comparteixo cartell amb Miquel Biada o Nacho Vidal, gran honor; al final ens farem amics.  Però cap d'ells dos és original. En una revista fanzine de l'any 1991 (In contione, es deia?), la ploma del polifacètic Sàgar Malé ja em feia sortir envoltat de símbols tant tòpics com particularíssims i freaks dins els personatges il·lustres de la ciutat, que va servir per donar-me un bany gratuït i immens d'humilitat davant la tonteria de 'ser algú' (vegeu què deia fa poc Gregorio Luri). La conya no és original, doncs. I disculpeu l'autoreferència.
Publica un comentari a l'entrada