Vaig semblar un snob quan vaig dir que, aquest estiu, en la meva primera visita a Lleó, no em podia perdre el MUSAC (Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León). Efectivament, San Marcos, la Catedral o la Col•legiata de San Isidoro són monuments de primeríssim ordre, no tan sols en el marc de Castella-Lleó o tota Espanya, sinó mundials, diria jo. No era pas per despreciar-los, era justament per comprovar, si és així, sota quin prisma es presenta l'art contemporani en una ciutat d'arrels romanes i d'elements artístics -com deia- de vàlua mundial relatius al Gòtic o el Reneixement, sobretot. El que vull dir, sobretot, és que la ciutat de Lleó, i tot l'antic regne si m'apureu, mereix visita obligada pels amants de l'art. I el MUSAC no n'és una excepció.Es tracta d'un imponent edifici, amb les seves característiques finestres de colors, projectat per Emilio Tuñón i Luis Moreno Mansilla (Premi d'Arquitectura Espanyola 2003), amb tots els serveis i característiques d'un centre com aquest, similar al que tenen altres ciutats espanyoles i sovint molt desconeguts. L'exposició central d'aquest estiu, i que es pot veure fins el proper 9 de gener, exhibeix les obres propietat del Museu que corresponen als nous artistes llatinoamericans. “Modelos para armar”, es diu, un títol inspirat en una novel•la de Julio Cortázar que serveix, també, com a resum de la presa de posició inequívoca contra la violència que ha presidit (i en alguns llocs, encara presideix) la realitat llatinoamericana des de la crisi del petroli ençà, almenys. També projecta, aquesta presa de posició, una actitud vital de reivindicació de la humanitat front la barbàrie, un clam confiat per un món millor que, pel sol fet de poder denunciar el que no ho és, ja es comença a palpar.
Hi participen una quarantena d'artistes. Deixeu-me'n recomanar-ne un parell. Un, el dominicà Jorge Pineda, amb una inquietant relació entre una nena encaputxada (innocent, per fer, o per desfer, que s'acosta, que repèl...) i una mena d'esfera negra enganxosa amb sospitosa similitud amb aquest món que es desagrada tant i estimem tant. El segon és el colombià Óscar Muñoz, que presenta la instal•lació de vídeo Biographies, en les que uns rostres de persones mortes apareixen i van fonent-se amb l desaigüe sobre un plat de dutxa, sense solució de continuïtat, i en diverses pantalles posades a terra en una cambra fosca. El rostre que s'esmuny, que torna, que fa com l'aigua, en una tensió constant entre dissolució i identitat, entre matèria i ànima, en la que discorre la nostra vida. I la dels altres.* article per a la revista Valors (octubre 2010)
“Modelos para armar” és una exposició oberta fins el proper 9 de gener de 2011 al MUSAC (Av. Reyes Leoneses 24, León)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada