dissabte, d’octubre 02, 2010

La violència còmplice



La batalla campal en què acabà la jornada de vaga general de dimecres passat, a Barcelona coincidint amb el desallotjament que l'ordre judicial fixava pel mateix dia, només ha aconseguit un objectiu: desprestigiar els organitzadors de l'aturada, que en cap cas en són els responsables (i que han condemnat els esdeveniments). Jo no compartia els motius de la vaga, però de cap manera em passaria pel cap assimilar l'actitud dels violents amb la dels sindicats. El qui ho hagi preparat, doncs, pretenia exactament això.

És molt probable que la gran majoria dels participants d'aquests aldarulls justifiquin la seva acció en nom de no sé quants arguments similars a la dels sindicalistes o, si m'apureu, coincidents amb els objectius de l'esquerra. Però el que aconsegueixen és justament el contrari: assimilar un dels drets fonamentals dels treballadors, la vaga, als aldarulls i el desordre, i els arguments de l'esquerra per una millor redistribució de la riquesa amb la imposició feixista (així ho qualifica l'Alcalde Baron al seu bloc [aquí]) i del terror als carrers. Jo sóc d'esquerres precisament perquè estic en contra d'això.

La dreta se'n beneficia

Hi ha un fort corrent de fons contra les organitzacions sindicals que,  diguem-ho també, com tot mecanisme de mediació, té també la seva crisi en el món actual, com els partits les esglésies, les famílies... Els dies previs a la vaga general, la sempre perspicaç Esperanza Aguirre alimentava el corrent contrari al sindicalisme (és a dir, a l'organització dels treballadors) amb la promesa d'eliminar les hores sindicals de molts representants a la Comunitat de Madrid, que presideix. El portaveu del PP a Mataró, com recordava fa poc Esteve Martínez, deia al Ple passat que les organitzacions sindicals existien tan sols perquè reben força subvencions públiques (com el seu partit, suposo, o com el seu sou), en una contribució populista més al descrèdit de tot allò que signifiqui organització, representació, aliança... especialment entre els més febles. Els mitjans de dretes, abans i després de la vaga, s'hi han abonat força també. Més que mai. [vegeu què diu Gregorio Luri]

Ja va dir Hans Magnus Enzensberger a l'assaig "Las bellas almas del terror", al llibre Política y Delito*, que hi ha una sospitosa relació entre alguns agents de la reacció de l'Estat contra la violència que l'ataca i els agents violents que en són els principals actors, recollit en les figures de Kaljajev i Asew  en temps de Lenin, "en el cual la policía secreta aparecía como órgano ejecutivo de la revolución" (p. 104).

No sé si veieu per on vaig. El millor que pot passar a la dreta és que l'esquerra perdi la legitimitat, que tota proposta de canvi s'associï al desordre, que l'esquerra es baralli, que es estiguem tots a casa cagats de por mentre alguns campen la seva violència al seu aire, que fem propostes boges i irrealitzables per preferir les seves actituds immobilistes. Sospito que part d'això (ealeshores en forma de persecució religiosa o de venjança pura i dura)  formà part de la justificació del bàndol feixista per a la seva victòria i repressió posteriors.

Ferms contra la violència

Davant d'això, quan governa l'esquerra ha de ser inflexible, ferma. Recordo els casos semblants que hem tingut a Mataró (desallotjaments, manifestacions il·legals, pintades i mobiliari públic malmès...), en què no hem dubtat ni un moment en recomposar la normalitat democràtica quan algú pretén el segrest del que és de tots, o destruir els nostres carrers i la convivència i demanar a crits freudians que torni el papà de dretes. Això, sumat a la crisi de les vinculacions (inclosos els sindicats) i les dificultats d'administració de la violència interior (vegeu els casos dels finals de futbol, per exemple), ha de tenir resposta en forma de potestas (descobrir nous mecanismes de vinculació interpersonal, etc...) i d'autoritas, amb una ferma actitud contra els violents, com demanava amb encert [aquí] la consellera Montserrat Tura, desvinculant-ho de les seves preteses causes que, francament, no hi tenen res a veure.


*  Recollit a Enzensberger, Hans Magnus Las máscaras de la razón, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1995, pp. 71 a 107.
Foto: Albert Salamé. Vilaweb.


Publica un comentari a l'entrada