Diumenge a la tarda vam celebrar, amb una missa presidida pel cardenal Martínez Sistach, a Mataró, els 125 anys de la presència de les serventes de Maria (les "Siervas") a la ciutat de Mataró, primer al Camí Ral, darrere de Santa Anna, i després a l'actual convent al carrer d'Onofre Arnau, obra d'Emili Cabanyes, darrere de l'Institut Damià Campeny i el Cercle Catòlic, darerre també dels patis de l'Escola Valldemia i davant de l'Escola Oficial d'Idiomes. Els dos centres educatius han estat erigits on abans hi hagué un antic convent de carmelites.
L'orde fou fundat per la germana Soledad Torres Acosta a mitjan segle XIX, cansada de veure malalts pel carrer a causa de les successives guerres i enfrontaments decimonònics, i dedicant la seva missió als malalts, especialment de nit, que és quan els seus familiars han de descansar per treballar l'endemà. Ja sabeu que a l'Evangeli Jesús diu que no coneixerem Déu directament, sinó a través de l'Altre: "Tenia gana i em vau donar menjar (...), estava malalt i em visitàreu" (Mateu 25, 31-40), així que la mare Torres Acosta s'insciu en la radicalitat cristiana, en allò més genuí.
No massa més anys més tard, la pròpia fundadora establí a la ciutat un primer convent que dura fins avui. El 1970 Pau VI la canonitzà. No és d'estranyar que, una ciutat amb una successiva progressió industrial com era Mataró aleshores, pocs anys més tard d'haver acollit el primer tren d'Espanya, es dotés d'un orde tan 'modern'. És a dir, que atenia els problemes que sorgien de la nova societat industrial, especialment els lligats a les conseqüències sobre persones desemparades (orfes, vídues, pobres o, en aquest cas, malalts amb famílies de treballadors). Ep! I són dones amb iniciativa, soles, que no s'han resignat a fer de cuineres o de cuidadores d'homes, com marcava el patró.
Del segle XIX al XXI
Mataró ha celebrat darrerament força centenaris, o cent-i-alguna cosa més, que se circumscriuen en el moment històric que he citat, als seus canvis convulsos i a el sorgiment de moviment obrer i de les seves teories emancipatòries, i que el conjunt de l'Església formulà amb l'aparició de nombrosos ordes i iniciatives i amb l'encíclica de Lleó XII Rerum Novàrum. He dit més d'una vegada que caldria fer un relat sobre el segle XIX a la ciutat a partir d'aquests fets, crec. Ens falta per saber una mica més qui som i d'on venim. Que és la manera d'orientar-se per saber on anem.
Avui la situació de la Congregació té els mateixos problemes que molts altres ordes, especialment lligats a la manca de vocacions, no pas de necessitats. Efectivament, la societat actual, que ha desplegat un enorme sistema públic de salut, i universal, i que ha millorat enormement la seva capacitat de renda, troba a faltar encara l'acompanyament als malalts. Només cal fer una volta pels hospitals i veureu que hi ha gent molt sola. Ben atesa professionalment, però sola. O hi ha persones que han d'atendre els seus pares per les nits (i pel dia) i veuren com la resta de familiars, si hi són, sovint s'empesquen excuses. Però la vida religiosa no està gens de moda, és realment una vida alternativa i contra corrent i només 'acceptem' aquells que dient-se 'anti-sistema' només fan que refermar-lo i fer-lo més conservador (què aconsegueix un que rebenta un aparador de Levi's? més guàrdies de seguretat!). I, com a mostra, vegeu aquest fet: Només La Vanguardia de diumenge donava compte de l'aniversari. No ho he vist a cap mitjà local...
L'aniversari ens hauria de fer pensar en això. Cal reflexionar sobre la vida religiosa. En primer lloc, per advertir les enormes possibilitats de realització personal i de felicitat comunitària que els que ho practiquen tenen, malgrat els atzucacs que tenen com qualsevol altre; o per descobrir -com deia- la radicalitat de la proposta cristiana en algú que l'ha volgut viure com a prioritat en tots els àmbits. En segon lloc, més prosaicament, per saber com s'orienta avui la tasca missionera, quina relació hi pot haver amb el món dels laics, quins mecanismes d'enfortiment (o fins i tot de fusió) hi ha de les seves estructures, com s'aborda el finanáment de tant de patrimoni que han de tenir cura, etc. Són grans, però justament per la seva experiència, les Serventes ens hi podrien ajudar a fer la reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada