El cantant bisbalenc Carles Sanjosé, de nom artístic Sanjosex, concedia l'altre dia una entrevista a El País [aquí] amb motiu del concert que havia de fer al Palau de la Música. Sembla que vagi contra-corrent de l'opinió publicada i, sense por que l'acusin de res, respon a la pregunta "Es usted muy prudente a la hora de relacionar música o lengua con reivindicación. ¿Por qué?" el següent: "Porque no me gusta. Realmente en Cataluña se habla demasiado de los catalanes, del compromiso y del catalán. No tengo nada en contra, pero quiero huir de esta seriedad". Em temo que, aquí, serietat és sinònim de l'avorriment que molts catalans tenim de tant mirar-nos el melic, brandant llistat de greuges i aspirant com a remei de tots els mals a una independència que no, que no resol res.
El que més m'agrada de la nova fornada de grups i cantants en català és que, senzillament, el català és el vehicle normal, no és cap instrument a favor de res més que la comunicació que la vida dels que en parlen. Ni més, ni menys. Curiosament, en aquesta mena d'auge independentista que sembla haver-hi, als concerts hi he vist menys discurs independentista (discurs és un dir: crits i banderes) que en els de la generació dels pares d'aquests nois. La que féu l'ara massa menystinguda Transició, la que féu possible que parlem amb normalitat el català en qualsevol de les facetes de la nostra vida.
Res, que us deixo amb algunes de les seves cançons.
2 comentaris:
Bona observació Ramon, i bon gust si t´agrada la musica de Sanjosex.
Sanjosex en aquest cas és més práctic i natural que molts dels artistes que volen portar un missatge catalanista. Quin millor missatge que expresar-te tal i com ho sents.
pd. El guitarra que porta, en Xarim, és amic meu, je.
Merci
Publica un comentari a l'entrada