No és senzill
El debat que caldrà fer al si del PSC no és senzill i, en canvi, el seu resultat hauria de poder-se dir amb senzillesa. No és senzill, en primer lloc, perquè el mètode que cal seguir no ho és: pensar què ens falla i què ens va bé (això darrer també compta), compartir aquestes reflexions (i sovint el debat intern exposat al públic s'aprecia com una feblesa), proposar els canvis adequats, discutir-los força i tornar-los a compartir, resumir-los i, al final de tot, 'encarnar-los', és a dir, posar noms i cognoms i començar a aplicar el que pensem.
En segon lloc, no és senzill perquè les causes de la derrota electoral de diumenge tampoc no ho són gens. Des de la meva humil posició, m'al·lucina veure anàlisis excessivament parcials que s'assemblen molt al que un pensa passi el que passi i que ja pensava abans. El primer que cal fer és deixar enrere una mena d'egoisme intel·lectual que tots practiquem i fem l'esforç d'anar més enllà.
En tercer lloc, perquè hi ha unes eleccions municipals a la vista. No hauria d'afectar. Els projectes municipals del PSC tenen una força i una credibilitat -grosso modo, ja sé que en alguns llocs estan en entredit- que són la base d'una nova victòria, si ens ho treballem. I hi ha un precedent: previ a les eleccions municipals de 1999, un crisi oberta al PSOE amb la dimissió de l'aleshores candidat Josep Borrell, no impedí majories absolutes del PSC i una derrota sense pal·liatius l'any següent del candidat Almunia. No matem tot el que és gras.
En tercer lloc, pels riscos que cal assumir. Per mi, el més important és el de l'entotsolament: massa mirada endins que deixi per un altre dia la tasca d'oposició que inclou propostes alternatives a la iniciativa del Govern, o que ens allunyi d'una societat que n'està farta d'incerteses mentre perdem el temps amb les nostres coses. O que ens acabem creient que la política es redueix a una mena de lluita pel poder d'uns quants o d'uns 'sectors' sobre els altres. Caldrà combatre aquests riscos amb missatges ja des d'ara ben clars, adreçats a la majoria que volem retornar al nostre projecte.
I caldrà, finalment, prendre's-ho amb la seriositat però també amb la il·lusió que significa tot començament. Perquè el socialisme, ja ho deia Willy Brandt (vegeu notes d'Obiols), és sempre un nou començament.
Foto: Obra de Marc Llacuna (2007)
3 comentaris:
Ramon, ¿sería posible romper el pacto entre el PSC y el PSOE? Me gustaría votar un partido no socialnacionalista. Pero eso que habéis montado, nunca más. Ahora algunos de vuestros líderes hablan del grupo parlamentario propio. Por qué no tenéis los arrestos de hacerlo de verdad, no siempre a medias: declaraos partido independiente del PSOE. Y los electores podremos escoger lo que más convenga a nuestro interés. El problema es el de siempre. Querréis el grupo independiente, pero que también os siga viniendo Felipe a animar las campañas. Espero que el PSOE os diga las cosas claras: si queréis grupo, tendréis grupo, y también un PSOE catalán. Y que la gente decida, que es lo mejor. JC
JC,
No hi han collons de fer el que proposes. Primera perque el PSC te els webs agafats per el PSOE amb guà de ferro i segona perque en la estructura jerarquica del PSC a on quant mes amunt estas mes pes te la teva veu, la cupula del PSC somnia amb el despatxet a Madrid, i mentres el PSOE goberni i ells hagin seguit el guió...
Anònims,
El PSC ja va tenir grup propi (u també els socialistes bascos) fa uns quants anys, a l'inici de la democràcia. La seva activació caldroa fer-la a l'inici d'una legislatura, segons el Reglament del Congrés. Al Senat, ja tenim grup propi amb ICV i ERC.
El grau d'autonomia del PSC no crec que depengui d'això. El PSC ja és formalment un partit independent, però manté un protocol d'unitat amb el PSOE. Crec que és el que hand e fer dos partits que són al mateix grup ideològic, com es fa a Europa.
Finalment, el PSC té vocació de ser el partit de tots els socialistes de Catalunya, se sentin d'on se sentin i tinguin les sensibilitats que tinguin. Perquè pensem que Catalunya és una i diversa, així també volem el PSC, per més maldecaps que doni.
La nostra força és aquí, no pas la nostra debilitat. La divisió sí que ho seria.
Publica un comentari a l'entrada