diumenge, de desembre 05, 2010

Refer el projecte - 4

Fets, sí; paraules, també

Era ocorrent el lema "Fets, no paraules" per emfasitzar la voluntat de posar mans a l'obra l'acció del Govern Montilla i, especialment, del PSC. Ho era també per destacar en positiu un dels defectes que s'atribueixen al president sortint: la seva poca loquacitat (encara que en política abunden els xerrameques...). Però també amaga, premonitòriament, la 'manca de relat' que molts aprecien en el Govern catalanista i d'esquerres que, a parer meu, ha afectat més al PSC que als altres. Per pragmatisme, per ser el principal partit, per la prioritat en els 'fets' (la referència contínua a l'obra de Govern amb xifres, per exemple), pels 'sobreentesos', per la buidor d'algunes paraules o, potser, per la seva poca eficàcia semàntica al món on vivim (cohesió, laïcitat, federalisme, per posar-ne algunes). I encara apunto algun fet més: la pèrdua de prestigi dels grans relats (premoderns o moderns) i, contradictòriament, la recerca quasi angoixant de nous relats. Tan angoixant que, o bé pequen de simples (independència) o bé s'agafen a qualsevol lleugeresa que passa. Ho dic jo que sóc catòlic i veig més o menys el mateix al si de l'Església, i perdoneu la comparació.

L'emparaulament

George Steiner diu que la paraula (i qui diu paraula diu tota forma d'expressió) és la "casa familiar" de l'home ja que amb el seu concurs va alliberar-se de la matèria. El procés d'emparaulament és, així, un procés emancipatori de la humanitat en tant que pot expressar-se, denominar el seu entorn i, fins i tot, el que no forma part del món sensible. Els fets sense paraules, doncs, tenen un dèficit molt gran perquè els allunyen de la seva humanització.

I encara hi ha un altre aspecte. El llenguatge actual es redueix pràcticament a la seva dimensió racional-argumentativa, bandejant la dimensió simbòlica o emocional, per exemple. Justament per això, sospito un desig d'omplir aquesta buidor i que això també té expressió en la política.

Tenim paraules per dir el que hem fet (mossos, mestres, metges...) però difícilment les trobem per assenyalar el camí que fem, els valors que ho impulsen o les emocions que ens acompanyen. Les propostes polítiques, almenys les del socialisme, a l'hora de ser emparaulades, han de tenir aquestes tres dimensions, també: la racional/argumentativa que més o menys dominem ("Política és pedagogia" diria Campalans); la que té a veure amb els valors que la impulsen (sense caure en obsolescències o en pensar que hi ha valors irrecuperablement a la dreta: seguretat, iniciativa individual, família, tradició...) i l'emocional, que no defuig de l'impacte interior, profund, que té el que fem.

La combinació d'aquests tres elements, i la seva presentació al·legòrica i històrica és el que en diem 'el relat'.

Fins aquí arribo avui.

Debat socialista

En Miquel Iceta ha tingut la gran idea de fer un web que reculli les aportacions que des de diferents nivells i sectors s'estan fent a aquest debat. El podeu trobar aquí.



2 comentaris:

esparver ha dit...

Des de fora, bastant allunyat i només a mode d'inventari: Penso que el problema del tripartit, i singularment del PSC, no ha estat de relat. Ha estat sobretot de serietat.
A mi el que més m'ha decebut, sobretot venint d'un president que si algun bagatge tenia era sobretot serietat és que li hagi tremolat la ma a l'hora d'aturar les desbarrades que han sortit del govern, no dels partits del govern, que han aconseguit que el partit que és nervi de bona part de Catalunya hagi semblat un partit d'oposició sense sentit de país.
I el més greu és que això ha passat quan algunes conselleries ho han fet molt bé.
I el problema és que això no és relat, és autoritat.

Ramon Bassas ha dit...

Esparver
Sí, aquest també ha estat un dels problemes. El propi president Montilla ho ha reconegut.