La premiada pel·lícula Pa negre (Agustí Villaronga, 2010) és recomanable per molts factors. n'hi ha un, però, que encara no he sentit i que a mi em va agradar molt. Consisteix en la recuperació d'un català que tant en dialecte, vocabulari o dicció ja pràcticament no existeix. Als crèdits apareix el rol d'un coach de dicció, de manera que el director ha cuidat especialment aquest aspecte.
Ens pot passar, a catalunya, que mentre creix notablement l'ús i el coneixement de la llengua catalana, ho faci exclusivament en la seva forma dialectal central, que és la que es parla als mitjans públics (i privats) de comunicació audiovisual. La riquesa dialectal del català, especialment a l'àmbit occidental, és molt silenciada. La no reciprocitat de les televisions autonòmiques del País Valencià i de Catalunya ajuda a aquest oblit. I m'agrada que el film més valorat avui en dia pells cienastes espanyols en faci nn reconeixement explícit, centrat en la parla de la plana de Vic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada