dilluns, de març 14, 2011

Diàlegs russos *

Les avantguardes revolucionàries envelleixen molt ràpid. Caixafòrum ens presenta aquests dies una exposició produïda conjuntament amb la Royal Academy of Arts de Londres i la Col•lecció Costakis de Tessalònica que combina fonamentalment tres elements. D’una banda, fotografies antigues i maquetes d’edificis soviètics dels corrents innovadors des de l’inici de la Revolució fins ja consolidat l’estalinisme, el 1935, amb clares influències de Le Corbusier (que en signa alguns) i l’avantguarda pictòrica russa. De l’altra, fotografies dels darrers quinze anys a càrrec de Richard Pare que mostren l’estat actual d’aquests edificis, la majoria d’ells amb un estat lamentable. I en tercer lloc, la col•lecció grega presenta les seves peces pictòriques i escultòriques del corrent artístic esmentat, liderat per Malèvitx, Ródtxenco i altres. Aquest diàleg entre l’arquitectura i l’art, entre el passat i el present (o entre el futur i el que n’ha quedat) i, especialment, entre la plasmació dels ideals revolucionaris i nosaltres, pobrets, és el més interessant que ens proposa.

L’avantguarda russa (constructivisme, suprematisme...) pretén que el món comença aleshores (això que ara en diem adamisme). És una mena de món nou propi de l’home nou revolucionari. Davant el passat icònic i tràgic rus, s’imposa un art sense rostres ni figures. A partir dels avenços tècnics, s’innova amb el joc de les dues i les tres dimensions alhora que es dialoga amb l’arquitectura. Lluny del paisatge dur i pietós, presó rural de l’ànima russa, regnen les noves formes geomètriques que descobreixen el nou ordre científic del món. Ben aviat es veurà que ni el món és tan nou, i que l’home experimenta presons tan o més dures de les que creia alliberar-se. Fins i tot Stalin inicia, a mitjan dels anys 30, un procés de revisió i purga de les avantguardes i propugna un retorn a la figuració, a la litúrgia, a la iconofília, però al servei del règim comunista.

El vaivé descrit és el de la mateixa tensió que viu l’home de sempre, i que l’art llegeix en forma de corrents: una tensió entre l’ordre i el desordre, entre les passions i la raó, entre els mites i la ciència, entre la privacitat i allò comú, entre la llibertat i el deure i, especialment, entre l’ideal i la contingència. La iconoclàstia de l’avantguarda, com ara els talibans, errava en tallar l’atavisme, en prescindir de l’”encarnació” imprescindible en tot projecte utòpic i, per tant, assumir-ne la seva imperfecció radical. Però la iconofília soviètica errava de nou en substituir el paper de la religió (ergo, de la llibertat) i en escapçar el necessari diàleg que, també, l’art ha de tenir amb l’ignot.
* article per a la revista Valors de març de 2011
• L’exposició “Construir la revolució; art i arquitectura a Rússia 1915-1935” és al Caixafòrum (Av. F. Ferrer i Guàrdia 6-8, Barcelona) fins el 17 d’abril
Publica un comentari a l'entrada