La Casa Àsia de Barcelona, que ocupa un bonic palauet modernista a la Diagonal barcelonina, obra de Josep Puig i Cadafalch, fa bé de visitar. Creada fa més de 15 anys (10 en l'actual ubicació) amb l'objectiu de relacionar des de tots els punts de vista, sobretot el cultural, Catalunya i el món emergent oriental, el palauet que acull la institució no és tan sols recomanable per l'arquitectura de l'antiga residència del baró de Quadras, molt a prop de la Casa de les Punxes, sinó també pel conjunt de possibilitats que atresora (llibres, pel·lícules i música a dojo sobre temes asiàtics, entre ells), per les activitats que s'hi fan, moltíssimes, també per les exposicions programades.
En aquests moments, la mostra està centrada en el vídeo art asiàtic de la darrera dècada. «Move on Asia» és un projecte que inclou peces procedents d’Austràlia, la Xina, Hong Kong, l’Índia, Indonèsia, el Japó, Corea, les Filipines, Singapur, Tailàndia, Taiwan i el Vietnam. Segons la Casa Àsia, "és el primer cop que es mostra a Espanya una selecció d’aquest tipus, amb la col·laboració de l’espai alternatiu que dirigeix Jinsuk Suh, LOOP, de Seül, que ha organitzat les cinc edicions d’aquest projecte que reuneix les obres més representatives realitzades amb aquest suport".
Amb la visita us recomano que en vegeu alguns (tots és materialment impossible, a no ser que un hi dediqui vàries jornades a hores diverses). De les característiques dels que he pogut veure, n'extrec tres apressades conclusions. La primera té a veure amb quelcom que en comentaris anteriors a Valors, a propòsit de l'art o la fotografia xineses, fa algunes temporades, ja havia dit: que ningú pretengui exotisme o la sopa d'all, però sí un cert orgull local. El llenguatge dels artistes asiàtics respon també a la realitat global en la que ens trobem i, si de cas, té -amb la seva tradició- les mateixes tensions amb què s'ha trobat l'art occidental quan ha volgut marcar-hi distàncies.
La segona conclusió té a veure amb les temàtiques, molt pròpies de països que evolucionen a passos de gegant en el seu procés d'expansió econòmica i, també molt propi del vídeoart, amb un fil de crítica punyent davant els escenaris que apareixen: l'explotació laboral, la bogeria pel consum i els diners, l'absurd de les tradicions enmig de la innovació, les possibilitats re-creadores de la innovació tecnològica (i els seus límits), el reclam de la senzillesa, la solitud, el sexe com a combat de la solitud, etc... Ja dic, global.
I finalment, una breu reflexió sobre el format del vídeo art. Les imatges en moviment són, probablement, la característica més corrent de la nostra cultura. I més que ho seran, de la manera com evolucionen els nostres 'instruments' de relació amb el món, cada vegada més apantallats (inclosos els diaris del futur). El format també és metàfora del món apressat, del món sense temps, del món repetitiu, circular (per tant, sense línia, sense projecció) en què ens trobem. Per això la mostra parla de la fi del videoart. D'art ha passat a vida real.
* article per la revista Valors (juliol 2011)
"Move on Asia" s'exposa a la Seu de Casa Àsia (Av. Diagonal, 373; Barcelona) fins el proper 18 de setembre. vegeu http://www.casaasia.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada