SANTES15 / Trailer from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.
Vaig ser dels que omplien, divendres passat, el Teatre Monumental amb la presentació de la pel·lícula Santes 15, dirigida per Eloi Aymerich i produïda per Clack Produccions. Es tracta de 15 curtmetratges dirigits per 15 directors o equips que, cadascú a la seva manera, interpreten en imatges algun dels aspectes de la nostra multifacètica festa major. Fins el 31 de juliol es poden veure els curtmetratges a l'exposició que ha muntat Caixa Laietana a l'Ateneu i, també, es pot adquirir en vídeo.
Sota el meu punt de vista (i aquí hi havia el risc del film) els resultats són força desiguals, però força bons en general. Crec, però, que cal destacar, tècnicament, el curt de Marc Salicrú i Narcís Rovira i experimentalment, el de Xavier Roldan i Òscar Fernàndez. Encara hi hauria una altra 'categoria', que seria la d'introduir una visió original, individual, fins a cert punt outsider al que és -potser- una de les característiques de Les Santes (i de totes les festes) que no esmentem mai, per lletja: l'adotzenament.
Anem a pams. El de Francesc Pàez i Marc Giner se centra en un conegut personatge de la Plaça de Santa Anna, en Lluís, tractat d'una manera molt subtil, la mirada del qual ja apunta a aquesta necessitat d'individuïtzació, de relat personal, de diferència, a la qual la festa juga a subvertir. N'hi ha un altre, crec que el de Jorge Heredia i David Valverde que, gràcies a una imprevisió sobtada (anaven a filmar l'Albalda del dia 29 al 30 i va caure un xàfec) ens mostra la cara oculta de la festa: noies que busquen 'algú', nois massa beguts, grups arraulits sota una lona fent veure que la festa no s'ha acabat... i la pluja, una mena de principi de realitat freudià ens ensenya que tot és, de nou, en un espès ordre. Que el miratge s'ha acabat. I a veure què n'hem tret de la roda del temps, enguany.
El darrer que volia comentar és el de l'Eloi Aymerich, el propi director. Planteja Les Santes des de l'enyor, des de la distància, des d'un lloc ben diferent al nostre (Líbia, Líban...). També des de la misèria i des dels epicentres de guerra sobre els que -també de cop- el dictat de la festa ('divertiu-vos fins a morir') imposa silenci. També és bo que algú ens digui que o fem la festa tots o no és la festa que volem, aquesta. I que la festa és dignitat, no anorreament de la persona.
Com diu el propi Aymerich, cadascú podria fer la seva, o les seves, pel·lícules de Les Santes. Quina seria la vostra?
* article publicat a Capgròs, en una nova secicó d'opinió al digital que s'ha de dir 'La nova vida' i que amablement m'han demanat d'escriure-hi mensualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada