Ara
farà un any, més o menys, vaig dir que ja n’hi havia prou. Feia temps
que ho estava parlant amb els meus amics i companys de més confiança,
amb l’Alcalde, amb la meva parella i amb la meva família: vint anys són
massa, els deia, m’estic fent gran, he de fer-me un lloc al mercat
laboral abans no sigui massa tard i, això també, els darrers quatre anys
-convulsos i massa exposats per mi- hi van ajudar. Hi havia pensat
altres vegades, però aquesta vegada anava en sèrio.
Vaig començar molt jove, amb 22 anys, a fer de regidor, uns quants abans ja a ‘fer política’. Pensava, encara que no ho formulava així, que ser d’esquerres està molt bé... però treballar per un món com m’agrada precisa de tres coses: un acord ampli amb els que mes o menys coincideixen amb tu, una organització que els aplegui i ho projecti i una voluntat de ser majoria. I posar-s’hi.
Per la raó que fos, vaig acabar a la llista de l’ajuntament. He passat per moltes responsabilitats. He comès moltíssims errors i he patit força... però també he après moltíssim, he tingut oportunitats de contribuir una mica a fer aquella societat que volia, i m’ho he passat molt bé fent-ho. També m’he sentit estimat, encara que Maquiavel deia que és millor ser temut que estimat... i sospito que alguns m’han temut i m’han odiat força. Contra el que es diu, crec que aquests sentiments contradictoris són inherents, almenys, en la meva manera de veure el món i la política. No crec en la política mel·líflua i reconec que em va la marxa. Crec que polemitzar (fer ‘ombres’) serveix per veure millor el “volum“ de les coses... i per reconèixer l’altre almenys com algú que pot polemitzar amb tu en la “representació del conflicte” que és la política democràtica. També en això hi ha la descoberta de l’”altre”... com passa amb la boxa.
M’ha agradat aquesta part: m’he passat bona part del temps pactant i l’altra batallant. Entremig, miro les coses que hem fet i n’estic molt orgullós. Fins i tot ara que costa pagar-les. Sense determinades apostes estratègiques no hi pot haver cap tàctica substitutòria i, sobretot, cap camí de recuperació. M’agrada haver contribuït a retenir talent (i llocs de treball), a haver fet barris més habitables i segurs, a llançar-nos en projectes col·lectius, a fer canvis i reformes.
Quan vam perdre les eleccions vaig decidir deixar també la meva responsabilitat a la direcció local del meu Partit, a la que estava vinculat també feia bastants lustres. No tenia prou temps per la ingent feina que calia fer i volia forçar alguns canvis... encara que no sé si arribaran. Dic això perquè quan era primer secretari em vaig preocupar d’un aspecte en què no vaig tenir èxit. Em preocupava (i em preocupa) llençar per la borda allò que en diuen el ‘capital polític’ dels companys que, havent ocupat determinades responsabilitats polítiques, les deixen per diferents motius. Com que vaig començar tan inexpert, valoro molt l’experiència. No me’n vaig sortir perquè no vam saber trobar-ne la manera. Mira, a mi, l’experiència que acumulo, inclosa la negativa, em va molt bé personalment. Per la feina que faig ara, per exemple, fent tasques de comunicació per una editorial que ja admirava... Però m’agradaria moltíssim, un dia o un altre, retornar el que la ciutat m’ha donat, dins i fora del meu partit. A mi i a molts altres, ens consta. A veure si ho aconseguim.
Finalment -i acabo- em pregunto com visc tot això com a cristià. Crec que ja ho he dit, una mica i, de fet, m’ho pregunto des del primer dia. Destaco només dos aspectes. En primer lloc, en un lloc on veus tanta gent, m’ha interpel·lat força el descobriment de l’altre, com deia, d’algú concret amb noms i cognoms, a tot arreu, a l’autobús, al teu despatx de l’ajuntament, a una reunió amb veïns... fins i tot entre les tropes enemigues (i el més difícil és ‘estimar els enemics’, com ja sabia Jesús). I, en segon lloc, quan m’angoixava una mica el canvi de vida, no sabent ni on aniria a treballar ni de què viuria, vaig pensar en una altra de les coses complicades que Jesús ens proposa “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?” (Mt 6,26). Doncs això, en aquestes coses difícils i complicades (és a dir, senzilles), penso quan algú em pregunta sobre com ho visc com a cristià.
Vaig començar molt jove, amb 22 anys, a fer de regidor, uns quants abans ja a ‘fer política’. Pensava, encara que no ho formulava així, que ser d’esquerres està molt bé... però treballar per un món com m’agrada precisa de tres coses: un acord ampli amb els que mes o menys coincideixen amb tu, una organització que els aplegui i ho projecti i una voluntat de ser majoria. I posar-s’hi.
Per la raó que fos, vaig acabar a la llista de l’ajuntament. He passat per moltes responsabilitats. He comès moltíssims errors i he patit força... però també he après moltíssim, he tingut oportunitats de contribuir una mica a fer aquella societat que volia, i m’ho he passat molt bé fent-ho. També m’he sentit estimat, encara que Maquiavel deia que és millor ser temut que estimat... i sospito que alguns m’han temut i m’han odiat força. Contra el que es diu, crec que aquests sentiments contradictoris són inherents, almenys, en la meva manera de veure el món i la política. No crec en la política mel·líflua i reconec que em va la marxa. Crec que polemitzar (fer ‘ombres’) serveix per veure millor el “volum“ de les coses... i per reconèixer l’altre almenys com algú que pot polemitzar amb tu en la “representació del conflicte” que és la política democràtica. També en això hi ha la descoberta de l’”altre”... com passa amb la boxa.
M’ha agradat aquesta part: m’he passat bona part del temps pactant i l’altra batallant. Entremig, miro les coses que hem fet i n’estic molt orgullós. Fins i tot ara que costa pagar-les. Sense determinades apostes estratègiques no hi pot haver cap tàctica substitutòria i, sobretot, cap camí de recuperació. M’agrada haver contribuït a retenir talent (i llocs de treball), a haver fet barris més habitables i segurs, a llançar-nos en projectes col·lectius, a fer canvis i reformes.
Quan vam perdre les eleccions vaig decidir deixar també la meva responsabilitat a la direcció local del meu Partit, a la que estava vinculat també feia bastants lustres. No tenia prou temps per la ingent feina que calia fer i volia forçar alguns canvis... encara que no sé si arribaran. Dic això perquè quan era primer secretari em vaig preocupar d’un aspecte en què no vaig tenir èxit. Em preocupava (i em preocupa) llençar per la borda allò que en diuen el ‘capital polític’ dels companys que, havent ocupat determinades responsabilitats polítiques, les deixen per diferents motius. Com que vaig començar tan inexpert, valoro molt l’experiència. No me’n vaig sortir perquè no vam saber trobar-ne la manera. Mira, a mi, l’experiència que acumulo, inclosa la negativa, em va molt bé personalment. Per la feina que faig ara, per exemple, fent tasques de comunicació per una editorial que ja admirava... Però m’agradaria moltíssim, un dia o un altre, retornar el que la ciutat m’ha donat, dins i fora del meu partit. A mi i a molts altres, ens consta. A veure si ho aconseguim.
Finalment -i acabo- em pregunto com visc tot això com a cristià. Crec que ja ho he dit, una mica i, de fet, m’ho pregunto des del primer dia. Destaco només dos aspectes. En primer lloc, en un lloc on veus tanta gent, m’ha interpel·lat força el descobriment de l’altre, com deia, d’algú concret amb noms i cognoms, a tot arreu, a l’autobús, al teu despatx de l’ajuntament, a una reunió amb veïns... fins i tot entre les tropes enemigues (i el més difícil és ‘estimar els enemics’, com ja sabia Jesús). I, en segon lloc, quan m’angoixava una mica el canvi de vida, no sabent ni on aniria a treballar ni de què viuria, vaig pensar en una altra de les coses complicades que Jesús ens proposa “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?” (Mt 6,26). Doncs això, en aquestes coses difícils i complicades (és a dir, senzilles), penso quan algú em pregunta sobre com ho visc com a cristià.
* Publicat a la revista L'Agulla (febrer 2012) després d'haver estat vint anys regidor a l'Ajuntament de Mataró.
2 comentaris:
Tothom sap que la feina de polític es inherentment incompatible amb la de ser un bon cristià: Es peca massa. Fardar de ser les dues cosses es pura hipocresia.
- Anònim,
Mira que burro, jo no ho sabia. Pel que he pogut comprovar en els meus 43 anys de vida es 'peca massa' a tot arreu. Si en fardo, disculpes, no era la meva intenció: més aviat crec que en les dues coses tan sols en sóc un aficionat... i el que em queda per aprendre!
Publica un comentari a l'entrada