El pitjor de la crisi és el seu impacte depressiu, sens dubte. Tothom diu que crisi té el doble sentit etimològic -en alguns idiomes- que permet veure'n oportunitats, però conec molt poca gent que s'ho cregui. En canvi, es fonamental creure's-ho, treballar-hi a fons i evitar caure en l'espiral de lamentacions. O, el que és pitjor, e l'espiral de culpables. Les dues coses desresponsabilitzen i són molt atractives.
Mora, la ruïna
Un exemple d'aquesta darrera actitud oportunista i fatalista és la que manté el cabrerenc que fa d'Alcalde de la meva ciutat, que es permet el luxe de governar només amb un terç dels vots del Consistori. Avui, rebent els sindicats molestos per la reforma laboral del Govern Rajoy (que sembla tenir el suport de la formació del primer regidor), els ha etzibat que "la ruïna econòmica exigeix responsabilitat per part de tots". Vaja, de tots menys els que enlloc d'indicar-nos què cal fer (això és lideratge) ens parla de ruïna. Però no s'h quedat aquí. Es veu que s'ha llegit el primer sobre i els diu als pobres sindicalistes (ep, recordo que no té majoria) que "l’Ajuntament de Mataró ha viscut per sobre de les seves possibilitats,
potser pensant que la bonança econòmica duraria sempre, i això s’ha
acabat”.
Vaja, fantàstic. No sé si les milionàries i agosarades inversions dels mandats anteriors van ser fetes sota aquest efecte, el que sí sé és que precisament es van fer veient la necessitat de canviar de model productiu, fent atractiva la ciutat pel talent, posicionant-la al capdavant de la innovació i aprofitant-se de la situació estratègica de la regió de Barcelona, la més dinàmica del Sud d'Europa, també en termes de producció industrial. I el millor és això: la major part d'aquestes inversions -contra el criteri del que ara és alcalde, que les volia aturar- estan fetes o encarrilades. Sóc actius molt més valuosos que els passius. Un cop ens hem fet la pregunta de com pagarem el deute, immediatament ens hem de fer la pregunta de com posarem en valor aquests actius. El deute només es paga si es posen en valor, si se saben aprofitar. De moment, els únics aprofitaments d'aqusts actius són fets en l'època de l'anterior Govern... No sé què ha fet aquest.
Les oportunitats
Un exemple de l'actitud contrària, positiva, líder, és el que ha portat a terme el consultor Antoni Gutiérrez-Rubí a través d'una secció del seu web, semblant a la que un grup d'empreses van fer amb Actitud On. La va crear fa uns mesos, es diu Good news Catalunya! i manté l'actitud emprenedora i positiva que cal a aquest país i a la nostra ciutat. Els arbres de la crisi, que hi són, els tancaments, els problemes financers al sector públic i al privat, els compungiments que provoca la prima de risc, etc... no esn deixen veure el bosc del que va bé, de les iniiatives que clamen no tan sols per sortir a la llum sinó per trobar aliances, les possibnilitats que ofereixen camps no explorats, les aventures de la internacionalització, etc... Per exportar això a l'esperit del nostre ajuntament, calen -crec- tres coses: una, creure's-ho seriosament i deixar les excuses; dues, tenir un projecte per la ciutat a mig i llarg termini i, tres, forjar aliances, complicitats, consensos... dins i fora de la política. I no hi ha massa temps. Aviat ve l'hora d'obrir el segon sobre.
4 comentaris:
i aixo ho diu el primer tinent de qui ens va endeutar la ciutat sense miraments.
quins webs.
A la casta politica de tots els colors no us interesa el que ens pasa a la resta de mortals. Unicament us importen el repartiment de poder, els llocs de designació directa per els amics i emmerdar a la competència tant com pogueu.
Ja ho diuen. Els politics, com els bolquers es tenen de canviar sovint i per el mateix motiu.
- Anònim
Et repto que em diguis quina de les inversions que ha precisat endeutament es va fer 'sense miraments'. Defenso que els actius finançats via deute són part clau de la nostra recuperació. Ep, si la volem veure.
Tota la resta de comentaris que fas, disculpa, no sé de què van. no em considero de cap casta i em sembla que em passa el que li passa a la resta de mortals...
Vamos a ver, anónimo. Y tu que harías? Dame una sola razón para escucharte un rato. Hasta ahora aquí he leído diferentes ideas u opiniones para salir de la crisis. Pero, que propone tu?
Quan aixó va començar, jo hauria fet el que a Islàndia.
Deixar que els bancs que han estirat el braç mes que la maniga fessin fallida en lloc de finançar-los amb calers de tots. Els bancs que sobrevisquessin serien els mes sòlids. I despres empresonar amb càstics exemplars als irresponsables directius d'aquests bancs i als politics que els hi van donar support.
I no em direu que a islandia no son democàtics.
Aqui el que ha fet aquesta colla que ara mira cap al cel com qui no ha trencat un plat, ha estat negar que hi havia crisi quan a tota europa s'estaven apretant el cinturó. (us enrecordeu de ZP i la seva "desaceleracion transitoria"?). Hem hagut de pagar el rescat dels bancs entre tots, deixant les finances del pais contra les cordes perque suposadament, si no es feia així el cataclisme financer sería terrible (A islandia encara no ha pasat res). I que han fet els bancs despres de que els hi netejessim el cul? No sols no han donat credits per reactivar la economia, si no que el mateix sistema financer que hem ajudat entre tots a salvar, aposta contra nosaltres, rebaixant la nota del pais i fent morterades de calers indecents apostant contra les nostres economies.
Pero com tots sabem que els partits politics estan literalment agafats per els webs per els bancs, aquests politics fan el que fan. I sempre tenim que pagar nosaltres. Els de sempre. Amb retallades i perdent drets, per pagar la destrossa de qui no va saber ni gobernar el seu partit politic sense endeutar-se, i no parlem de gestionar una ciutat, una autonomia o un pais.
Poden donar gràcies de que no estem al 1800, que la gent sigui mes culta i que no hi hagi guillotina. Pero que vagin amb cura, perquè com aleshores, el cabreig general es monumental i com aleshores, el polvorí pot explotar per sorpresa.
Publica un comentari a l'entrada