¿No a les armes nuclears?

La prova de la mena de política i, fins i tot, de la pressumpta ètica del nostre temps podria ser la benintencionada campanya que els amics de la Fundació per la Pau van fer la primera setmana d'agost per l'abolició de les armes nuclears, aprofitant el 70è aniversari del bombardeig d'Hiroshima amb una bomba atòmica. La campanya consistia en aparèixer a les xarxes socials amb un cartell i un text que reclamen l'abolició de les armes nuclears. La xarxa es va omplir de bons ciutadans -entre ells, els polítics, que aquest any no fan vacances- amb el cartellet i au, ja hem fet la B.O. Són les campanyes "del clic", que amb qualsevol dispositiu i des de qualsevol lloc (especialment llocs còmodes com el sofà o la bartola) et solidaritzes amb les causes més nobles del món. 

No ho criticaré, perquè no estic pas en contra de la propaganda i perquè, probablement, les causes s'ho valen. Ara, sí que crec que això no té res a veure amb la política, que acostuma a fer aquestes dues preguntes: una, "¿què estic disposat a proposar i a fer, a la meva comunitat, per assolir aquest objectiu i quin camí emprendré quan m'apareixin les dificultats?"; i dues, "¿realment, em convé (a mi, a Catalunya, a la classe obrera, en fi, al que consideris "teu") que s'aboleixin les armes nuclears?". Òbviament, tampoc correspon a l'ètica. Ja vaig dir un dia, parlant d'una altra cosa, que el "suport moral" és un frau ètic. O t'hi emmerdes o millor que callis. De manera que no ho criticaré com a propaganda, però sí que reclamaria alguna cosa més. 

Per exemple, m'agradaria plantejar-ho com un problema polític, per no entrar en el relliscós -i potser massa fàcil- camí de la moral o de l'ètica. Que millor que mai més hi hagi morts per guerres, i que mai més s'utilitzin armes de destrucció massiva, ja ho sabem i s'ha de ser molt mala persona per no creure-ho. El problema polític és una mica més complex, sobretot si la proliferacó d'armes nuclears s'estén (com d'una manera fràgil s'està evitant els darrers temps) a països de governs radicals com Iran o Corea del Nord que només baixen del burro quan les potències nuclearitzades exhibeixen el seu potencial dissuassori. Sí, els EUA i Rússia són molt dolents, però valga'm Déu si les forces fossin al revés, oi?

Dic tot això perquè el meu dilema no és moral sinó polític i perquè, certament, no ho acabo de tenir clar. I m'agradaria tenir-ho. Una de les coses que trobo a faltar en aquesta mena de campanyes, que ja dic que apel·len directament al cor i que no plantegen cap mena de contraprestació explícita, és que es plantegi un debat públic, racional, argumentatiu ...sense que ningú et faci responsable de la barbàrie d'Hiroshima i et concentri la violència que diu combatre. No vaig llegir cap article, ni molts menys un tuit, d'algú que posés en dubte tanta unanimitat. Crec, sincerament, que ningú no ho gosa fer.

Abans que caigués el Mur de Berlín, el filòsof francès André Glucksmann va escriure un llibre que, entre d'altres diatribes antipacifistes, defensava que le spotències occidentals tinguessin armes nuclears i que Europa tingués míssils per protegir-se dels soviètics. Es deia La fuerza del vértigo i va ser publicada per Planeta (Barcelona) el 1985. Me'l vaig comprar de seguida i recordo que, tot i no compartir moltes coses de les que hi deia, plantejava arguments perfectament lògics i defensables i contraargumentava d'una manera també molt eficaç contra els postulats dels aleshores puixants Verds alemanys. Jo tinc molt de respecte pels arguments lògics, sobretot perquè, si no els acabo de compartir, o em xoquen, m'obliguen a contraargumentar lògicament o, en tot cas, reordenar-los com pugui amb el puzzle d'altres raonaments que conviuen com poden amb les passions, creences i tabús propis.

L'escenari geopolític actual és diferent i, certament, no és tan evident com aleshores l'escalada armamentística de les dues grans potències... ¡perquè ara hi ha més potències! El món menys dual costa més d'entendre, però és igualment perillós i molt més complex. A més, les potències dominants a la segona meitat del segle XX, si bé que desigualment, es veuen eclipsades per les emergents i, amb elles, també els valors que representaven, en teoria. En aquest escenari, un cop mig controlat el descontrol nuclear d'Iran i Corea del Nord, ¿podem fer un debat polític sobre si cal o no mantenir l'arsenal nuclear? En aquesta tesitura, sisplau, ¿podria haver-hi alguna ànima caritativa que defensés els arguments de Glucksmann dels anys vuitanta o alguna cosa que s'hi assembli?

No sé si hi estaria d'acord, probablement no. Però no em deixaria amb la cara d'ànima càndida, sense arguments, ¡sense diàleg!, al bàndol dels que fan campanyes amb el clic d'un smartphone estarrejats en un sofà la comoditat del qual depèn -potser- de que el meu país tingui armes nuclears, o acords amb potències que sí que en tenen. Coi, a veure si em farà aixecar del sofà!

Fotos: Monitors Parròquia Sant Romà  - Lloret de Mar (Fundació per la Pau) i André Glucksmann (El País)