Una mica accidentadament, haurem clos un cicle electoral sencer. Una de les conseqüències d’aquests processos ha estat la incorporació de nous rostres als ajuntaments i als parlaments. En l’estrambòtic i hipotètic cas que algun d’ells demanés que li recomanéssim algunes lectures per saber cap on va el món de la política, correria a dir-li el nom de tres dels millors llibres que, a parer meu, s’han publicat darrerament al respecte i que tenen la virtut de desmuntar els tòpics en què crec que incorre la “nova política”. Es tracta d’El fin del poder, de Moisés Naím (Debate, Madrid, 2013), de La política en tiempos de indignación, de Daniel Innerarity (Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015), i El retorno de los chamanes, de Víctor Lapuente (Península, Barcelona, 2015). Tot plegat són una mica més de mil pàgines, sí, però ai del polític que no sap llegir… (en tots els sentits).
Moisés Naím explica al llibre amb pèls i senyals principal tesi que hi defensa. Per una sèrie de circumstàncies, diu, la manera d’exercir el poder més eficaç als temps on vivim passa a través d’institucions menys pesants, més precàries, agents de tres processos. Un, el de la “revolució del més”, reduint les barreres en què comptaven (físiques, aranzelàries, legals…). Dos, el de la “revolució de la mobilitat” amb la fi dels públics captius. I tres, el de la “revolució de la mentalitat” d’un món que no dóna res per descomptat. A banda de les nombroses possibilitats que ofereix aquest canvi, no s’està de prevenir-nos contra les amenaces d'un món "anòmic" (on els vincles socials estan trencats) o "anàrquic" que pot esdevenir d'un món amb poders febles o quasi inexistents.
El de Daniel Innerraity és un exhaustiu i acurat repàs a tots els aspectes de l’exercici de la política aportant unes importants dosis de seny a l’excés d’expectativa que es concentra en el que se n’ha dit la “nova política” i de la seva incapacitat per actuar sobre la realitat que pretén transformar. A cada un dels problemes que detecta (personalització dels actors polítics, polarització i aversió al pacte, la revifalla de la democràcia directa, ineficiència dels processos de transparència…), n’enumera les conseqüències inadvertides i hi aporta alternatives d’una raonabilitat tan necessària com, pel que veig, bastant escassa on hi hauria de ser.
Per últim, el volum de Lapuente basa la seva tesi en la divisió (a més de les clàssiques dreta/esquerra, etc.) entre els que parteixen de grans paraules, amb programes pretesament radicals, que n’anomena “els xamans” i els que es plantegen objectius més modestos i proposen canvis paulatins, que en diu “les exploradores”. Ho fa amb l’experiència d’estudiar (i viure) les polítiques dels països escandinaus i identificar com a exitoses les segones en detriment de les primeres.
Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (febrer 2016)
Foto: Nació Digital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada