Vagin-la a veure. L'exposició del 7è Premi de Pintura Torres-García de Mataró és una meravella, una pinzellada (mai més ben dit) del que s'està fent al món de la pintura a Espanya, sobretot. És a l'Ateneu de la Fundació Iluro, a la Riera. No veuran grans innovacions formals i probablement alguna de la cinquantena de peces exposades grinyoli, però n'hi ha d'excepcionals, començant per l'inquietant espai de llum en la foscor, i potser d'ordre, que ens proposa Mónica Dixon, l'asturiana-nordamericana guanyadora del certamen. Que estiguem a la 7ª edició vol dir que fa catorze anys que funciona, aquesta iniciativa, de la mà de la incansable Associació Sant Lluc per l'Art. Les obres guanyadores dels anys anteriors es poden veure a l'espai Torres Garcia, abans d'entrar a la sala d'actes del Tecnocampus.
Ja que hauran sortit de casa, vagin passejant fins la Nau Gaudí, on s'exposa la segona part d'un cicle dedicat a l'art contemporani dels anys vuitanta, amb autors coneguts i d'altres que ho són molt menys, també d'una qualitat altíssima. Cada vegada que hi vaig penso que quina sort tan gran hem tingut en comptar amb la confiança de Carmen i Lluís Bassat per ser qui aculli la seva impressionant col·lecció.
Les dues mostres tenen almenys dues característiques comunes. En primer lloc, ja ho he dit, la qualitat de l'obra exposada, darrere la qual hi ha un bon jurat i un bon tàndem tècnic-col·leccionista, respectivament. I en segon lloc, el rol imprescindible però secundari de l'Ajuntament en la iniciativa, el lloc que li toca tant en l'art com en tantes i tantes coses. Seria un error no veure-hi, aquí, unes enormes oportunitats per a la ciutat. Hi ha encara, potser, alguna tercera característica: els riscos subjacents, especialment si no en som conscients. Un dia o altre, per exemple, s'imposarà la necessitat d'un relleu generacional a la Sant Lluc, amb el repte de mantenir el vigor a què ens tenen acostumats. O un dia o altre, també, caldrà desencallar el projecte de fer una seu permanent, multifuncional i atractiva al conjunt de la col·lecció que ara veiem parcel·lada en exposicions semestrals. Però, sobretot, em temo, cadrà que els mataronins hi veiem el que s'hi entrelluca: una ciutat que posa un dels seus principals centres d'interès en l'art i, si voleu, en un determinat període de l'art. Els milers de peces que dormen als magatzems del Museu de Mataró i a la Fundació Iluro també haurien de tenir pessigolles. Sense oblidar un cert discurs de l'art més global, més contextualitzat en la història, que podem fer a partir dels elements patrimonials de què gaudim, amb la Basílica de Santa Maria (on, sense sortir-ne, pots observar mil anys d'història) com a principal emblema. I tenim moles altres iniciatives. Llàstima que no puguem reobrir, potser reconvertit, Can Xalant.
Els atractius turístics, o allò tan mataroní de voler "sortir al mapa", hi són i no s'han de menystenir en absolut... Però jo em fixaria en el valors, diguem-ne més intagibles, almenys aparentment. N'apunto, tan sols, dos. El primer, en la capacitat de l'art per apreciar el talent, i això vol dir ser molt rigorosos, en primer lloc. El talent és avui una de les claus de les "ciutats creatives" (Richard Florida) que competiran en el competitiu món urbà del segle XXI. I el segon, en les enormes possibilitats de realització personal que té l'experiència estètica en l'art, des del gaudi emocional fins a les capacitats crítiques, des de la introspecció a l'exploració més enllà d'un mateix. I això vol dir fugir, esclar, tant del pur decorativisme (en temps de likes) com de la buidor d'algunes propostes tan "trancadores" com sospitosament còmplices amb l'especulació capitalista. En això, doncs, caldrà rigor, també. Criteri i criba. Si posem fil a l'agulla al que ja tenim entre mans, si posem en ordre algunes propostes potser poc pensades ("guggenheimades") i si sabem respondre a les temptacions populistes que equiparen l'art a l'elitisme (que és la millor manera de vetar-lo a les classes populars), a mi em sembla que hi ha camp per córrer.
Article publicat al digital Capgròs. Foto: Capgròs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada