No hi ha final,
ens ho han dit tantíssimes vegades.
Només ser,
només existir, néixer
de mare,
de pare i ràdium,
cap altra possibilitat.
Néixer, ser i existir suportant
la pròpia eternitat, més que res
en foscor, que és ira i abraçada.
Més que res en foscor, sols algun cop
vora una escletxa.
Màrius Sampere, poema 109, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 131.
Il·lustració: Antoni Tàpies, Espiral blanca (1991).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada