dimecres, de juliol 19, 2017

La mort dels "dolents"



No vull entrar en la xerrameca entre moralista i justicialista, per no parlar de les càbales, que envolten el cas de la mort, aquest matí, del que fou president de Cajamadrid, Mguel Blesa, una de les icones de la corrupció a Espanya vinculada als governs del PP, que ara veu la llum (espero que tota la teca, i tota la llum) als jutjats. Això últim, contra el que molts diuen, és el millor que ens pot passar. No tant que no hi hagi corrupció (o assassinats, o robatoris, o abusos...), cosa que em temo que és un dels nostres distintius com a humans ("on hi ha corrupció hi ha vida", diu un antic vers de Narcís Comadira), sinó que un dia arribi a aflorar i es pugui jutjar. Moltes coses no funciones, esclar, però val la pena destacar quan ho fan, encara que el que ens mostra ens irriti.

No vull fer-ho i no ho faré. Em preocupa, molt més que la notícia i, segurament, molt més que la corrupció, alguna de les conclusions que he tret fent un cop d'ull a les xarxes socials. Ja sé que és un error extrapolar el que s'hi diu al que pensa en realitat la gent, però és molt significatiu d'un dels corrents de fons, crec, de la nostra cultura: el poc respecte que té la vida, la vida dels altres, i la pròpia, de retruc. No cal que es mori ningú per comprovar-ho, esclar, però la mort, aquell silenci definitiu de l'altre, aquell enorme misteri que ens hauria d'imposar, almenys, una mica de respecte, diu molt de nosaltres mateixos quan ens hi enfrontem. Bé, com ara, quan algú relativament famós mor (i si és en circumstàncies violentes no del tot aclarides, pitjor), o com quan se'ns mor algú que estimem o, sobretot, quan el metge ens dona tres mesos de vida.

Quan es mor algú que, per dir-ho suau, no genera cap simpatia, contra la mel·líflua reacció narcisista amb la qual amortallem els bons, molts treuen la pitjor versió de la justicia divina que tots portem a dins. Contra la qual es va inventar la justícia humana, per cert, aquesta cosa avorrida d ela pressumpció d'innocència, de la prova de càrrec o de la reinserció dels reus, per exemple. Aquesta cosa insuficient que, en els casos més avançats, no condemna a mort els assassins, ni escampa la culpa entre els descendents dels culpables i construeix presons amb gimnàs i instruments de dasratificació. No. La justícia divina que duem a dins, sovint, la planifiquem al bar mirant la tele, o en una sobretaula pesada de conyacs, o aplaudint el final de Nit i dia. Parlo d'alguns comentaris que celebraven la mort d'aquest senyor, o que la situaven com una simple dada d'una anàlisi (per dir-ho d'alguna manera) que reconfortés la seva maniquea visió del món. Com si amb una escopeta al pit arrabasséssim el mal d'aquest món. Com si fos aliè del tot.

La mort violenta, o provocada, d'algú és un fracàs. Sigui un suïcidi o una conspiració malèvola, una altra. Un fracàs de tothom, del mort i dels qui el vetllen, i dels que se'n riuen. Un fracàs personal del que no veu sortida, sortida digna almenys, a la seva vida. Un fracàs de la justícia (humana), perquè no pot fer la seva feina. Un fracàs de la societat perquè, en proscriure el mal com a inhumà, es nega a vèncer-lo mirant-lo a la cara convertint els homes i les dones en éssers menys lliures. La llibertat, desenganyem-nos, consisteix en acceptar que a la vida dels homes hi ha mal. I que aquest sempre estarà barrejat, que mai el podrem aïllar, ni potser descriure amb precisó; que és inevitable, en resum. Com a molt, el podem gestionar, cosa que inclou els límits, a vegades en forma de barrorts de presó. 

Encara hi ha un altre fracàs, doncs. El fracàs moral. Si el mal és consubstancial al projecte d'home lliure en què es basa, en teoria, la nostra civilització, d'on vé, el bé? Doncs del seu costat. De la reparació. D'haver vist -com deia- l'infern i parlar-li de tu a tu. De canviar la lògica "tu em fas, doncs jo m'hi torno". De comprovar el poc valor que té el gran valor que havies acumulat. De qui ja no espera res de les habituals mamelles amb les que justifiquem la nostra dependència infantil a tot el que ens dona seguretat. 

Jo espero això, dels dolents. Que em facin veure-hi clar. No que es matin. O que els matin.


Foto: Uly Martín / El País

Publica un comentari a l'entrada