¿I això té 'arreglo'?

A mesura que passen els dies, un té la sensació que cada cop la situació s'enverina més. Passos que són irreversibles s'enterenyinen en un bon embolic de fils que serà difícil de desenredar, barrejats amb un batec de passions irreconciliables. Fora dels que ho viuen com els dies més bonics de la seva vida, on "tot està per fer i tot és possible", no cal dir que som molts que temem, precisament, que tot sigui possible. Al fons del paisatge, alegre per uns, dantesc pels altres, hi ha ja preparat un extens memorial de greuges per culpar l'altre del primer desenllaç tràgic. Ple de raons, però també del combustible d'aquesta tardor de passions que viu la societat catalana just a pocs dies de la convocatòria oficial i il·legal (sí, exacte) d'un referèndum d'autodeterminació.

Cada dia s'enverina més i cada dia pot passar el pitjor, cada dia caminem de puntetes per l'abisme, que alguns confonen amb una atracció de fira. O sigui que qualsevol hipòtesi sobre el futur a curt i mig termini és il·lusa o aventurada. Inútil. De manera que respondre a si aquesta situació té vies de solució obertes, si el conflicte pot reconduir-se, pot topar amb nous entrebancs, i potser greus, que ho facin impossible. En primer lloc cal dir, doncs, que l'absència de qualsevol via d'entesa té conseqüències incalculables, una incertesa angoixant i tot d'escenaris negatius. No se m'acut res de positiu en cas de mantenir l'entestament. No sé si tots en som conscients en un país on ens ha matat sempre la mateixa màxima heroica: qui resisteix, guanya.

En segon lloc, sota el meu modest punt de vista, qualsevol via de solució que es porposi haurà de distingir clarament tres àmbits, que es toquen però que cal tractar -crec- de forma diferent. Un, el judicial; dos, el polític; i tres, el social. ja sé que tot és molt mé complex i que és una mica frívol el que faré, però dixeu-me'n fer cinc cèntims o exploto.

1. L'àmbit judicial

Encara que poguéssim entendre o compartir les raons que van impulsar a fer-ho, el desencadenant directe de la resposta judicial i del ministeri fiscal al flagrant atac a l'estat de dret que van suposar l'aprovació dels acords del Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre van ser-ne els seus impulsors. Si tots estem convençuts que la via judicial és la pitjor per resoldre aquest conflicte, posar-hi tots els neulers és obvi que ho empitjora notablement. I que, per tant, l'allunya del terreny de la iniciativa política que, en realitat, trobem a faltar des del primer dia des del Govern del PP. 

Excepte que realment hi hagués una sedició, i amb èxit, el poder judicial no té cap altre camí que el de jutjar i condemnar, i s'escau, els inductors i els executors d'aquells acords. Seria bo, òbviament, que aquesta resposta fos molt més pulcra i respectuosa, especialment si ataca els drets humans, cosa inacceptable. Però això no treu que, ens agradi o no, i al marge del camí que faci la política, l'escenari judicial apareixerà i actuarà implacablement, com hem vist ja amb les sentències de la consulta anterior, molt menys agosarada. 

No crec que sigui una bona notícia, ni pels futurs processats, esclar, ni pels partidaris de la independència, òbviament, però tampoc per tota la resta. Fa de mal resoldre una solució que té "víctimes", tot i que, com dic, siguin responsables penals d'uns fets pressumptament delictius que cap democràcia consideraria impunes. Per mi, aquest punt pot ser l'escull més difícil.

2. L'àmbit polític

Tampoc no és fàcil, però té l'avantatge respecte de l'anterior que és més maleable i que és el lloc on pertoca resoldre el conflicte. Mentre que la situació actual situa a la resistència a tots els actors en joc (que no són només els dos governs), aquí sí que tinc esperances en què la "descompressió" de la data del dia 1 i, sobretot, confiant en què la majoria parlamentària a Catalunya no cometi més il·legalitats, pugui moure algunes coses. També molt modestament, opino que un bon acord ha de tenir ben clar què significa el fracàs (jo crec que aquests dies s'ha intuït perfectament), i també tenir clar quin pot ser l'horitzó de l'èxit, que tot i que que encara no està prou formulat... per tothom, no cal ser massa espavilat per saber que passa per un ampli pacte entre les forces catalanes.

D'altra banda, i ja sé que sembla molt naïf, o cartesià, però a mi em sembla que avançaríem molt si uns i altres féssim una llista de coses concretes a resoldre, on estigués prohibida qualsevol paraula abstracta. Contra el que sembla, diria que acabaríem aviat, tot i que no són pas qüestions menors. No he vist en tots aquests anys de procés que se'n parlés gaire, curiosament, fora d'utiitar exemples no sempre contrastats com a armes llancívoles. Deures per casa: ¿podríem fer aquesta llista com si ja estiguésism negociant?

Aquí, a diferència de l'àmbit judicial anterior, les especulacions són molt més obertes i haurem de fer cas a previsions optimistes davant l'immobilisme d'uns i altres (que coincideixen en repetir el mantra "això és impossible"). Però arribats a aquest punt m'agrada repetir allò que es diu sempre en una negociació difícil: la pau la volen els coloms (els moderats, que no es refien dels durs, per intransigents), però la signen els falcons (els durs, que no es refien dels moderats, per fluixos). No hi haurà pau sense els falcons. Per això cal fer cas als coloms. Ara no sé si m'explico.

L'escenari, en canvi, d'una declaració unilateral d'independència, de nou, no deixaria cap espai de negociació politica, doncs, i obriria un perillós camí que, d'obvi i cruel, no vull ni comentar.

3. L'àmbit social

No ens l'hem d'oblidar. Tenim una part de Catalunya entusiasmada, mobilitzadíssima i convençuda d'estar fent un gran pas endavant i hi ha una altra Catalunya que, diguem-ho suau, no hi participa. Encara que els primers ho minimitzen, hi ha escletxes significatives. Jo encara no parlaria de fractura, però per alguna cosa es comença. A alguns gairebé ens miren com si ens haguéssim transformat en insectes, ja m'enteneu. Aquesta mobilització va molt més enllà fins i tot de la reivindicació independentista i, com passa en totes les societats on un grup monopolitza la mobilització, hi ha riscos molt evidents de marginació social i política dels altres grups. Això per no parlar de relacions familiars, d'amics o d'empresa malmeses. Insisteixo que és molt probable que això només es pugui percebre "fora" i se'ns acusi, als que ho diem, de catastrofistes. Però mai com ara havia vist aquests riscos de fractura i ja tinc 48 anys.

Haurem de fer un esforç, doncs, uns i altres, per retrobar-nos; esforços d'anar a "buscar l'altre", de no donar per sentat que "aquí tots som..."; de buscar trasvassaments culturals i potser curar alguna ferida. D'entendre la nació com alguna cosa més que la meva idea de nació, una cosa més i menys clara, potser. Fer una nació ben diferent a aquella idea de nació de trets unívocs que, en realitat, tots plegats hem combatut quan se'ns volia imposar des de fora. Més que la política, fins i tot més que la judicial, aquesta tasca és la que corre més pressa.