El mes passat, Creu Roja va alertar, en la presentació del seu anuari de 2016, que la pobresa crònica s’havia triplicat a Catalunya els últims tres anys. El mes de juny Càritas denunciava també l’increment de la precarietat en aquest període. És el mateix temps en què el PIB està ininterrompudament en expansió, deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers. És a dir, la “sortida de la crisi”. La primera conclusió òbvia d’aquests informes, que passen sense pena ni glòria pels mitjans de comunicació i les activíssimes “xarxes socials”, és que per les capes socials més pobres no hi ha cap “sortida de la crisi”, ans el contrari. La segona conclusió és que l’increment de les distàncies socials no es deu deure, doncs, a la crisi.
El primer que ens ve al cap, i fem bé, quan se’ns alerta d’aquest increment de la desigualtat són les polítiques socials i la seva ineficiència. Des del suport a les pròpies entitats citades (sort d’elles), que són al peu del canó, fins a preguntar-nos per les dotacions de pensions mínimes, per la tramitació parlamentària de la renda universal, o pels acords del Ple de la Pobresa de 2016, o per les pròpies partides d’Afers Socials (a Catalunya, per cert, desviades cap a muntar una Agència Tributària nova). El que fem primer quan veiem que la gent “cau” és mirar la “xarxa”. Fem bé, dic.
Però hi ha dos àmbits més, apunto, on crec que hauríem de prestar més atenció. El primer d’ells correspon als famosos “canvis estructurals” que tothom deia que calia fer a la nostra economia “per quan sortim de la crisi”. Els que en parlaven, mai deien quins i, segurament, parlaven de coses diferents. Ni els que pretenien liberalitzar (més) el mercat de treball, ni els que proposaven reconversions sectorials, per exemple, no s’atrevien a dir-ho. Però és evident que la feina ha quedat per fer i les víctimes dels sectors en crisi encara ho estan patint. És urgent. N’apunto només un breu inici: ¿què en farem, de la gent, quan els robots substitueixin el 80% de les nostres feines actuals, d’aquí a pocs anys?
I la segon àmbit on caldria parar esment és en el polític. I ara no vull caure en el típic discurs ploraner sobre “el polítics”. No. Ara vull posar un mirall. Aquest tema, de veres, ens preocupa? ha mobilitzat ningú, aquests últims anys? Estem disposats a reconèixer “dèficits fiscals” per atendre la població amb menys nivell de renda? Hem parat a pensar un moment cap on volem que vagi, la nostra economia? I, amb quins aliats, amb quins costos personals i col·lectius i amb quins competidors mundials? Quan dic política vull dir respondre, cadascú de nosaltres, a preguntes com aquestes. Cada dia sense resposta són dotzenes de pobres més.
Article per a la revista Valors (desembre 2017).Foto: cadena de muntatge a Renault (El País)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada