 |
| (Quadre: Santi Demajó) |
S'ha tornat a repetir (i es repetirà). Si vinculem les dades electorals de diumenge de les seccions censals de Barcelona, per exemple, amb les útimes dades sobre renda familiar disponible d'aquestes mateixes seccions, segons ha publicat a Twitter en Santi Demajó (vegeu també aquest fil d'Àlex Tarroja o aquest gràfic de Marçal Farré), en podem treure aquestes conclusions tal i com ell mateix descriu:
- BComú i PSC amb màxims a rendes baixes
- ERC, CUP i BCAP amb màxims a rendes mitges
- JxCat i CsV amb màxims a rendes altes
- PP i VOX amb mínims a rendes mitges
Les enquestes del CEO revelen també la diferència entre el nivell de renda i les preferències polítiques per per partits o per la independència: a més renda, més favorabes.
La revolució de la classe mitjana
El periodista especialitzat en demoscòpia Carles Castro, ja advertia el 2012 a La Vanguardia, a l'inici explícit del procés, i just abans de les eleccions al Parlament, que l'independentisme consistia en una "revolució de la classe mitjana". I hi afegia "este grupo lo forma una clase media hiperparticipativa (y la mejor muestra de ello fue la manifestación del 11-S); es decir, una suerte de minoría determinante (ese concepto que con tanta perspicacia maneja el historiador Ucelay-Da Cal), cuyo peso cualitativo en el devenir político y social desborda el meramente cuantitativo".
Podem pensar que el fenomen es dona a Catalunya (i d'alguna manera a Espanya) per les circumstàncies evidents del cansament de model polític i territorial vigent, accelerats per la duresa i la durada de la crisi econòmica de fa dotze anys. Sense deixar de ser cert, només que obrim el zoom veurem fenomens sembants arreu del món, sobretot l'occidental, amb conseqüències polítiques i econòmiques de gran magnitud. Francis Fukuyama deia a The Wall Street Journal (trad. aquí). el 2013, que l'aparició d'una nova classe mitjana global de la qual els estudis prediuen que pot arribar a ser més de la meitat de la població mundial el 2030. A banda de fer salivera als operadors econòmics per aquest nou mercat gobal, Fukuyama reconeixia que "la classe mitjana ja no vol només tenir seguretat sinó també opcions i oportunitats. És més probable que optin per l'acciós si la societat no aconsegueix complir amb les seves expectatives de millores econòmiques i socials, que creixen amb rapidesa". Tot això just abans del trumpisme i derivats (Bolsonaro, Brèxit, etc.) i en plena efervescència de la nostra epopeia catalana.
Dos advertiments
Ja sé que la lectura materialista dels fenòmens polítics no està de moda, però m'ha semblat interessant deixar-ne humilment constància en aquest blog. Almenys, per dos motius. El primer, per contextualitzar sense tòpics el moviment independentista, per explicar el miratge de"majoritari" i els seus límits evidents quan pretén sense èxit eixamplar-se electoralment, més enllà dels sentiments de pertinença o les absurdes apel·lacions morals endogàmiques (referents a la "repressió". a la pressumpta manca de llibertats i drets,etc...).
I, en segon lloc, per advertir a tots aquells que pensen que en poden prescindir, de la classe mitjana; sobre la necessitat de donar respostes a les expecatives de fons de les quals parlava Fukuyama dins d'un projecte global que no exclogui aquests sectors. Amb el risc que els exclosos, finalment, siguin ells i els sectors que representin. La màxima que Jaume Balmes dirigia als conservadors espanyols em sembla avui ben aplicable, tant per conservadors com per progressistes: "Si no vols revolucions, fes evolucions".
Però la vella aliança socialdemòcrata que uneix els interessos de les classes populars amb les classes mitjanes, que no oposa la seguretat al dinamisme sinó tot el contrari, i que renuncia al poder d'una classe sobre una altra, em sembla avui més vigent que mai. Més necessària que mai.
4 comentaris:
Si la il·lusió independentista és un miratge, aleshores per què tanta por a comptar-nos? No hi hauria res més fàcil per acabar amb el malson independentista si realment fossin coherents amb el que també diu en Pedro Sánchez sobre el caràcter no majoritari dels partidaris de la independència
I que no hi hagi repressió a Espanya és un tema que donaria per parlar-ne "largo y tendido".
La sala segona del Tribunal Suprem que hem pogut contemplar tots aquest mesos ja em diràs tu què recorda de la passada història d'Espanya. No cal que ho escrigui, oi?
Jordi,
a mi em sembla que comptar els qui creuen en un miratge i els que no hi creuen, a banda de l'ego del guanyador, ja em diràs de què serveix. Permi,hi ha dues objeccions. La primera,pràctica:no hi ha els mecanismes ni els aliats suficents per poder proclamar la independència,coms'ha vist. I la segona, política. Abans de fer un pas així, amb les conseqüències internes (la meitat d'una població vençuda) i externes,trobo que hi gaunyaríem molt més si els propis catalans féssim una proposta consensuada d'autogovern. Per quècondemnar Catalunya a la mitja derrota (a la mitja nació) si podem obtenir un gran consens?
Quant a la repressió, l'únic que dic és que s'ha convertit en un concepte endogàmic. Només ho entenen així els independentistes. Com "dret a decidir", "presos polítics", "voluntat delpoble", etc... L'endogàmia és un obstacleper fer res junts.
Dius: podem obtenir un gran consens?
Ramon, sens dubte els independentistes hem pecat d'una gran ingenuïtat (per això tenim presos polítics i exiliats), però tu ets un home de fe a prova de bomba i contrarietats. Això que t'ho dius jo també ho pensava una colla d'anys enrere però per a mi la realitat és molt tossuda i la meva pobra fe ja no dóna per més. Com t'ho dius ara hi ha una meitat de la societat que ha d'estar tragant quina, i pel que sembla el que ara "mola" és això d'eixamplar la base que sembla que els dóna bons rèdits als d'ERC. L'unic avantatge és que 300 anys d'entrenament al final han de servir per fer conscient que això va per llarg. A veure si tots dos ens podem anar seguint per aquest calvari que ens espera,i procurant no perdre mai el sentit de l'humor i del ridícul que a vegades els de la troupe independentista poden perdre amb facilitat també com s'esevingué a la patètica proclamació de la república catalana.
Jordi,
sens dubte que podrem anar junts. Però no ha de ser ni cap calvari ni, molt menys, una fatalitat. El cert és que l'alternativa al no consens, la Catalunya dividida, només farà que esborrar Catalunya. Si hi falta la meitat, mai no serem la pàtria "completa" que somniava Pere Quart a les Corrandes d'exili.
Els catalanistes no tenim més remei que lluitar pels consensos bàsics (la llengua, l'autogovern i les seves institucions, la cultura) si volem que Catalunya perduri com a nació. La seva ruptura, com es pot preveure perfectament, ho enfonsa:enfonsa lallengua, deslegitima les institucions iminimitza encara més laculltura, per exemple,amb les conseqüències socials i polítiques que s'en deriven. L'única base a eixamplar és aquesta, no la de cap bàndol.
No intentar-ho perquè no val la pena és el lament de l'independentisme i l'interessat de la dreta espanyola. Cap dels dos troba rendible fer aquest esforç (per ara). Però els catalans no ens podem permetre prescindir-ne.
Publica un comentari a l'entrada