dimarts, de juny 30, 2020

El drama



Ahir vaig mirar un parell de capítols d'una sèrie de TV3, una mica d'esquitllada, anomenada Drama. Joan Burdeus en parlava avui a Núvol, arran de la polèmica pel bilingüisme de la sèrie, rotundament criticat, es veu, per algunes de les faccions independentistes vigents. Burdeus explica com la protagonista (Àfrica) confessa a la seva amiga que ha quedat embarassada i que (aquí hi ha el pal de paller de les trames) no sap de qui. Quan l'amiga li pregunta què farà, ara, "l’Àfrica triga exactament un segon i quaranta dècimes a respondre “Home Scarlett, avortar”. Només faltaria. Un segon i quaranta dècimes és la magnitud precisa que la tragèdia reproductiva ha d’ocupar en una comèdia millenial que, ja era hora, està escrita per fer-nos riure i no per alliçonar-nos", explica Burdeus. És a dir, el drama moral triga poc més d'un segon en ser resolt i el drama lingüístic ens ocupa tota l'energia i temps que als catalans es veu que ens sobra per parlar de lo de sempre.

Només n'he vist dos capítols i em sembla que en té quatre més, és massa aviat per treure'n conclusions. No sé si, per tant, es tornarà a parlar sobre l'avortament i en quins termes. De moment, sembla que el drama al qual fa referència el títol de la sèrie és trobar qui és el pare, ja que en els dies on fou concebut el fill la protagonista va tenir vàries relacions, totes elles sense precaucions anticonceptives, es veu. Trobar el pare perdut ja em sembla un bon punt de partida per una lectura psicoanalítica, molt reveladora sobre la crisi actual dels valors masculins, però esperarem que la faci algú amb més gràcia que jo.

Del que discrepo de Burdeus, de tota manera, és sobre el caràcter alliçonador de les sèries "de riure". Sovint, els adoctinaments més forts són subterfugis embolcallats de riure, cosa que, per exemple, fa també TV3 amb un altre programa bilingüe, Polònia. O el que ens passa quan ens expliquen un acudit racista i no ens atrevim a queixar-nos. La comèdia, ja des del seu inici, mostra les peripècies humanes quan els déus no hi són, comprovant a faves, pastissos a la cara o caigudes ridícules els límits de la contingència i els seus embolics. Per això ens fa riure. Però té el doble tall: mentre ens partim la caixa, mentre ens en riem de nosaltres, els déus queden intactes. Prova de riure-te'n d'ells i tindràs un drama. Però de veritat. Que tots els polítics maldin per sortir a Polònia, un programa pagat amb fons públics, saltant-se tot prurit de dignitat, té molt a veure amb el caràcter servil que pot tenir l'humor, fins i tot quan va de critic. En aquest cas, com en moltíssimes altres sèries juvenils, força d'elles també pagades amb els nostres impostos, l'objectiu implícit del poder també consisteix en adoctrinar, em temo.

¿Adoctrinar en què? En no posar en dubte ni un minut, ni un segon, la ideologia dominant que, per mi, es basa en la mercantilització absoluta de les relacions humanes, polítiques i econòmiques i per tant, en l'aversió a la gratuïtat, al compromís, l'aposta per l'experimentació cultural sense límits (en paraules de J. M. Mardones). Si el que entenem per cultura, sobretot després de la Il·lustració, passa pel dubte, per introduir noves perspectives, per fer aflorar la crítica, per no combregar amb rodes de molí, aquí falta cultura. No, una sèrie, una novel·la, un quadre no han de tenir una funció doctrinal, ni explícita ni implícita, sinó que ens han de fer presents les costures d'aquesta doctrina, les seves contradiccions, els dubtes. En definitiva, la seva humanitat, que sovint és molt menys aparent del que ens sembla. De fet, la humanitat és el que hi ha sota l'aparença amb la qual despatxem la nostra vida. I la cultura té la funció de "posar-li un vel per desvelar-la".

Les millors obres de la cultura, per mi (i aquí hi poden entrar comedietes i sèries sense cap vergonya), són les que posen en dubte les conviccions, sobretot les pròpies. No dic que el resultat sigui la de fer-les més febles, de vegades és al contrari, però segurament seran més assenyades. Un pot estar a favor de la llei de l'avortament, per exemple, i fins i tot una predisposició natural a acceptar com a primera opció avortar quan es produeix un dilema així que t'incumbeix. En canvi, un altre pot estar en contra de la llei, o no, però no admetria mai ni avortar ni recomanar l'avortament a ningú. Les dues són posicions legítimes, en democràcia (cosa que de vegades oblidem), però la millor manera d'enfrontar-s'hi, de dialogar entre elles (també per això hi ha la democràcia), de viure-o quan et toca, és la d'haver recorregut al dubte. I les bones novel·les, les bones pel·lícules són les que te'l plantegen tal com és: a l'hora de la veritat no hi ha apriorismes que valguin i tota decisió, tota, no serà mai correcta del tot.

Jo no puc parlar de l'avortament sense recomanar "4 meses, 3 semanas, 2 días" (Cristian Mungiu, 2007), una pel·lícula romanesa impactant, ni sobre l'eutanàsia sense revisitar "Million dollar, baby" (Clint Eastwood, 2004). Totes dues no són gens fans de cap causa i no et solucionen cap problema moral, més aviat el contrari. Però t'acosten com cap altra a la veritat, al cas concret i a la impossibilitat de la casuística moral. I a tractar en més d'un segon i escaig (de fet, durant tota la vida) els límits que i a entre els teus posicionaments morals i ideològics i la humanitat, això que hi ha sota el vestit de la nostra aparença, això que hi ha d'indefugible, de no intercanviable, en cap transacció econòmica, sentimental o sexual, per més bon rotllo amb la qual l'amanim.
Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)