La filosofia i l'ampliació del Prat

 

Si vostè no té prou clar que és molt convenient ampliar l'aeroport de Barcelona li recomano que escolti aquest discurs de la filòsofa Marina Garcés a la manifestació que s'hi oposava, aquest diumenge passat (que trobarà aquí), i se'n convencerà immediatament. La lletania de llocs comuns, l'apologia del ludisme i les cireretes antipolítiques, ho reconec, són incompatibles amb la meva sensibilitat. Però si vostè té més fetge que jo, li recomano que analitzi una mica les coses que s'hi diuen que, per més de moda que estiguin, desprenen un vintage evident. Aquí en faig un intent, a veure si puc.

Diu la filòsofa, amb una brillant carrera a les universitats públiques, que no es vol sotmetre "al dictat dels beneficis a curt termini per uns quants". Segons l'informe de la Universitat de Barcelona (UB) Impacto económico del aeropuerto Josep Tarradellas-Barcelona/El Prat, dirigit pels professors Jordi Suriñach i Esther Vayà, un resum del qual ha estat publicat en aquesta pàgina de l'ABC i ressenyat per Xavier Vidal-Folch fa poc a El País, només la recaptació faria sumar dos punts el PIB de Catalunya. L'ocupació directa pujaria unes 83 mil persones i l'impacte total faria trobar feina a més de 300 mil. La recaptació d'impostos aeroportuaris creixeria un 70% i arribaria a uns 13.000 milions anuals. Els beneficiaris d'aquesta operació, per ser només "uns quants", Déu-n'hi-do. De fet, una reducció com aquesta de l'atur i un increment dels ingressos fiscals (inclosos els de les rendes o els indirectes dels nous contractats, per exemple) és obvi que ens beneficia a tots. A la nostra capacitat adquisitiva i als nostres serveis públics, universitats incloses. 

Afegeixo, com diu Vidal-Folch a l'article citat, que els costos d'oportunitat de no fer la inversió no ens deixen tal com estem. És molt probable que altres conurbacions competitives (i competidores) com les de Barcelona facin inversions similars i s'emportin les inversions de capital associades, que són les que fan possible el dinamisme que hem descrit. I afegeixo també que el creixement econòmic del qual es parla no es deu, ni tan sols principalment, al sector turístic.

La pandèmia mil·lenarista

Segueix Garcés lamentant que "l'esforç col·lectiu que han suposat [els estralls de la pandèmia] no es mereix tornar al món que l'han provocat". Aquí hi va haver aplaudiments. A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els profetes mil·lenaristes que acusaven l'aparició de la pandèmia als nostres pecats, i que esperaven un món sense taca després d'aprendre'n la lliçó, ja els hauríem d'haver desemmascarat. A les pandèmies medievals també s'atribuïa aquest poder als pecats. O als jueus, a qui se'ls delegaven tasques financeres que no embrutessin les cristianes mans. Bé, doncs a les ideologies mil·lenaristes del segle XXI els va faltar temps per culpar de la pandèmia als habituals. Si vostè és col·leccionista de samarretes, a la gran banca. Si vostè és alternatiu, a la conspiració de Google, Soros, les farmacèutiques i els gais. Etcètera. Cap mal sense culpable (i que no sigui jo, esclar). Que el nostre món no funciona, o no prou bé, és evident. Però fer-nos venir bé l'aparició d'una pandèmia per certificar els nostres aprioris ideològics, més aviat trobo que és un entrebanc per reformar-lo. Una distracció.

La cosa s'anima i, des de l'escenari, llegeix una de les enginyoses pancartes. "Més carbassons i menys avions". Com deia en Xavier Domènech a Regió 7, la frase destil·la una apologia del decreixement, a banda d'una mena de nostàlgia. Una nostàlgia similar com la que es desprèn d'aquests comentaris als grups de Facebook que publiquen fotos antigues de les nostres ciutats. Ciutats grises, plenes de merda (perdoni), sense serveis bàsics, avorrides, amb salaris baixíssims, de les quals hi ha força gent que diu "abans sí que era maco, això". Compte amb aquest fenomen, diguem-ne, cutre-conservador, perquè creix paral·lel al decreixentisme.

Garcés també rep aplaudiments quan es fica amb "els polítics": "Ens feu molta vergonya", etziba. "Gràcies, polítics, per no haver vingut a la manifestació. Feu la vostra feina i deixeu que les lluites siguin de qui se les creu", exclama. Vegem com l'altre corrent que ve a l'encontre del discurs contra l'ampliació del Prat és l'antipolític, també tant de moda entre l'extrema dreta i l'extrema Greta. Corrent que pressuposa un "nosaltres" autèntic i creient ("qui se les creu") i uns intermediaris vergonyosos. Sigui quina sigui la solució, però, i si no consisteix en no fer res, farà falta una mica d'aquesta vergonyant intermediació, em temo. Com passa quan les coses avancen. O com la que feia possible en el pla que va presentar Aena que multiplicava per deu (per deu!) l'àrea de reserva.

La nostra filòsofa deixa tot estoïcisme i s'anima a donar dues consignes finals. Primer, que estem davant "una guerra entre classes socials i els seus interessos", afirmació amb la qual no puc estar més d'acord. L'ocupació que pot generar i l'increment de recursos públics són el que més convé ara als interessos de les classes menys afavorides. I acaba amb la inapel·lable afirmació "diem no a l’ampliació de l’aeroport perquè diem prou a la destrucció de la vida". Inapel·lable, sobretot, perquè encara no hi he trobat la relació (deu ser cosa de la filosofia quàntica) i perquè quan algú utilitza arguments com aquests lo millor és callar, seguint el consell de Wittgenstein. A veure si al final resultarà, com avisava fa poc Germà Bel a Vilaweb, que el que portarà no sé si a la mort però potser sí a la fam, sigui no ampliar-lo.