Benvinguda, Torre Barceló

 

Ara ha fet onze anys que ja no soc regidor, a Mataró, l'última etapa com a tal al capdavant d'Urbanisme, de manera que m'he perdut una mica la lletra menuda i els canvis que hi ha hagut, però el recent anunci de l'inici de les obres de la Torre Barceló, al final de la ronda d'aquest nom, a l'Avinguda del Maresme, m'ho ha fet reviure. Hi ha hagut canvis en tots els sentits (reformes dels plans previstos, a la propietat, al disseny, etc.), però grosso modo, els objectius del pla urbanístic, ideat en temps del meu predecessor, l'amic Arcadi Vilert, són intactes, i és molt significatiu que es reactivin. En recordo aquests:

1. Tres de context: Quant a l'eix Port / Rondes / Via Europa / Mataró Parc, per fer-lo més potent i interactiu, donant servei a la ciutat que travessa, amb una bona colla de barris connectats, amb nuclis potents d'activitat econòmica tericiària. Tots ells amb coses per fer, per cert. El Port, amb una recent actuació potent que esperem que el reactivi; la Via Europa, ja consolidada; el Mataró Parc, pendent de remodelar-se i ampliar-se; aquesta peça. I la del Corte Inglés, que es va planificar com un sol plantjament urbanístic per concentrar els usos. D'aquesta última, que mereixeria parlar-ne a part, només val la pena dir que tenim una enorme peça tericària a tocar del centre, un node, que encara és decisiva.

2. Quant a l'eix Port / Camí Ral / Riera / Parc Central; que també atravessa unts importants de la ciutat, amb connexions amb altres barris. Un ramal potent, destacat amb la recent remodelació del tram del carrer de la Mercè (on la ciutat va rebre les relíquies de Les Santes ara farà 250 anys, i d'aquí ve tot), marcada per punts d'interès cultural (Nau Gaudí, l'Ajuntament, el nou Cafè Nou, la Presó, tres teatres, una biblioteca, el patrimoni arquitectònic des dels romans al Barroc, etc.). I que té vocació de bifurcar-se cap a l'Est acabant de refer l'antic Camí Ral, on hi trobarem Can Marfà, Sant Simó... En zones que s'estan revitalitzant.

3. Quant a l'eix Marítim, que ja va dibuixant un skyline de ciutat moderna, preparada pel temps que vivim (i els que viurem), amb vocació de recuperar del tot el mar com a continuïtat urbana (aviat, l'antiga N-II pacificada), que va del TecnoCampus a Sant Simó, amb els nous sectors desenvolupant-se (l'antic Rengle, l'antiga Iveco-Pegaso, avui plens de vida o omplint-s'hi).

4. I un d'intrínsec. Gràcies als reagrupaments d'usos, edificabilitats i sòl que preveia el pla urbanístic, no només hi ha vida, ciutat, on hi havia usos desaprofitats, sinó que també en surten avingudes amples i zones verdes (per això els edificis són alts, un invent de la modernitat absolutament crucial per qui vulgui ser una ciutat), nous equipaments (per exemple, la Farinera) i nous habitatges de protecció oficial, la reserva dels quals s'estén per aquest tram de la Ronda. És a dir, aquest urbanisme modern, democràtic, dibuixa la ciutat amb les reserves necessàries, amb els usos socials que la ciutat precisa. Quina diferència en haver d'anar corre-cuita a fer invents més o menys creatius en la ciutat consolidada, especialment en la que cresqué sense previsions entre els anys seixanta i setanta del segle passat. Amb problemes estructurals que encara arrosseguem.

De manera que sí, que benvinguda sigui. Vol dir que hem superat problemes, que tenim de nou el rumb en bona direcció, i que caminem de mica en mica cap una ciutat més ordenada, més preparada pels reptes econòmics, més dotada, més vivible i, en definitiva, molt millor. No en tingueu cap dubte.

Els nous "edificis alts" de Mataró

 

Coincideixen a Mataró unes quantes promocions de sectors urbanístics al front marítim i, amb elles, l'astorament d'alguns ciutadans davant el que consideren una proliferació d'edificis alts que, bé per motius estètics o bé per raons urbanístiques (densitat de població o accés a les vistes al mar), valoren negativament. L'Arcadi Vilert, que em va precedir de regidor d'Urbanisme (en el període on es van idear aquests sectors, a principis de segle, desenvolupant el Pla General dels anys noranta), demanava sempre que li plantejaven aquesta qüestió una capsa de tabac, com les quatre fotos del damunt, i explicava el que ara us diré. Després faré un parell d'apunts més.

La teoria de la capsa de tabac

L'Arcadi ens deia que, si fem veure que l'edificabilitat prevista al Pla General és la de la capsa de tabac de la primera figura, certament, els edificis són més baixos, però també ho és l'ocupació del sòl. En una ciutat com Mataró, limitada per les muntanyes i el sòl agrícola de les Cinc Sénies, necessita alliberar sòl tant per les zones verdes com pels vials, si els vol amples, voreres incloses. Per això, si elevem la mateixa edificabilitat però cap amunt (figura 2, per exemple, la Plaça del Gas), alliberes sòl però no prou. 

Si encara l'elevem més, continuant amb la mateixa edificabilitat (figura 3), alliberes tot el sòl possible, però mantens un cert efecte barrera (com a les figures anteriors) respecte al mar, que afecta les vistes, sí, però també els corrents de l'aire. Per això, l'edificabilitat dels nous sectors urbanístics fa un gir i s'assembla a la figura 4. Es manté exactament la mateixa edificabilitat prevista al principi, s'allibera tot el sòl possible i es permet les vistes i l'efecte higiènic dels corrents de vent del mar. No hi ha, doncs, "més pisos", sinó que estan posats d'una altra manera.

Creixement o retenció?

Hi ha qui, amb una certa nostàlgia, hi oposa arguments estètics. No pot ser, diuen, que Mataró perdi el seu caràcter de ciutat mediterrània, la seva fesomia de poble del Maresme, i de vegades ho il·lustren amb fotos antigues. Bé, és una tendència habitual i explicable, especialment quan ens fem grans. Però el cert és que, a banda que fa segles que la vocació de Mataró és clarament la de ser una ciutat (un lloc amb ascensors, entre d'altres coses), la ciutat va patir el seu canvi més espectacular fa uns seixanta anys. En menys d'una dècada, vam triplicar la població. L'activitat industrial es va especialitzar i va col·locar les factories on podia, també on ja n'hi havia, prop del mar (que era considerat un lloc residual, mai més ben dit). Va ser aleshores que vam perdre algunes coses (i que l'afany de protecció patrimonial, ja recuperada la democràcia, va evitar que del tot). Van canviar moltes coses, i em temo que per sempre. Per bé i per mal.

Va canviar, per exemple, la nostra economia, exactament com ho feia el conjunt d'Espanya després dels plans d'estabilització. I més que ha canviat, i canviarà, d'aleshores ençà. Va canviar tant la composició com el nombre, com he dit abans, dels habitants de la ciutat. Els canvis posteriors de l'economia, ara fa vint anys sobretot, van significar una nova aportació de població, no tan abrupta però més constant, en aquest cas provinent del Magrib. Tot això els mataronins no ho vam decidir, esclar, no som un atre planeta. La qüestió era, i és així sempre, com aprofitem els vents de la història per mirar que ens siguin propicis. I en això estem.

Una de les preguntes habituals, doncs, és si la ciutat ha d'apostar pel creixement o no. És una pregunta que de vegades trobo absurda. Si la nostra economia necessita mà d'obra, i nosaltres volem apuntar-nos-hi, necessitarem mà d'obra, fent més fills o fent-los fer als de fora. Són faves comptades. Òbviament, això precisa d'una política de fluxos migratoris determinada, que no depèn tampoc de nosaltres (i d'aquí venen molts problemes). Si, pels efectes de la robotització o del que sigui, en falten menys, doncs no caldrà. Bé, també podem despenjar-nos de l'economia i rebaixar població com, a desgrat seu, passa a Detroit.

A mi em sembla, en canvi, que, sobretot urbanísticament, ens hem de preparar per la ciutat que vindrà i, per tant, mirar d'absorbir el creixement. El que generem a partir del nostre creixement vegetatiu i a partir de la nostra capacitat d'atracció laboral. El risc és que els fills, o els nous, si no poden anar al Mataró estricte vagin al Mataró real: els més rics als pobles del voltant (alguns amb les rendes més altes de Catalunya) i els més pobres en alguna nau abandonada, com hem vist tràgicament aquests dies a Badalona. Cal mirar, doncs, d'atraure feina de qualitat, competitiva en el món on som, i, amb ella, el talent de les persones que hi viuen.

No, els pisos alts no arreglen tot això. Però una política combinada entre innovació econòmica, control de fluxes, gestió de l'espai públic i una oferta cívica com la que podem oferir (cultural, associativa, esportiva, paisatgística...) sí que pot fer força coses.

Hi ha altres problemes associats, sí. Per exemple, l'accés a l'habitatge, tot i que aquests sectors inclouen promocions d'habitatge protegit. O la dotació de serveis públics (educatius, sanitaris, etc.), pels quals també els sectors esmentats preveuen reserves de sòl. Que no n'hi haurà prou? Segurament no. Però que hi ajudaran, això també. 

Potser és per això que, tot i criticar-ho el seu dia, durant els quatre anys que CiU va ostentar l'alcaldia, no en fes cap canvi substancial.

Foto: La nova plaça del sector del Rengle, Ajuntament de Mataró.

Calpe diem

Foto: R. Gallofré (Capgròs)

Llegeixo al Capgròs d'avui una esperpèntica i molt mala notícia (aquí) en què s'afirma que el Govern de l'Ajuntament de Mataró ha desestimat la construcció d'un aparcament subterrani sota la futura escola Angeleta Ferrer, entre els carrers Lepanto i Churruca. Modificat urbanísticament després d'un acord important davant la marxa de l'antiga fàbrica que l'ocupava (que serà restaurada), el sector inclourà l'escola citada i habitatges protegits, una operació que vaig heretar del meu predecessor, el gran Arcadi Vilert, i vaig deixar embastada quan era regidor d'Urbanisme que, entre d'altres coses, permet situar les polítiques públiques (educació i habitatge) al centre de la ciutat, on hi ha poc marge de sòl per actuar. L'ensorrament de l'escola Angeleta Ferrer, i el seu trasllat provisional, ara deu fer uns dos anys, fa encara més urgent el seu desenvolupament.

Aprofitant la important dimensió del solar i la seva ubicació estratègica s'havia previst de fer-hi aquest aparcament. Prop d'allà hi ha els més rendibles de la ciutat i part de l'estranger. Seria a cinquanta metres del bell mig de la ciutat, a set minuts a peu de la platja, a cinc minuts del mercat de la Plaça de Cuba (on CiU creia, abans de manar, que precisament hi faltava aparcament) i a sis minuts del proper centre d'El Corte Inglés. És a dir, just a la zona on, amb una bona intervenció pública, l'impacte d'un centre com el que parlem pot generar una zona de desenvolupament terciari, perfectament inserit a la trama urbana, de primeríssim ordre. Era estratègic, doncs, aconseguir de totes totes questa construcció.

Tard i malament, pel que sembla, el Govern va fer un concurs per a la construcció i explotació d'aquest aparcament que, finalment, ha quedat desert. No sé si van fer o no prospeccions prèvies. Sembla, i aquí l'esperpent, que l'única empresa presentada demanava canvis inassumibles en la direcció d'alguns carrers, segons afirma la regidora Núria Calpe, a la notícia citada. Al fracàs de l'operació s'hi suma la manca total d'idees per sortir-se'n. 

Visió o qui dia passa...

Entre d'altres coses, ara veuen en pròpia carn per quina raó, a vegades, cal recórrer al deute, aquesta "pesada herència" d'oportunitats que no saben com gestionar. Quan hi ha una operació estratègica en marxa, si es té la visió clara, evidentment, cal prioitzar-la, buscar el màxim finançament possible, sindicar la inversió -si cal- i dotar-se d'aliats potents. Efectivament, el moment no és bo, el sector dels aparcaments no és avui per avui el més rendible i les finances municipals no admeten xifres d'inversió massa alta. Però el Govern ha decidit inversions i despeses i aquesta, a més de ser altament prioritària per la ciutat, té un retorn directe i indirecte a la ciutat. Un retorn que la iniciativa privada és incapaç de finançar, avui, però per això hi ha el lideratge públic (un fet similar, però a l'inrevés, succeí a l'aparcament de la Plaça Onze de Setembre). Lideratge públic que brilla per la seva absència, i més ara que està de retirada.

Diuen els que estan en els mentideros que la regidora d'aparcaments, la senyora Núria Calpe, sembla la més ben situada per ser cap de llista de CiU a l'alcaldia de Mataró. Enhorabona. És obvi que en aquest cas no ha demostrat pas estar a l'alçada del que es demana als líders, anant a fons dels temes i mantenint sempre la mirada alta de les prioritats. En aquest cas, no era el pàrquing, el que estava en joc. Era el desenvolupament de la nostra economia en aquell tram, de la capacitat de relligar la trama urbana i tota la seva intensitat amb el mar, amb un continu d'activitats, espais publics i habitatges (el gran repte de Mataró des de l'adveniment de la democràcia). Era poder ampliar, per on es pugui, la ciutat peatonal, la millor aliada dels nostres aparadors. Era la demostració que es mira més enllà i no es viu al dia, de qui dia passa any empeny, com sembla haver actuat aquest govern que, espero, liquidarem abans d'un any. Liquidarem, espero, el tant dolent carpe diem de l'etapa Mora. I que no arribi, doncs, el Calpe diem!

Enyor de l'urbanisme

Una de las características de Cataluña es que ha aportado mucho al urbanismo. (...) En las últimas décadas, Barcelona fue capaz de elaborar un modelo urbano que ha sido referencia internacional. Una generación articulada por Pasqual Maragall, Oriol Bohigas, Joan Busquets y otros, supo aprender de lo que reclamaban los movimientos urbanos y encauzarlo dentro de los instrumentos del proyecto urbano. Sin embargo, la misma ciudad que elaboró el modelo no solo no fue capaz de replantearlo en el cambio de siglo, cuando las condiciones estaban cambiando y se reclamaba un urbanismo más participativo, sostenible y transparente, sino que hizo lo contrario y el modelo se fue pervirtiendo hasta perder sus cualidades.

Y si hacemos balance de los más de dos años de política territorial del gobierno de Mas y de los casi dos años de la Barcelona de Trias, el resultado no puede ser más triste. El Tripartito cometió errores, pero promovió un gran proyecto territorial: la Ley de Barrios, hoy detenida. En el Ayuntamiento de Barcelona, los resultados del dúo dinámico de Antoni Vives y Vicente Guallart es insignificante; destacan por una manifiesta ignorancia y desprecio de la gestión urbana democrática. (...)

Entregar la ciudad a los ricos y a los turistas no es hacer urbanismo —cuya esencia es defender el bien público y resolver problemas—, sino exclusivamente marketing de meeting point. La Marina de lujo del Port Vell, aprobado hace dos meses contra la opinión pública y con los votos del Partido Popular de Cataluña, es anti-urbanismo. Ceder un espacio privilegiado a la élite que utiliza yates de lujo y proteger un recinto que debería ser enteramente público con una larguísima valla, que va desde el muelle de pescadores y la torre del reloj hasta el Imax, no solo es una chapuza, sino que es inadmisible en una ciudad que se pretenda democrática. Con el Hotel W y la Marina de lujo se cierra el círculo de apertura de la ciudad al mar, iniciado con el Moll de la Fusta y las playas ganadas para la ciudadanía. Hemos retrocedido a la privatización y ocultación del mar de hace 30 años.(...)

Somos una nación, con su cultura y su lengua, pero sin su estado. Sin embargo, nos hemos convertido en un país sin proyecto, que se autoengaña con el horizonte de la independencia como solución a sus problemas. Y esta tierra de proyectos urbanos está seca.

Josep Maria Montaner, "Tierra de proyectos urbanos" a El País, 4.4.2013.

La "locomotora" i els coets

Fa un parell de setmanes, el dia que vaig fer 44 anys, escrivia en aquestes mateixes pàgines [aquí] sobre la darrera sentència del TSJC que -segons sembla, no la tinc- anul·la el planejament derivat (el Pla de Millora Urbana, PMU) del sector d'El Corte Inglés, concloent que és al planejament general on havia d'haver-se indicat algunes de les decisions més polèmiques. Mostrava allí, d'una banda, que l'opinió exactament contrària ha estat recollida en moltes altres sentències i, de l'altra, que una eventual solució a aquest nou entrebanc és bastant senzilla, administrativament, per la qual cosa els plans no haurien de canviar. 

Fins i tot els inductors del recurs, que encara ens han de dir com financen aquesta aventura judicial, ho han reconegut. Com a molt s'alegren de la victòria moral (és a dir guanyar una sentència i perdre'n unes quantes desenes) i del retard inevitable en la construcció del centre comercial. Obstruir la seva instal·lació era el seu únic objectiu, no ho dubtin, no pas cap element del patrimoni arquitectònic del que ara ningú no se'n recorda (jo sí). 

El govern municipal, doncs, ha seguit exactament l'estratègia que comentava: recórrer la resolució (i, per tant, passa a no ser ferma) i promoure una reforma del pla general en paral·lel. Així, tant si finalment la sentència es confima com si no, els plans poden seguir el seu rumb. Ho han anunciat avui en una nota de premsa i me n'alegro. Tampoc ens hauria d'estranyar. La versió refosa del PMU tombat havia estat l'únic document urbanístic -i ja cap el final- que havia rebut els vots favorables de CiU, que fins aleshores mai no havia aprovat cap altra resolució (totes passades pel jutjat guanyant tots els recursos) perquè vingués El Corte Inglés. El cap del grup socialista, Joan Antoni Baron, s'havia avançat a recolzar el govern i, sobretot, a demanar calma, després que es coneixés que El Corte Inglés, per prudència, ajornés les obres, cosa que és absolutament comprensible i normal.

Sap greu, és clar, que hi hagi encara nous entrebancs. Us he de dir, però, que no és el pitjor i que té pinta  de resoldre's positivament i aviat. Ara, entenc que la ciutadania es faci un embolic amb aquest procés tan kafkià i que no entengui perquè caram tot no és més senzill. Hi ha tres pilars bàsics, a parer meu irrenunciables, que ha calgut defensar "contra viento y marea" i que, per tant, han trobat més entrebancs que els previstos. 

Un, la pròpia decisió de fer una locomotora comercial a Mataró, d'acord amb les resolucions del pla d'ordenació dels equipaments comercials per elevar la competitivitat de la nostra ciutat a través del seu atractiu comercial, un pla que va comptar amb el suport dels agents econòmics -especialment els botiguers- però no de CiU, per exemple. Dos, la ubicació del centre comercial en la peça més gran disponible a prop de l'actual trama de comerç ciutadà, per tal de fer efectiva la seva funció de locomotora. Hauria estat tot més fàcil en un altre lloc, sí, però no hauria servit a l'objectiu desitjat. I tres, la decisió salomònica del famós trasllat de la nau catalogada, a la vista que cap de les altres alternatives possibles gaudia de prou majoria política, siguem sincers, i que encara podríem crear un altre espai atractiu, també terciari, ben a prop d'on era. 

Entremig hi ha hagut tot el que vulgueu, i que ja he anat explicant aquí, amb imputacions penals cap a la meva persona (i dues més) incloses, els inductors de les quals, que van perdre estrepitosament, encara és l'hora que n'hagin de dir res (de nou insisteixen ens uns suposats beneficis familiars que cap jutge ha admès). Com els ludites, au, a cremar locomotores. Ara han anat a buscar alguns dels coets mig remollits que els sobraven des de fa un any i mig per fer una mica de focs d'artifici, però el camí segueix cap a l'oberura del centre comercial. No us càpiga cap dubte, però, que tota aquesta lentitud, que totes aquestes tones de paper judicial, que tots els llocs de treball que encara no s'han pogut crear han estat a causa d'una màquina de fer recursos, impotent davant l'inevitable, plena d'odi (i de quartos, insisteixo), que tenia com a objectiu manar per damunt de la voluntat popular. Per més errors que haguem comès alguns, especialment jo, res no hi és comparable. I alguns mai no els hem rigut les gràcies. De res.

El Corte Inglés: una flor no fa estiu

De les no-sé-quantes desenes de sentències del viacrucis judicial a què ens sotmeté una plataforma política i el seu partit de referència contra l'arribada d'El Corte Inglés a Mataró durant l'anterior mandat, que s'han guanyat donant la raó a l'ajuntament en tota circumstància, avui se n'ha conegut una que no l'hi dóna. Recordo que, quan era regidor d'Urbanisme, havia dit sempre que -malgrat tenir tots els informes jurídics i urbanístics favorables, de la Generalitat inclosos- si els jutges creien que calia rectificar algun dels procediments, no ens hi oposaríem pas: és normal que hi hagi més d'una interpretació respecte el camí procedimental a fer, i això és el que ha passat. I també hauria estat normal, amb la ingent tasca que ha calgut fer, ja que som humans i no supermans, que hi hagués hagut algun error, el que no em consta, però. I, si d'alguna cosa se'm queixen molts conciutadans, és que haguem respectat massa els procediments i les seves servituds.

La sentència (sembla) creu que era el pla general i no el planejament derivat del mateix el que havia de determinar l'actuació urbanístca del sector, i ho fa contra altres sentències (la darrera fa ben pocs dies) que deien exactament el contrari. Com bé diu l'actual govern (el grup polític del qual havia donat suport a aquest pla de millora en el seu text refós posterior, per cert), El Corte Inglés no perilla perquè és obvi que hi ha una altra interpretació possible, que es pot defensar perfectament, i perquè, en darrera instància, es modifica el pla i santes pasques. El cert és que el país està ple de resolucions semblants amb solucions com aquesta.

El que està clar és que ni quan guanyen (¿quant? ¿1 de 60? ¿de 80?) els inductors d'aquest recurs poden assolir ni un sol dels seus objectius explícits ni implícits. I la ciutat guanyarà la locomotora comercial que es mereix, guanyant el nou entrebanc que els seus detractors ha col·locat a la via, acompanyat amb totes les maledicències que vulgueu. I rabejar-s'hi, a alguns (se'n ve de mena), és el que més els agrada. Però El Corte Inglés vindrà i el que calgui esmenar s'esmenarà. Qui tingui ulls que hi vegi i qui tingui orelles que ho escolti.

De nou, però, em sorgeix la pregunta. Tota aquesta munió de recursos, tots amb el seu advocat i procurador, que van a totes les instàncies judicials possibles, ¿qui els paga?

De Can Fàbregas a Rússia

Una nova sentència ens dóna la raó. Com explicava molt bé La Vanguardia [aquí] es rebat de forma contundent un dels arguments que el seu dia féu servir la Cup i una associació de propietaris segons la qual el trasllat de la nau catalogada del solar que avui ja és en disposició del Corte Inglés (sense el qual El Corte Inglés no hagués vingut, a veure si ho tenim clar) contravenia el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró (PEPA). Us estalvio el que vaig haver de sentir-me dir per defensar la posició que el tribunal avui avala, com dic, de forma contundent, tot reconeixent les garanties que el Govern d'aleshores va prendre per a la preservació del patrimoni. 

Els que haurien desitjat que enderroquéssim la nau (no sé encara amb quins vots), que ens criticaven l'excés de zel, potser entendran avui per què hi havia de ser així. Els que no volien que la retiréssim avui queden ben retratats. Un d'ells, l'alcalde Joan Mora, el primer a ser a la manifestació que s'oposava al trasllat i a la instal·lació d'un Corte Inglés en aquella zona i que, després, coherentment, va votar contra totes i cada una de les resolucions municipals que fessin possible l'arribada del centrre comercial. Això sí, quan va quedar primer a les eleccions, la coherència va desaparèixer per art de màgia.

El més fort d'aquesta resolució és que el recurs que tomba fou signat per la mateixa persona que avui és regidora d'Urbanisme (i ara de viatge a Rússia, ai). Un fracàs més. Però, aquest, dels grossos. Primer, perquè ella -aleshores- i el seu grup polític van avalar les tesis dels recorrents, inclosos els radicals de la Cup. Segon, perquè ara tant ella com CiU tenen la responsabilitat de tirar endavant acords municipals ...i les sentències judicials en les que no creuen. No vull pas que ens demanin perdó, no cal. Només els demano que n'assumeixin la responsabilitat. 

Ah, i que d'una vegada facin el que s'ha de fer per reconstruir la nau de Can Fàbregas i de Caralt (el jutge admet que és un trasllat i no una demolició), aquella meravella del patrimoni que el nostre alcalde actual lloava tot trencant-se les vestidures per la colla d'atacs a l'ètica i d'il·legalitats que havíem fet. De moment, ni una simple irregularitat administrativa. I El Corte Inglés ja s'està fent. A veure ara l'ètica del govern de Convergència a quant va al pes.

Imatge:  solar de l'antiga fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt a Mataró | arxiu acn

Una oportunitat perduda

L'única decisió urbanística que ha pres el Govern Mora des de la seva constitució, ara farà un any, ha estat desistir de la reforma prevista a l'antic Club Nàutic, el Centre Natació Mataró (CNM) i entorns i aprofitar el solar per fer-hi un aparcament. Així, aquests dies ja s'està procedint a l'enderroc de l'antic Club Nàutic (no el CNM, per cert) amb un cost sufragat en la seva major part pel propi Ajuntament, quan no en té la propietat.

L'excusa del Govern (nacionalista) ha estat que hi havia un informe negatiu del Govern espanyol al pla aprovat, sobretot per la nova (?) piscna que es projectava arran de la platja. Acríticament i sense que en coneguem cap negociació, davant la pressió de la situació amb què estava l'edifici, s'ha optat pel boc gros i mort el gos morta la ràbia. Alhora, retorna una mena de mite progre que crèiem finalment superat i que es veu que fa somriure algun assessor de l'alcalde amb afició destructiva.

Cal dir que el pla preveia la instal·lació d'un centre que (d'acord amb els usos permesos a la Llei de Costes) oferís serveis relacionats amb l'esport, amb el mar i la salut, a través d'una concessió administrativa. Que ho fes al costat d'un altre gran equipament, de gestió privada, com és el CNM, generant un centre d'interès de gran atractiu, creant sinèrgies (i no només competència) i aquest famós "lloc al mapa" que tant se'ns omple la boca. La intervenció urbanística preveia l'estilització de l'espai (reduint-ne volums i metres), la urbanització i enjardinament de l'entorn, la dotació d'aparcament suficient, etc.

El procés per aprovar-lo, a més, fou bastant participat. Hi vaig participar com a regidor d'Urbanisme. Vam incloure els suggeriemtns que hi va haver al Consell Assessor Urbanístic, i el meu company Ivan Pera va emprendre un procés semblant a l'Institut Municipal d'Esports amb l'objectiu de fer un molt bon projecte que dotés, al nostre front marítim, d'un altre nucli d'atracció i desenvolupament. La crisi i les finances municipals són segurament els dos arguments que es posaran damunt la taula contra la meva opinió. Respecte al segon, he de dir que el projecte no incloïa cap aportació municipal. Respecte el primer, cal dir que hi ha dues actituds. Una, amagar-se fins que passi la tempesta, que sembla que és per la que s'ha optat, i l'altra, que és avançar-se posant en valor els nostres actius i posar tot l'èmfasi en l'atractivitat de la ciutat, cosa que -com és obvi- s'hi ha renunciat. En aquest i tots els altres temes (un exemple: l'ocupació al Rengle i al Tecnocampus està igual com la vam deixar).

Ara no podrem fer-hi mai més res, en aquest espai (una cosa és reformar i una altra construir de nou, davant el mar, el que serà impossible); la nostra aposta d'atracció turística de qualitat queda notablement escapçada i l'esport perd una nova oportunitat. A més, no serà ni la concessió, ni el CNM, qui sufragarà les reformes de l'espai, quan hi hagi de ser, sinó l'Ajuntament, ampliant les càrregues sobre tots nosaltres. Mentretant, això sí, un solar ple de cotxes, uns aparcats i els altres fent voltes per mirar de trobar un forat. En un any ja ens estan deixant una herència significativa. Pròpia del temps del Duo Dinámico, quan  "hi havia més vida a la societat civil mataronina que ara" (Ramon Reixach, Ciutadà Mora, Mataró, 2011, p. 168).

Art inesperat a la cantonada *

Un web francès que aposta per compartir l'art dels joves d'arreu del món va publicar, en acabar 2011, una entrada amb 'les millors obres d'art urbà' (street-art) de l'any, on s'hi inclouen intervencions, espontànies o no, permeses o no, d'artistes fonamentalment anònims. A mig camí entre la 'gamberrada' i l'obra d'art, el que ens porta el primer problema diem-ne polític (n’hi ha més), l’art urbà té, com a principal objectiu, l’impacte més popular possible. En aquest sentit, i donat el seu caràcter fonamentalment icònic (de ‘marca’), és el que més s’assembla a un producte de consum... però saltant-se alguna de les seves normes, habitualment. I, també com en la societat de consum, hom té la impressió que es vulgui aprofitar tot, que tot sigui ‘vendible’ i no puguem suportar trossos de ciutat inútils. D’aquí la característica que més ens impressiona, d’aquestes peces: el seu enginy, que sembla lluitar contra l’enginy-eria de la ciutat obsoleta, o monòtona, o asèptica.

D’aquesta manera, senyals, deixalles, parets mitgeres, murs, ulls de ponts, esquerdes, runes, cul-de-sacs, escultures oblidables, taques, mobiliari urbà, suports publicitaris, herbots... es transformen en tota un altra cosa, és a dir, prenen forma d’una altra cosa sense acabar de ser el que són.

En qualsevol cas, no tan sols és l’enginy, crec, el que fa aquestes imatges atractives. O el toc d’atenció (a les autoritats, al mercat) sobre el tros de ciutat ‘fora de control’, que en seria la faceta més reaccionària. També reclama, crec, que la ciutat reprodueixi l’esquema amb el que la nostra civilització està més ‘tranquil·la’ (i la cultura té una part de contenció, de tranquil·litat, també) que consisteix en la combinació de pautes ordinàries i de fets (experiències, incursions, sensacions, opcions vitals) completament extraordinaris. O bé d’escenaris previsibles i -de tant en tant- d’imprevisibles. D‘etern retorn circular i de projecció endavant. De dies feiners i de dies festius (entre setmana, sí). De raó i de mite. 

La ciutat també ha de ser això, en fràgil equilibri: els seus dies d’esforç i la festa major; els seus carrers facilitadors del trànsit i els facilitadors d’altres coses; els eixamples i les places; el control de l’espai públic i el risc del que t’hi pots trobar; les pautes diàries (que els fanals ’encenguin, que els busos vagin) i les putades diàries (la inseguretat, l’atur). L’art al carrer, amb tot el seu surrealisme, ha vingut perquè no ens n’oblidem. Que ho sembla.

* article publicat a Valors (gener 2012)

Nel·lo crida als urbanistes

En efecte, els urbanistes no poden pretendre ser aliens al procés que va engendrar la crisi: a Espanya, l'any 2006, en el punt més alt del cicle immobiliari que tant ha influït en la situació econòmica actual, es varen iniciar més de 800.000 unitats d'habitatge: cadascuna d'elles havia estat dissenyada per un arquitecte i col·locada en el territori per un urbanista. En el camp de l'urbanisme tots tenim responsabilitats: sigui per haver contribuït activament a generar les circumstàncies en les quals ens trobem, sigui per no haver sabut oposar-nos amb prou força a la deriva que ens hi portava.

De la mateixa manera, els qui es dediquen a l'urbanisme no poden assistir impàvids i inactius a la tempesta. El 70% de la població europea viu en ciutats i la situació actual pot tenir efectes notabilíssims -de fet ja n'està tenint- sobre l'evolució de les nostres àrees urbanes: en la degradació dels barris, en l'empitjorament dels serveis, en el finançament del transport públic, en la marginació dels qui menys tenen. Per això és necessari, de forma urgent, debatre la manera d'afrontar aquests reptes des del planejament i la pràctica urbanística. Cal dissenyar un urbanisme per a la crisi que tingui com a preocupació principal evitar la degradació de la ciutat, assegurar l'habitatge, fer front als efectes de la segregació, proveir serveis, contribuir a generar ocupació.

Es tracta, de fet, de posar les bases d'un New Deal per a la ciutat europea. Una visió renovada que, en el marc d'una estratègia econòmica d'abast europeu, permeti l'impuls d'una altra política urbana: la defensa i millora de la qualitat de la ciutat com a mitjà de temperar els efectes devastadors de la crisi i de trencar amb la retòrica i la pràctica de l'austeritat. Només així les nostres ciutats evitaran l'aprofundiment de les fractures socials i esdevindran motors de la recuperació.

Oriol Nel·lo, fragment de "L'urbanisme de la crisi", El Periódico, 19.10.2010

Mora es conforma amb 200 aparcaments menys

Al darrer Ple, hi vaig portar una modificació del Pla de Millora Urbana (PMU) de l'illa on hi ha d'anar la superfície comercial. La resolució de l'anterior Pla que féu la Generalitat crèiem que no assegurava prou bé, entre d'altres coses, que s'hi pugués fer un gran aparcament a sota, aprofitant el subsòl públic, amb les prop de 1000 places d'aparcament amb accessos públics fora del centre comercial, com vam acordar el seu dia, per exemple, amb els comerciants de la zona.

Aquest nou Pla, acordat amb la Generalitat però encara no aprovat definitivament pel Govern autonòmic va servir per sortit, dies després de la reunió on l'hi vam donar llum verd, perquè el candidat Joan Mora s'atribuís l'èxit de la negociació. Devia ser posant ciris o consultant el tarot, perquè no el vaig veure enlloc. Però el bo no és això (al cap i a la fi, seria un tema de medalles propi del màgic Andreu) sinó que Mora, errat i sense haver-se llegit res, creia que la superfície d'aparcament s'havia reduït de 1000 a 800 places. I donava per vàlida la xifra. 

Nosaltres no hauríem acceptat aquesta rebaixa. És un dels punts més importants per fer que El Corte Inglés sigui un revulsiu positiu pel nostre comerç tradicional. Però ell (qe no havia votat a favor de l'anterior modificació, ja amb 1000 places), deia que acceptava aquesta, on n'hi creia haver vist 800. Es conforma amb poc, aquest noi. I, el més greu: traïria els acords amb els comerciants només per acceptar cegament les decisions del Govern de CiU. Primer la ciutat.

La dada

Clicant aquí podeu descarregar-vos el programa electoral del PSC. Els altres partits han anat penjant el seu propi... excepte CiU, que fins 5 dies després de l'inici de campanya no el va posar al seu web. Coses de l'ocultisme...

Entorns Biada

Aquesta és la nova ordenació del sector urbanístic d'Entorns Biada, a Mataró, un cop assumides les prescripcions que la Generalitat de Catalunya imposava a l'aprovació provisional, i després d'un treball d'acostament de posicions amb els propietaris del sector. El resultat el podeu veure detallat en aquesta nota. Jo destacaria una millor posició de la zona verda, davant de la illa protegida del grup Goya (les 'cases barates' dels anys 20) que enllaça molt millor amb l'entrada de la nova escola, ubicada a la nau que es recpera de Can Fontdevila. També destacaria en canvi de gestió en la reconstrcció de la nau de can Fàbregas. Com vam dir, no costarà ni un duro al contribuent; de manera que l'empresa municipal PUMSA farà u concurs per encarregar conjuntament la reconstrucció li l'explotació de la nau.

Magnòlies

La magnòlia és un arbre molt corrent en força cases de Mataró. Si fem una ullada als interiors de l'Eixample mataroní i mirem aquelles cases, o fàbriques, que tenen un petit jardí, conserven bons exemplars d'aquest arbre de fulla perenne. Amb motiu dels enderrocs del sector de Ronda Barceló i la illa Fàbregas i de Caralt, l'empresa municipal Pumsa ha pogut recuperar uns quants exemplars que s'han replantat al sector del Rengle, com veieu a la foto. Una imatge curiosa de la que l'Ajuntament se n'ha fet ressò aquí.

Perdut al palimpsest

Faríem bé els polítics si, a l'hora d'exercir la nostra responsabilitat, intentéssim aïllar-la dels nostres gustos, les nostres manies... encara que hi estiguem temptats pel populisme (o 'la saviesa popular') i ens centréssim en determinar les millors opcions pel bon govern de la ciutat. Això val per tot, tant per organitzar concerts o exposicions com, sobretot amb temes d'arquitectura. Moltes bones peces que avui valorem, el seu dia van ser molt criticades. A Mataró i arreu hi ha exemples. I sempre he pensat que els governants d'aleshores van fer bé mirant un pèl més enllà i ser una mica valents.

Dic això a tenor de l'article que publicava l'amic Francesc Masriera, regidor de CiU, a Capgròs fa ja uns quants dies, a rel de la posada en marxa de l'edifici d'oficines de Can Xammar, obra de Manuel Brullet, que per alguns dialoga amb la Muralla que ha recuperat la ciutat del segle XVI i per altres, la desmereix. Val a dir que tant la recuperació del bé patrimonial com les oficines ha estat feta per l'empresa municipal PUMSA, que presideix un servidor, i que fa dos diumenges va organitzar unes visites públiques a l'entorn.

Ja en vaig parlar una altra vegada, a rel d'una visita d'obres. Hi ha dos corrents, principalment: els que pensen que la ciutat va reescrivint-se com un palimpsest (imatge de l'urbanista Manuel de Torres), juxtaposant elements provinents dels nostres 2000 anys d'història i afegint-ne de nous (ben bé el que hi ha a Can Xammar), i els que pensen que les ciutats han de conservar un aire concret aturat en un temps determinat (model Pals), amb la mínima intervenció possible. Fins i tot, fent que les noves construccions siguin obligades a mantenir aquell aire. Jo, per una ciutat com Mataró, opto clarament pel primer. Això no vol dir que m'entusiasmi l'edifici de Brullet: en tinc la meva opinió però cosidero que això és irrellevant.

El més curiós de tot, però, és que CiU va participar activament en la definició d'aquest edifici, previst a la modificació del Pla General feta el 2002, de manera que els corresponents encàrrecs arquitectònics foren emesos amb vot favorable per unanimitat dels membres del Consell d'Administració de PUMSA, on hi ha representació de CiU. De manera que Masriera ha fet bé: ha expressat la seva opinió personal, però a l'hora de votar el seu grup va creure més oportuna l'opció que finalment s'ha dut a terme i que és just la contrària.

Unir barris, encara

Un dels objectius més importants de l'urbanisme mataroní en època democràtica, consistia en la tasca d'unir la ciutat 'relligant' (paraula de Manuel Mas) els barris que hi havien sortit com bolets a l'expansió demogràfica dels anys seixanta i setanta. Aquell projecte, culminat de forma magistral per la urbanització de la Via Europa i entorns (any 1996... el de l'aprovació de l'actual Pla General), ha estat un èxit amb tots els sentits. La capacitat d'homogeneïtzar la qualitat urbana i sels seus serveis ha estat, sens dubte, reforçada. I els nous problemes a què s'enfronten aquests barris (immigració, envelliment), serien sens dubte molt menys governables si prèviament no s'haguessin posat les bases urbanístiques que ho resolguessin.

Encara queden algunes peces que, per diferents raons (una d'elles, l'obsolescència més tardana de les activitats que s'hi desenvolupaven) han hagut d'esperar més. Una d'elles és la vinculada a la Carretera de Cirera, on fins fa ben poc hi havia la planta central de la marca Abanderado, ara traslladada en molt bona part al Rengle. El 2006 hi hagué una modificació del Pla General per poder preveure'n el seu desenvolupament i ahir vam presentar el Pla de Millora Urbana.

L'objectiu principal és donar continïtat de trama urbana entre el barri del Camí de la Serra (un dels 'nous') amb el de Cirera (un dels 'antics'... però tots dos de la segona meitat del segle XX) i que combini, per tant, els usos: es manté una activitat econòmica important de caràcter terciari (el 30%), es preveuen zones verdes i equipaments de manera rellevant (un d'ells, l'escola Marta Mata, només pendent de la Generalitat) i també habitatges, bona part dels quals amb règim accessible. També s'ha tiongut en compte la qualitat de l'arquitectura, la dotació d'aparcament (nes 1500 noves places) i alguns canvis de l'entorn, com l'ampliació del CAP del barri, molt a prop.

El projecte tamé preveu reformes importants a dos carrers adjacents. La citada Ctra. de Cirera, que passa de ser un carrer marginal (és a dir, del marge del barri) a un de central, i la Ronda Dr. Ferran, un dels nervis del barri, que també serà arranjada.

Crec que és un molt bon projecte. I un bon símptoma, potser, que s'anima l'activitat. Veurem.

El dia del Rengle

(discurs d'inauguració de l'Edifici El Rengle)

Sr. Alcalde, regidors i regidores, Sra. diputada, senyors i senyors:

Com sempre, els mataronins ens en sortirem aguditzant el talent, esprement-nos més el cervell, ventilant-lo, pencant des de ben d'hora i sent els primers en la innovació. Des de Miquel Biada fins avui, des de la industrialització a la societat del coneixement, ens n'hem sortit així i així ens en sortirem.

Per aguditzar el talent amb els requeriments del segle XXI tenim el Tecnocampus (TCM), aquí al costat: universitat, noves empreses, transferència tecnològica, congressos, invents. Però per retenir el talent, cal que ens arrisquem una mica més. Aquest edifici que inaugurem avui és aquest risc, aquesta mirada endavant, aquesta confiança en què la innovació i la creativitat no volarà, sinó que concentrarà noves activitats i velles activitats en un gran projecte per situar Mataró en la millor posició en aquest món tan incert, tan exigent.

Ja ho teníem clar fa anys. Quan vam apostar pel coneixement i la innovació com un dels valors a potenciar a la ciutat, tant per sectors madurs en reconversió (a la ciutat del gènere de punt) com en sectors emergents pels quals no podem perdre passada. I ho teníem clar fins i tot quan les magnituds de l'economia eren favorables: En 10 anys, 10.000 persones van incorporar-se al mercat de treball i creixia el nombre d'empreses. Aquella visió estratègica, que pensava a llarg termini, s'ha ensopegat amb la crisi que vivim ara. Una crisi dura, que afecta molts sectors i moltes famílies. Però que, a diferència de les altres que a la ciutat hem viscut, la vivim amb les bases ben fortes per la recuperació: apostant per la formació i creant les infrastructures que l'han de fer possible.

La crisi, doncs, la vam afrontar amb dos pilars molt sòlids: una gran inversió centrada justament en la recuperació i reconversió de la nostra economia, d'una banda, i un projecte clar de com havia de ser el futur. No estem fent un edifici aquí i un altre allà, estem posant a la pràctica un gran projecte de canvi estratègic de la ciutat. No estem picant pedres sinó fent catedrals, com diu aquesta famosa analogia.

Hi havia més opcions, és clar. La que sembla més lògica, aparentment, era la d'aturar-ho tot fins que passi la tempesta, a mig camí entre la por i la prudència. La por, sobretot, als sacrificis que hem hagut de fer: una inversió així en un període de problemes importants de finançament, especialment al sector públic, només es pot afrontar amb les idees clares i amb sacrificis. Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa. Ara ja som en el millor lloc de sortida. Ara ve l'hora de recollir-ne els fruits.

Aquest és el paper de l'Ajuntament, el de liderar els projectes per crear les bases sòlides de la recuperació. Aquest és també el paper que s'encomana a l'empresa municipal PUMSA. Però l'objectiu, el protagonista d'ara, és la gent, la societat, les empreses.

El Rengle és el nou districte econòmic de Mataró. El seu èxit, que el tindrà, es basa en una combinació imbatible: La creació de coneixement, l'emplaçament (davant un mar magnífic i amb vistes als nostres turons), les comunicacions, la qualitat (vegeu si no la qualitat arquitectònica d'aquest edifici) i també la barreja d'usos: aquest territori funcionarà perquè cada dia s'hi treballarà, s'hi dormirà, s'hi passejarà. I aquesta combinatòria és clau per la ciutat creativa, moderna, atractiva i competent que volem.

Mirin, aquest és un edifici de 30.000 metres quadrats de sostre en és un sector amb 150.000 metres quadrats de superfície. Hi ha quatre plantes sobre rasant i dues més sota l’edifici per més de 300 places d’aparcament i magatzems. Les plantes destinades a empreses i negocis obren avui amb un 57% d’ocupació. Déu n’hi do: hi ha feina a fer, encara, però partim molt bé: són empreses que han cregut. La climatització està connectada al Tub Verd, una altra de les apostes singulars de la ciutat per l’aprofitament energètic i la reducció de CO2.

102 milions d’euros d’inversió pública al sector d’El Rengle, entre aquest edifici, el TCM i la urbanització (primer el Parc de Mar, després els carrers, etc...) que estan donant els seus fruits al sector privat. Fa uns mesos, obria un hotel i una residència i ara ja s’estan construint 228 habitatges, més dels 50% dels previstos. El nivell d’ocupació d’empreses d’aquest edifici, com els deia, i molt especialment el nivell del TecnoCampus, que ha estat un èxit, completa una molt bona resposta del sector privat al repte que hem proposat a la ciutat aquí mateix.

Un parell de coses molt breus per acabar. La primera, una obra d’aquesta envergadura, com poden suposar, ha significat l’esforç, la bona professionalitat i la dedicació de molta gent. Des de l’arquitecte (Manuel Ruisánchez)  fins a l’empresa constructora i els seus treballadors, des dels treballadors de PUMSA fins a altres professionals que s’hi han dedicat, des de les empreses que han apostat per ser les primeres en venir fins el consell d’administració de PUMSA (també el de l’anterior mandat)... És una obra d’un veritable procés col•lectiu que requeriria agraïments a cada un dels que ho ha fet possible, i que ara vull donar-los conjuntament.

La segona, si em permeten, és la de dir-los que, amb tota probabilitat, aquest serà el darrer acte públic en el qual m’adreço com a president de l’empresa municipal PUMSA. Encara que no s’ho creguin, potser, els he de dir que ha estat un plaer, ha estat també una font d’aprenentatge (mai no s’ha de perdre la voluntat d’aprendre) i un honor treballar amb magnífics professionals i empreses. Espero no haver espatllat massa coses i, sobretot, passar el testimoni a un nou corredor que tingui coratge i molt clar, com hem tingut, on és la meta.

Bon dia.

[Vegeu també els posts  El Rengle creix, A punt per fer empresa, 2010, l'any del TecnoCampus i Fer empresa al Rengle.]

Fotos: El Punt i Capgròs. Vídeo: Clara films.

Vegeu cròniques a Capgròs, El Punt, Mataró Notícies, m1tv.

El Verdet, madur

Dimarts vam visitar el que ha estat la segona fase de la reurbanització del sector del Verdet. Vaig parlar del seu inici aquí i de la finalització de la primera fase aquí. I encara no hem acabat. Al sector del costat, la iniciativa privada podria iniciar en breu una nova obertura de carrer amb les construccions que falten fins enllaçar-ho a les portes del barri del Palau. I al de sota encara hi falten nous habitatges de protecció pública i un equipament. però aquesta fase ha estat decisiva per comprovar vàries coses.

En primer lloc, que la crisi, i també la crisi immobiliària, pot enfrontar-se perfectament amb l'emprenedoria, la valentia i el nas de bons professionals, amb projectes clars. En segon lloc, que l'urbanisme de microcirurgia és fonamental per refer la ciutat, per donar¨continuïtat urbana als seus teixits obsolets i per reconvertir els usos, fent-los mixtes, per guanyar nova competitivitat. En tercer lloc, que la dignificació urbana és és una  base (no l'unica, però sí una de fonamentel) per la dignitat de les persones en una ciutat com la nostra. Alguns contrastos d'aquest indret, construït a batzegades en diferents èpoques, ens ho assenyalen amb contundència.

Aquí ho teniu. Una feina feta més.

Borja a Valors

El darrer número de la revista Valors es dedica a la intimitat. Val la pena llegir-lo. Hi escriuen A parlar de la intimitat ens hi ajuden l’arquitecta Isabel Garcia-Uceda, els psicòlegs Jaume Patuel i Joan Riart, el periodista Francesc Ponsa [aquí] i hi ha una entrevista a Josep Domingo-Ferrer, professor del Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili i titular de la Càtedra UNESCO de la Privadesa de Dades.

Però també hi ha una interessant entrevista a Jordi Borja, antic regidor d’Urbanisme de Barcelona amb Pasqual Maragall, on reflexiona sobre els valors de la ciutat [aquí]. L’entrevista forma part d’una edició del Valors a peu de carrer que fem cada dilluns a Ràdio Estel que us convidem també a recuperar [aquí]. I creu, modestament, que l'urbanisme potser no resol problemes, però pot ajudar a mitigar-los. En això estem...

Cooperant

Com deia ahir l'Alcalde al seu bloc, aquesta ha estat una molt bona setmana per al futur del cooperativisme a Mataró, amb la satisfacció que la feina feta no ha estat endebades i de comprovar que el camí per fer és ple de bones expectatives. Especialment des que l'Ajuntament de Mataró i l'entitat Unió de Cooperadors van resoldre promoure aquest valor conjuntament (des d'una Fundació que presideix la regidora Montse López) a partir de la recuperació del patrimoni històric d'aquesta darrera. Un patrimoni que no es posa al servei d'ells sinó del cooperativisme. I de Mataró.

D'una banda, es posen en servei els locals que, fruit de la compra per part de la societat PUMSA (el 1990!) de quatre immobles provinents del patrimoni històric de la Unió de Cooperadors, han sortit de tres promocions diverses: Una a Can Xammar, una altra al Rierot cantonada amb C. Cristina i la darrera al C. Meléndez. Aquestes dues últimes sota una promoció d'habitatge de protecció oficial que, després de 35 anys de gestió de PUMSA, passarà a la Fundació. Tot això en un marc de represa de l'activitat. tal i com s'explica en aquesta nota. 

La segona bona notícia provenia d'una d'aquestes promocions, la del carrer Meléndez [vegeu nota]. Set habitatges protegits, vint aparcaments i un local que tenen una bona colla de sistemes innovadors i eficients de caràcter ambiental, tant per aprofitar o reduir l'energia com en la gestió de les aigües o la refrigeració i calor. Probablement, són els primers habitatges que compten amb un sistema geotèrmic al nostre país. Inclou també l'ús de la llum del sol per a il·luminacions que s'acostumen a fer amb llum artificial, un sistema de reducció del CO2, un altre de tractament d'aigües grises per a la seva reutilització, etc..

I la tercera venia de la mà de la pròpia Unió, que presideix Anna Huertos, i del Cercle Catòlic, sota la presidència d'Antoni Blanch, entitat propietària legal d'un altre dels immobles reivindicats. La notícia és que, lluny d'antics litigis i probablement de desconfiances, ambdues entitats inicien el camí per al diàleg. La perspectiva és la reforma urbanística que caldrà fer el seu dia, probablement quan la crisi ens ho permeti. L'acord entre ambdues entitats és bàsic per assolir un bon projecte per la ciutat, que compatibilitzi un nou teatre per l'entitat amb la recuperació del Cafè Nou, un dels locals emblemàtics de la reivindicació. El com, el quan, l'on i altres adverbis hauran de ser tractats amb la delicadesa i discreció que han mostrat els seus autors.

El canvi de clima, molt més propici, és el factor clau que ha permès començar a desentortolligar un dels processos més complexos que ha viscut la ciutat en el darrer mig segle i que l'arribada de la democràcia semblava no poder resoldre. Ha estat clau, com dic, així com -m'atreveixo a dir- el canvi generacional dels interlocutors de la nova etapa i la generositat i confiança dels seus predecessors. Ara tenim un gran repte, com aventura Joan Salicrú a MataróNotícies.cat.

Fotos: Ajuntament de Mataró.

Espenyes

La setmana passada vam anar a veure com ha quedat l'eidifci d'oficines del que ja vaig parlar el maig passat [aquí], donat que ja està enllestit, a l'àmbit de Can Xammar, a Mataró. Li diem Espenyes, que és el nom del carrer de referència (Baixada de les Espenyes) i s'obre ara a la seva comercialització (vegeu fulletó), al bell mig de la ciutat, amb una modernitat que contrasta amb la proximitat de les restes romanes i amb la presència de la muralla i el pas de ronda de segle XVI, completament integrats, un exemple més de l'ingent esforç de recuperació del nostre patrimoni històric que s'està fent aquests darrers anys.  Té unes vistes brutals, és molt funcional al seu interior i té unes característiques úniques. I posa la cirereta final a la creació d'espai públic i de trama urbana, esponjada i atractiva, en un lloc on hi havia obsolescència pura i dura i ocupació irracional del territori. Vegeu nota.