divendres, de març 24, 2023

Surt a fora!

Jn 11,1-45 *



A l’Evangeli d’aquest diumenge s’hi narra la resurrecció de Llàtzer. Si bé la versió de Joan, com sempre, és plena de matisos i amb una literatura excel·lent, per nosaltres, per al lector modern (és a dir, després de la Il·lustració i el Romanticisme) hi ha una evident incomoditat. Els miracles i les resurreccions, diria que fins i tot la nostra a la fi dels temps, no formen part del nostre univers cultural. O, quan algú els defensa com si es tractés d’una realitat empírica, només perquè sembla que la fe ens ho mani, li recomanaríem que passés pel psiquiatre de seguida. I segurament amb raó. Aquests fenòmens, doncs, són propis d’un altre univers cultural. Al nostre, només suportem les coses inexplicables si sabem que hi ha trampa, com fem amb el Mago Pop. D’aquí la incomoditat dels creients, que vivim ara i no fa dos mil anys.


Tampoc val negar la credibilitat dels fets, com si els evangelistes ens expliquessin un conte, que ens hem de prendre metafòricament. Això val per als no iniciats, diguem-ne, però no per als creients. Una vegada, en una revista de moda, li van preguntar a Fernando Savater, que no és precisament creient, què era per ell Déu. I va respondre: “Déu és l’impossible”. A mi em va semblar clavadíssim. Els creients, doncs, creiem en l’impossible. No sabem com, ni on, ni quan, però tenim l’esperança profunda (és a dir, creiem) que el “no pot ser” un dia “serà”. Fins i tot quan tot pinta el contrari.


No pot ser un món sense guerres. No pot ser que els enemics ho deixin de ser. No pot ser que s’estimi una parella esgotada per la convivència. No pot ser una societat sense desigualtats. No pot ser que un assassí es transformi. Estadísticament, qui sostingui tot això, té raó. I, com a molt, intentem gestionar tot això, mirant de fer el mínim mal possible, que ja és molt. Però ens quedem en el no pot ser com a dada estable.


De manera que qual alguna cosa trastoca el “no pot ser” haguem d’interpretar-la com a signe de la presència de Déu. “Miracle”, en el sentit bíblic, vol dir “signe”. On ja has deixat per inútil una situació, és a dir, on venç la mort, de cop resulta que passa la contrària, precisament perquè ja l’havies deixat per inútil. Com els que en l’últim minut abans de ser gasejats als camps de concentració encara tenien temps per acompanyar gent més desvalguda que ells. Com aquells que veuen que això de l’amor és el que ve després del desengany, no l’efervescència primera. Com els que moren pensant que “un dia” imperarà la justícia. Com els que són capaços de buscar la reconciliació en el punt més fosc entre la víctima i l’assassí, com mostra tant bé la pel·lícula “Maixabel”.


Però el crit definitiu de la resurrecció és en el que Jesús cita el nom: «Llàtzer, surt a fora!» Això del Regne no en té prou, amb Déu, cal la in-corporació, el cos. El nostre o el del que “era mort i ara viu”. Picasso deia que volia que la inspiració l’agafés treballant. Doncs això: sense nosaltres tampoc hi ha miracle possible.


* Aquest és l'últim de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: Marco Pino, La resurrecció de Llàtzer (ca. 1525–ca. 1587), Yale University Art Gallery.