dijous, de juliol 06, 2023

Missa a la catalana

 


Les reaccions a Twitter de la notícia redactada per Anna Guimerà a Catalunya Religió sobre l'adaptació lingüística de les misses celebrades en municipis turístics durant la temporada alta, com si això fos un invent d'ara, demostren, sobretot ignorància. No tinc les dades a mà, però sospito és així des del principi de la indústria turística a Espanya (marcada com a estratègica als plans desarrollistas), que va coincidir més o menys amb l'inici de l'ús de la llengua vernacla a missa. I, a Catalunya, hi hem d'afegir una forta industrialització i la immigració que la va fer possible. Jo, que vaig néixer en aquella època, sempre he vist que les parròquies alternen misses en català i en castellà (o, com la que vaig ara habitualment, combinant els dos idiomes) i, tant a Barcelona com a la Costa Brava, he sentit dir que s'hi fan misses en els idiomes dels guiris. Però com que la història sembla que comença el dia que tu t'assabentes de les coses, ara tot són sorpreses.
 
És sorpresa per dues raons. La primera, perquè la immensa majoria dels que s'indignen fa bastants anys que no trepitgen un temple catòlic, si és que mai ho han fet. La segona, perquè la diversitat lingüística dels cultes no ha comportat mai cap problema ni cap conflicte. Funciona perfectament. I, com que a Catalunya ens avorrim si no veiem conspiracions contra a pàtria a cada plec del nostre bell país, només falta veure una cosa que funciona per mirar d'esguerrar-la una mica. Això sí, cap dels que es queixen han anunciat que si deixen de fer sermons en alemany a Calella fan la prometença de rebre setmanalment l'eucaristia i cantar amb veu de tenor el Virolai. La cosa és deixar els turistes alemanys igualment sols però sense entendre res. Una pastoral molt maca.
 
Des de fa un temps, un dels objectius de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat, en coordinació amb la política lingüística de la mateixa institució, consisteix en fer incrementar l'ús de la llengua catalana al si de les diferents confessions. Sí, senyor. M'agradarà sentir els mufecins de la meva ciutat recitant les cinc convocatòries diàries amb la llengua, dicció i teatralitat de Josep Maria Flotats. En fi, que facin el que vulguin i, sense conyes, ja em sembla bé l'objectiu. Però, sisplau, que a ningú se li ocorri salvar el món trencant l'equilibri lingüístic de les nostres misses, incloses les adreçades a teutons o eslaus vermells com una gamba. Aquesta mostra genuïna de cosmopolitisme és el lloc més barat que tinc a prop per practicar llengües, a més. Contra els catalans que sempre, sempre, han d'estar emprenyats i prohibint coses per defensar el que és de tots, i es pensen que només és seu, trobo que està bé que hi hagi capellans amables que vegin perfectament compatible defensar el català i fer coses en altres llengües quan els hi surti dels cíngols.
 
Fins ara, tot això ha funcionat. No amb resignació cristiana sinó amb la joia de la diversitat que ja anuncia el mite de Babel. I que Catalunya sempre havia reclamat cap enfora. A fora et faran el que facis dins.

Article publicat a Catalunya Religió.