La pàtria dels humans

No seré massa original si recomano, amb entusiasme, la lectura de Patria, de Fernando Aramburu, un autèntic fenomen editorial d'aquests últims mesos que em van portar els Reis. El terrorisme d'Eta, analitzat fins al fons de la vida quotidiana que afecta dues famílies veïnes, amigues, una amb un assassinat i l'altra amb un assassí. En primer lloc, la descripció de l'odi mentre va penetrant a les vides dels implicats, a la seva vida social. L'ambient asfixiant del poble dominat per l'entorn social d'Eta, però també els abusos policials i les xacres de la dispersió dels presos. Les notícies vistes des de la perspectiva de les persones, de les seves històries i sentiments. La pàtria, ve a dir la novel·la, no és possible sinó és "la pàtria dels humans". És més, si no és humana, no és pàtria, és un infern.

En segon lloc, val la pena ressaltar l'impacte, al marge de l'odi, que un assassinat així provoca en la vida del seu entorn i, sobretot, les enormes dificultats, la perspectiva llunyaníssima (però possible) d'assolir mai el perdó. Un impacte, per cert, amplíssim en el nombre d'implicats i en el temps. El perdó és el gran tema del llibre i, especialment, com dic, la seva quasi infranquejable dificultat, que parteix de la lògica demanda de justícia divina. "Y es lo único para lo que yo quiero que haya infierno, para que los asesinos continúen cumpliendo allí su condena eterna" (p. 35).

I, finalment, l'estil. Els fragments sense ordre d'espai ni temps que van encaixant, la doble perspectiva del subjecte expressada en l'ús dels pronoms. Una filigrana també molt recomanable, en aquest sentit, que facilita la intensa trama que narra.

Voldria assenyalar també, a banda del tema citat perdó, la reflexió "religiosa" que podem fer del llibre. Implícita, doncs, però també explícita en una societat que va a missa, on part del clergat ha tolerat -vergonyosament- el fanatisme violent, com es mostra. Sobre els bascos, fa dir al capellà, "recae la misión cristiana de defender nuestra identidad, por tanto nuestra cultura y, por encima de todo, nuestra lengua. (...) ¿Tu crees que Goliat, con su tricornio en la cabeza y sus torturadores de sótano de cuartel, va a mover un dedo a favor de nuestra identidad?" (p. 313). Però també hi ha els precs i la resposta silenciosa -aparentment silenciosa- de sant Ignasi de Loiola.

I això, de què "ens serveix"? De molt. Per entendre i per prevenir. Per netejar-nos de prejudicis però també de cinisme. Per reconèixer-nos-hi, malgrat tot. Que el perdó sigui tan i tan difícil (però possible, o almenys entrellucat) és perquè la vida és tan fràgil. Prenem-ne nota perquè no n'estem pas exempts.

Per saber-ne més:

• El país de los callados, per Mario Vargas Llosa, a El País (5-2-2017)
• «Patria», la novela de Fernando Aramburu, se convertirá en una serie de televisión, a ABC (12-1-2017)
• Entrevista a Fernando Aramburu, a "Página 2", La2 (RTVE), (4-10-2017)
• Fernando Aramburu: "No he escrito 'Patria' para juzgar a nadie", a El Periódico, 20-09-2016
• Aramburu, sobre 'Patria': "Yo pude caer en ETA como cualquier otro joven vasco", a El Confidencial (16-9-2016)
• Conversa d'Iñaki gabilondo amb Fernando Aramburu a la Fundación Telefónica (14-9-2016)

Pare, temor i enveja

Un pare és un tipus que passa del temor a l'enveja amb gran facilitat.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 71.
Il·lustració: Salvador Dalí, Retrat dle meu pare (1925).

Obres reixes de llum

El llenguatge és la casa
de l'ésser i amb la llengua
que els nazis perverteixen
caves pous en els fulls
gasejats de la vida,
obres reixes de llum
en les ales del vent.

Ponç Pons, fragment del poema "Oda a Paul Celan sota la lluna", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 17.
Foto: Paul Celan.

Marsé i la puteta

Juan Marsé mai no decep, almenys a mi, i a Esa puta tan distinguida (Lumen, Barcelona, 2016) hi teniu tots els ingredients, alguns nous i d'altres de distintius, per poder-ho comprovar. Una combinació de registres. Respostes d'una entrevista -sense preguntes- per començar, trossos d'un pre-guió, converses amb un exconvicte per assassinat unes quantes dècades després, les catalanades incorporades al preciós text castellà de l'autor, el retrat de la Barcelona popular de la postguerra, referències à clef (i d'altres més evidents contra alguns elements clau de l'actual processisme), el procés d'elaboració d'una història i una interessant reflexió sobre la memòria i l'oblit. 

Tot això combinat en tres temps. El moment dels fets que es pretén narrar, l'assassinat d'una postituta en una sala de projecció, a finals dels quaranta, per part d'un assassí i amant que no en sap dir-ne el mòbil. L'any 1982, quan un escriptor rep l'encàrrec de preparar un esborrany de guió per una pel·lícula sobre els fets. I l'actualitat, des d'on l'autor explica la història amb les referències càustiques citades.

Alhora, la novel·la és una constant declaració d'amor al cine, com ja trobem en altres obres de Marsé. A les pròpies pel·lícules, en especial Gilda, que per mi també és una de les millors que s'han fet mai. O al conjunt d'endevinalles de cites que una divertida dona de fer feines fa a l'autor a casa seva. Però també al cinema com a fenomen social, tan evident en la postguerra espanyola, o com a pretext per interpretar el que passa o, més aviat, per què costa tant interpretar el que passa. No, mai no decep.

El resistent enmig del mar

Si aneu a l’exposició que s’està fent al Caixafòrum amb una selecció del Museu Thyssen de Madrid (tanquen el 2 de febrer*), que és magnífica, demano que presteu atenció a un quadre molt petit de Jan Brueghel I datat el 1596 i que porta per títol Crist a la tempesta del mar de Galilea. L’escena recrea el passatge evangèlic relatat a Mateu 8, 23-26, Marc 4, 35-41 i Lluc 8, 22-25, textos que també us recomano. Han inclòs la peça al subapartat relatiu a la natura, cosa que permet, amb una ullada, fer-se una idea de la fascinació per la grandesa i autonomia dels fenòmens naturals més enllà del Romanticisme, com el cas que ens ocupa. Efectivament, un mar embravit per la tempesta espanta els experimentats pescadors lluny de la costa i més lluny encara de la ciutat, de la civilització.

Els paisatges, això sí que és romàntic, tant expliquen el que passa ”fora” com el que passa “dins”. El combat entre la natura i la cultura, entre el que som i el que volem ser, entre la nostra part animal i la nostra part racional, o entre la bèstia i l’àngel, com si fos una reconciliació impossible, com si no fos, de fet, el nostre estat permanent, és un tema recorrent en els mites que funden la nostra cultura, a l’art o a la literatura. O a la nostra vida, tan sovint. La imatge de la tempesta també és, però, una al·legoria. De tempestes en tenim a cabassos, també inesperades i sovint sense cap experiència que valgui. Tempestes emocionals, oceans d’informació inabastable, o aquesta sensació que et porten més que no pas vas.

En un extrem de la barca, la figura de Jesús destaca dormint, aliè a la tempesta. Al text, renya els seus companys per covards quan el desperten per por a enfonsar-se. El moment de quadre, però, és just abans. El contrast entre tot el moviment i aquesta figura plàcida, anticíclica que dirien els economistes, em va fer pensar en l’últim llibre de Josep M. Esquirol (La resistència íntima, Quaderns Crema, Barcelona, 2015). El repte que tot el llibre vol respondre és resumit en aquest contrast.

Els profunds canvis que estem experimentant ens han agafat com aquells pobres galileus espantats. No triguem gaire en despertar qualsevol crist perquè ens salvi obviant que és la por la que enfonsa i a la que ens hem d’enfrontar. En l’àmbit de les relacions personals, en la política, en les qüestions morals (o de valors, com ens agrada dir aquí), les tempestes “de fora” atanyen a les de “dins”, a una fortalesa i valentia, a una integritat i singularitat, que no sé si cultivem massa, més aviat diria que no. I, encara una altra cosa. Al mar, s’hi va, tot i el risc de tempestes. Tot seria més senzill si fóssim a la costa o a la ciutat llunyanes del quadre, a recer i amb els peus a terra; és a dir, si evitéssim els problemes o visquéssim com si no hi fossin. La fortalesa, la resistència d’Esquirol, és la que pinta tan bé Brueghel enmig del mar embogit, del món desbocat, del futur incert.

*aquest article va aparèixer el mes de gener a la revista Valors.

Històries de la mili

Fora de l'ambient domèstic, sense protecció familiar, obligats a relacionar-se amb tota mena de gent, uniformats, igualats, sotmesos a rituals col·lectius, en una institució que sembrava la vida quotidiana de dificultats, els joves aprenien algunes coses interessants i necessàries: a esquivar obstacles, a reprimir instints, a madurar davant la dificultat, a conrear l'amistat solidària, a amansir l'ego, a viure en col·lectivitat.

(...) Per sort, [els joves d'ara] ja desconeixen del tot la submissió, però, pel que es veu, ignoren també tot el que és el bé comú. Han rebut el regal de la llibertat. Ja ningú no els obliga a res. Els hem deixat sols amb el seu instint de cadells.

(...) Un altre tipus de totalitarisme s'expressa obscenament: els de tants individus que utilitzen l'espai públic com si fos el pati de csa seva. Aprendre a ser ciutadà és més idfícil que aprendre a desmuntar un fusell cetme.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 63.

Gràcies, jutge Vidal

Des del principi de l'anomenat procés independentista (en realitat, ni tan sols ha començat) el que em preocupa, sobretot, és una sola cosa: amb quina força el Govern de la Generalitat, o l'autoritat que lideri la secessió, obligarà a tots, ciutadans, militars, policies, resta de funcionaris, banquers, a respectar el nou statu quo legal. De manera que el control fronterer, l'exèrcit, el cobrament d'impostos estatals, per posar algun dels exemples crítics, passi immediatament a mans de la nova autoritat. Alhora, sempre m'ha quedat el dubte de com s'ho farà aquesta mateixa força (força, sí) per aturar les resistències lògiques (i legítims als ulls de la legalitat internacional) de l'estat espanyol a la ruptura de la seva integritat territorial. De l'estat i dels seus aliats polítics, comercials i militars. La clau per a l'èxit d'un fet així és, doncs, la força. I, en col·lisió, una força superior a l'adversària.

Jo no em volia creure, atret per l'irresistible somriure de les famílies endiumenjades que han nodrit les performances dels últims onzes de setembre, que el nostre Govern arribés tan lluny. "Al final", com, inquietantment, va demanar l'exmilitant d'Eta Arnaldo Otegi a Barcelona aquesta setmana. Però, sigui pel que sigui, amb una evident opacitat, l'administració Puigdemont ens està preparant la resposta a la inquietud que jo tenia. El que no sabem és com. 

L'avantatge de les al·lucinants declaracions del jutge (suspès) i senador (dimitit) Santi Vidal -a qui ja coneixem- és que, amb més cuento o menys, tranquil·litza els ciutadans com jo donant una resposta a la nostra lògica pregunta. Tranquil·litza, esclar, és un dir. Tràfic il·legal de dades personals, entrenament militar dels mossos per part d'un país no identificat, persecució a jutges per la seva ideologia, el tractament displicent dels "del Baix Llobregat" i una colla de fets il·lícits més que fan esfereir. El Govern ha corregut a desmentir els fets descrits, tot i que -de fet- no ho sembla. El senador més votat pels catalans als últims comicis, ja exsenador, es veu que no plega per bocamoll sinó per fatxenda. 

D'acord. Doncs, si no és així, ¿com tenen previst resoldre aquest impasse? Crec que els ciutadans de Catalunya, aquests que hem de ser alliberats i que tenim totes les gràcies, bé devem també tenir dret a conèixer el preu que ens tocarà pagar, abans de comprar-ho, oi? Perquè, a les alçades que som, haureu entès que, això, de franc no surt, oi? Repeteixo: ¿amb quina força obligaran l'aparell de l'estat i els ciutadans a complir amb una nova llei imposada? La resistència pacífica no val; amb ella et poden buidar els comptes i anul·lar el conjunt de disposicions il·legals. L'energia positiva, o l'esperitisme, tampoc. Força, dic. Quina?

Aquest procés, o és una broma (pesada) o va en sèrio. Si va de broma, tranquils. Un dia us despertareu amb una cara de tòtil i aquí pau i després glòria. Però, si va en sèrio, tenim dret a conèixer fins on arriba la quimera dels nostres dirigents, fins on afectarà les nostres butxaques i la nostra seguretat, fins quan podrem confiar en el nostre sistema jurídic, etc. Si els ciutadans no sabem això, si se'ns amaga, ni el referèndum més legal i preciós no val un sol duro democràtic.

Mentre tant, gràcies, senyor Vidal, per haver obert llum amb la seva fosca fantasia. Si és que és fantasia.

Foto: El País.

Amb ulls freds

Mira amb ulls freds
la vida, la mort.
Passa, genet!*

W.B. Yeats, "Sota el Ben Bulben", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 429.
* Epitafi de W.B. Yeats a la seva tomba, a l'església de Drumcliff, Irlanda.

De Bassat a Déu

Cap al final, a la pàgina 555 del recent El retorn dels Bassat (La Magrana, Barcelona, 2016) el magnífic llibre de Vicenç Villatoro, recull un breu però molt eficaç comentari de Lluís Bassat sobre els motius que el van portar a deixar de creure en Déu, tot i mantenir-se dins els judaïsme, diríem, cultural. Es remunta al gener de 1973, arran de la mort d'un fill seu, nadó, per una malaltia. "Figura que hi havia un pacte", diu,"que certes coses no podein ser". "Millor pensar que Déu no existeix que no pas pensar que, en el fons, és algú cruel, indiferent, impotent davant el mal, despreocupat de la sort de la gent", afegeix Villatoro, que transporta aquest mateix pensament a la sort de l'Holocaust i a la reflexió posterior sobre "Déu després d'Auschwitz".

El llibre està molt bé, de veres. Estilísticament, i temàticament, molt similar a l'anterior (que vaig comentar aquí). La història d'una família sefardita, tot i que també amb arrels romaniotes per part de la mare de Lluís Bassat, afectada pel pes de la història del segle XX, permet fer un bon repàs a unes quantes coses importants. A la identitat, al fet jueu, a la seva branca sefardita (o espanyola, o ladina), a les pors, al coratge... També a Déu.

El primer que em ve al cap, sobretot, és un absolut respecte una decisió així. A mi no se m'ha mort cap fill i només de pensar-ho ja em trontolla tot. Deu ser el pitjor que et pot passar. I, amb tota probabilitat, el primer que se'n ressent són les creences. Sobretot, la confiança en Déu, a qui "vaig resar molt", diu. Diguem que és més fàcil creure en Déu si no tens la sensació que t'hagi fallat mai, o no tens raons poderosos com l'explicada. El que és realment complicat és creure després de viure-la. Com que la respecto i em sembla completament legítima, i com que pel que conec d'en Lluís em sembla una bona persona, i cabal, no hi tinc res més a dir. Ni crec que ningú tingui res més a dir-hi.

La qüestió de Déu

Tot i així em sembla un bon punt de partida no tant per parlar de la fe de ningú sinó per parlar sobre Déu i el seu dificilíssim encaix en la nostra cultura, on l'hem identificat -amb prou feines- com la representació simbòlica del Bé i, això és més important, com si d'entrada el Bé tingués la partida guanyada al Mal. Joan-Carles Mèlich, un bon pensador post-Auschwitz, al també molt recomanable La prosa de la vida (Fragmenta, Barcelona, 2016), diu que "no hi ha perill més temible per a la vida" com "el bé pur" i contraposa el "mal" no solament al bé sinó a la "bondat" (p. 64). Efectivament, si Déu el és el Bé, és a dir, el "perill més temible", l'autor ens proposa dedicar-nos a la bondat, és a dir, a la part més material, més humana, més corruptible, per tant, i passar olímpicament del món dels déus. Els cristians, d'això, en diem que "Déu s'ha encarnat". 

Déu, aquest Bé pur i perfecte del que desconfia Mèlich, de fet, no el podem mirar cara a cara, "hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar", diu Sant Pau (1 Co 13,12). No hi ha més camí, doncs, que el d'actuar encarnadament en absència de la llum ("de manera fosca"). No sabrem mai, i aquest és el nostre drama, si obrem bé o malament. De fet, quant més bé creiem que actuem, menys conscients som de les conseqüències negatives. O, per exemple, ignorarem tota la vida "el dictat de Déu" si, per bondat, transgredim la llei del Bé (mato un soldat enemic transgredint el primer manament, posem per cas). El drama humà, si ho volem dir així, parteix -doncs- de l'absència de Déu, on només hi caben respostes cap a Ell "des de la bondat", amb paraules de Mèlich. Que alguns reconeguem el Déu encarnat siguin les despulles d'un delinqüent fracassat que penja d'una creu crec que és prou eloqüent. La pespectiva d'aquest Déu ja no serà aèria, des de l'Olimp, des del lloc on capriciosament arreglarà o desarreglarà el que vulgui (així actua el Bé, perillosament, ens acaben de dir), sinó des del més baix i rastrer de la condició humana. Des d'aquesta perspectiva és d'on Déu demana resposta i ofereix "el cel". Penseu-hi un moment i fa feredat.

Per acabar, no voldria dir que això de creure en Déu sigui secundari. Si creure en Déu consisteix en creure's pròpia aquesta perspectiva que ens proposa el crucificat, no ho és gens, de secundari. Ni fàcil, ni massa alegre. Provem-ho i potser ens resulta senzillament insuportable. I bastant difícil d'entendre, aixó d'entrada, on és la joia, el vi bo i la taula parada del Regne. I, òbviament, la mena de "poder" que té aquest Regne una mica de pacotilla. Ara bé, si creure en Déu consisteix en mantenir una teoria o una altra sobre "on anem i d'on venim", o sobre si hi ha "vida després de la mort"; o complir preceptes ja no religiosos sinó estrictament de bones persones (des de col·laborar amb la Marató fins a pujar correctament els fills); o ser d'una confessió religiosa o una altra, o de cap, però creure en una "energia positiva", diria que sí, que és tan secundari com li va semblar a Jesús segons narra en una coneguda paràbola (Mt 21, 28-31). Les putes i els pinxos ens van per davant. I potser els ateus o agnòstics, com els tres esplèndids senyors que he citat en aquest post.

Foto: Ara

La pàtria és una truja

Stephen Dedalus, màscara literària de James Joyce: "La pàtria és una truja que es menja els seus garrins".

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 61.

Abans de l'alba

Ermitans del mont Meru o l'Everest,
en coves de nit closa, sota túmuls de neu,
o bé allà on el buf paorós de l'hivern i la neu
abaten llurs cossos nus, saben que al jorn
sempre el segueix la nit i que, abans de l'alba,
els monuments i glòries s'hauran fos.

W.B. Yeats, Fragment del poema "Meru", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 379.
Foto: Soumit ban

Sense Nadal

Un d'aquests dies de Nadal de sobretaules inacabables, quan la resta de comensals s'immergia en el que em va semblar una desbocada timba, jo, que sóc l'anti-homo ludens a desgrat meu, vaig tafanejar entre els llibres i vaig tenir temps d'acabar, gairebé, Una Navidad diferente, de John Grisham (Ed. B, Barcelona, 2002). Sí, jo també tenia els meus prejudicis sobre Grisham fins que fa anys vaig llegir un article (no recordo de qui) que el recomanava i, des d'aleshores, no m'ha decebut. Així que, aquella tarda, després de fullejar uns quants llibres sobre excursions, vaig pensar que, en les festes que érem, s'esqueia de fer-li un cop d'ull. M'esperava una novel·la d'espies o alguna cosa així i em vaig trobar amb una divertida comèdia que, com dic, em va abstreure de tot i em va fer feliç com un gínjol. Em van haver d'arrencar de la cadira.

He mirat a internet i veig que n'han fet una pel·li. No l'he vist, però em temo, pel tràiler, que sigui dolentota. Així que, per si de cas, us recomano el llibre. A través d'una senzilla però divertida trama, que es complica desbocadament cap al final, l'autor posa de manifest la bogeria i l'estupidesa creixent els dies de Nadal, almenys per a les famílies de classe mitjana-alta dels Estats Units. Un matrimoni, aprofitant que tindrà la filla al Perú en un programa de solidaritat, decideix prescindir de celebrar el Nadal i gastar-se la meitat del que es van gastar l'any anterior en fer un creuer al Carib. Res d'iconoclàsties revolucionàries, però... sí ruptura de convencions. I un munt d'estratègies perquè "tot torni a la normalitat", tan lluny del paradís caribeny com, esclar, de la mínima crítica a aquest fabulós muntatge de la vanitat nadalenca. I no nadalenca. Que queda perfectament al descobert en aquest curiós conte de Nadal.

Raó i sentiment

Mozart i Bach (...) són expressió de la raó, que és mental i explicable. Però també del sentiment, que és imprecís, ingovernable, irracional.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 57.

La pregària ha tornat

Prego -s'han acabat les modes,
la pregària ha tornat-

W.B. Yeats, Fragment del poema "Una pregària per a la vellesa", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 131.
Il·lustració: Marc Prat, Claustre I (2006)

La sentència, una oportunitat

Per primera vegada en molts anys, potser des de l'obertura del Tecnocampus, l'Ajuntament de Mataró ha de prendre una decisió estratègica. Espero que no sigui a desgrat seu com, incomprensiblement, a vegades sembla. La sentència del Tribunal Suprem que permetria l'ampliació del Mataró Parc, contra el criteri de la Generalitat de Catalunya (no pas el municipal, almenys fins ara), més enllà d'ella mateixa, obliga a definir millor, urbanísticament, tot el sector; les últimes grans peces que queden a la ciutat. El que hi fem, serà decisiu. I, com el propi Mataró Parc ha estat, el seu radi d'impacte s'ha de calcular a escala metropolitana (i més enllà), i no tan sols local o comarcal.

Si en alguna cosa es va caracteritzar el parèntesi de l'alcaldia de Mora va ser precisament que, de tot això, se'n va deixar de parlar. ¿Recordeu, per exemple, la famosa universitat privada que s'hi havia d'instal·lar? De fet, en matèria urbanística, no hi va haver cap canvi substancial respecte a la planificació heretada, si de cas, algunes modificacions puntuals o d'execució, cosa que trobo molt encertada. Però, urbanística o no, l'Ajuntament no va prendre cap decisió estratègica. Potser per això ara els entra el vertigen... la falta de costum.

Tornant a l'ampliació del centre, de la banda positiva, tot i que no ho hagin explicat gaire, hi ha molt bones notícies: centenars de llocs de treball directes, atracció de nous mercats, eliminació de riscos d'envelliment i degradació de la infrastructura. I, com deia, urbanització d'un sector clau per posar "Mataró al mapa". De la banda negativa, uns accessos viaris insuficients (les obres actuals es van fer amb un pressupost molt inferior al transferit per fer-les), la incertesa de la locomotora que El Corte Inglés havia de ser per al comerç local, i la manca actual de planejament derivat per a la resta del sector. En aquestes tres coses, el període Mora va ser també letàrgic. Ara, urgeix posar-hi remei.

Hi ha un petit problema. Al partit de la regidora d'Urbanisme li ha agafat la seva malaltia infantil, deuen ser coses de "refundar-se". Es basa en recuperar la superada dicotomia entre grans superfícies vs. petit comerç. Els que som de Mataró en sabem prou coses. Als anys setanta, va ser el Pryca (ara Carrefour), instal·lat al municipi de l'alcalde Mora, just al terme de Mataró, perquè en aquesta ciutat "faria malbé el petit comerç". No vols caldo, doncs tres tasses. Als anys vuitanta i noranta, va ser la peatonalització del centre de Mataró, que provocaria la "desertització". Tothom, fins i tot els que s'hi oposaven alsehores, apunten precisament a la peatonalització com a element clau per a l'èxit comercial als centres urbans. Als noranta i dos-mil, Mataró Parc havia d'ensorrar el comerç mataroní i resulta que, en paral·lel a la seva posada en marxa, creixien com mai els lloguers de locals -i l'afluència- en els carrers més cèntrics de la ciutat. En aquest últim cas, recordem-ho, la posició de CiU fou furibunda fins que, arribats a un moment (no em feu dir perquè), va canviar com un mitjó. La víctima d'aleshores és avui el principal valedor del nou president del PDeCat. Tot torna.

Diu aquest partit, especialtzat en convertir la política en una campanya electoral permanent, que l'anterior planificació del Mataró Parc ("del PSC i ICV", aclareix, per fer amics) va servir per a l'especulació urbanística. Tot deuen ser coses de quina banda es mira, suposo. Per la dels ciutadans, em sembla, va significar la culminació d'un projecte que unia barris dispersos, que els dotava d'equipaments i qualitat urbana, que permetia àmplies zones verdes i habitatge protegit. Tant de bo el que es planifiqui al Nord-Oest de la ciutat tingui també efectes urbanístics d'aquelles característiques, ni que sigui una mica. En aquest moment, protegir el petit comerç té més a veure amb la nostra capacitat d'obertura i atracció, de jugar a la primera divisió metropolitana, que no pas mirar-se el melic.

Article publicat avui a Capgros.com i citat a l'editorial.

¿És útil la caritat nadalenca?

Quan s’acosta Nadal s’intensifiquen les activitats que s’han acabat denominant “solidàries”, tot i que proliferen tot l’any. Caminades, campanyes diverses o verkamis, esdevenen una versió postmoderna, exitosa i “laica” del Dòmund de tota la vida i altres derivats. Per Nadal, doncs, la tendència s’incrementa a través d’un màrqueting descaradament emocional fent-se lloc entre eròtics anuncis de colònies. Pensem en el cas de la Marató de TV3, que amb un deix d’autosatisfacció condescendent posem sempre d’exemple per omplir-nos la boca del país desprès que som, potser per apaivagar la tòpica imatge del català garrepa que ens acompanya els tres-cents seixanta-cinc dies restants.

Quan jo era més jove tot això ho trobava d’una hipocresia tan gran com inútil. Els pobres, els científics o els malalts no necessiten recursos perquè passin un “mal moment”, sinó perquè el conjunt de la societat no està disposada a finançar les seves necessitats. Si calen més diners per atendre les capes de la nostra població més depauperada, o per a la recerca científica per avançar en el tractament mèdic, hi a un invent que serveix, sobretot, per això. Es diu Estat. Si no serveix per això serveix per ben poca cosa. No em valien -ni em valen- excuses sobre si els polítics són no sé què o coses per l’estil. No fotem. A les campanyes electorals, o a les assemblees dels partits on s’aproven els seus programes, o a les manifestacions, el reclam ciutadà per tot això més aviat és anecdòtic o retòric. No consta tampoc a les enquestes com “els principals problemes dels ciutadans”. De manera que, si veritablement creiem prioritària l’erradicació de la pobresa o el finançament de la recerca, la solució tindrà més caràcter estructural que no pas conjuntural, més amb els pressupostos de l’Estat que amb les almoines de Nadal, més amb la política que amb l’emoció. Que fa més un vot que una almoina.

Això, de fet, encara ho penso. Això i que les condicions estructurals de canvi no són estrictament redistributives; que fan més, a vegades, les condicions favorables indirectes que els subsidis directes. I encara penso una altra cosa. Que no hi ha “una” manera de fer-ho i que, sobretot, que cal anar-hi amb molta modèstia i de mica en mica i amb pocs manuals. Tot això ho penso, ho defenso i ho defensaré.

Ara bé. Precisament perquè no hi ha res escrit ni assegurat, i perquè les “vies directes” de canvi són sempre un fracàs, penso que amb això passa com quan planteges un problema a un professional i et respon que “fins que no canviem del tot” el que sigui (el programari, el sistema…), qualsevol arranjament serà un pedaç i que “seria millor” esperar-se a aquest canvi. Ui, no, no. El problema el tinc aquí i ara i m’he d’espavilar. “Aquí”, “ara” i “espavilar” són les tres paraules que un bon dia em van fer reconciliar amb el món caritatiu, pel qual tinc un respecte absolut, siguin quins siguin els motius dels seus donants. 

Article de desembre a la revista ValorsFoto: TV3

Els sants a la passarel·la

Les verges de les passarel·les presideixen els altars mediàtics i ajuden, a la manera dels sants, a idealitzar les virtuts cardinals d'avui: el suprem valor de l'aparença, la fredor expressiva, l'absència de greix...

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 55.
Foto: Hola.

Plorar en públic

Em vaig adonar del profund compromís moral que implica no escenficar les pròpies emocions i actuar, simplement, com un home adult responsable que s'enfronta a un problema, sigui del tipus que sigui. L'opacitat sentimental, que era un valor en la generació dels meus avis, ara provoca prevenció i desconfiança. (...)

La contenció és, abans que qualsevol altra cosa, una respectuosa consciència del límit que hi ha entre nosaltres i els altres.

(...) No crec que, per exemple, plorar en públic ens faci millors persones, ni contribueixi a res més que socialitzar el nostre malestar, és a dir, explandir-lo des de l'egoisme, la immaduresa i la irresponsabilitat.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, pp. 17-18 (comentari, aquí).

Mags

Ara i tothora els veig dintre l'ull de la ment
amb les robes pintades i rígides, els pàl·lids insatisfets,
apareixent i desapareixent dins la fondària blava del cel,
amb els rostres antics com rocs solcats de pluja,
i aquells elms seus d'argent flotant l'un vora l'altre,
i aquells ulls sempre fits esperant retrobar,
insatisfets per la turbulència del Calvari,
el misteri incontrolable sobre la terra bestial.

W.B. Yeats, "Els mags", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 131.
Imatge: Fotograma del film El cant dels ocells, d'Albert Serra (2008)

Estrany Ferran Sàez

Si, en un país on l'opinió es confon amb allò que fan a les tertúlies cridaneres o el nombre de likes de qualsevol campanya benpensant, encara hi ha d'haver intel·lectuals, segurament el seu paper continuï semblant a la del noi del conte, assenyalant el rei nu. Que el rei va nu, però, no és la conclusió que en vol treure, de fet, tothom ho veia. El conte del rei nu assenyala el gregarisme covard, allò que ara en diríem el mainstream, la gent que, tot i veient l'evident, fa com si res, no fos cas. I com que el del costat calla, jo també. La mena d'innocència intel·lectual, doncs, requereix certa distància, la suficient perquè, quan assenyala el rei, descobrim en nosaltres mateixos aquesta estupidesa que hem estat servint. Som nosaltres qui anem nus. I el sastre, se n'aprofita.

Estranya forma de vida, de Ferran Sàez Mateu (A contra vent, Barcelona, 2006), amb el subtítol d'Un breviari, té aquest fil conductor. Arran d'una circumstància personal de salut, l'autor fa un fi retrat del món vulgar, amb entrades ordenades alfabèticament, pendent excessivament del present, descansat en els llocs comuns, entotsolat i cínic que ens envolta i apunta a una vida amb més qualitat a tots els nivells i menys "embrutiment" individual com a única resistència eficaç contra aquestes plagues. "Només hi ha una pregunta important -la pregunta-", diu, "i no té resposta. La resta, rai" (p. 78).

Sàez, doncs, és sagaç en el seu dit contra l'estupidesa, enumera alguna de les possibles causes de la decadència en la que -diu- estem immersos ("aquella immensa catàstrofe intel·lectual anonemada Romanticisme", p. 50, o "els detritus filosòfics dels anys setanta", p. 63) i es consola en els seus refugis, concretats sovint en el llaüt i en la música antiga. O en l'ordre racional de Bach, en el "normal" i "normatiu" (que tenen la mateixa arrel) o en la llei que convenim sòlida tot i ser tan precària, tan poc "natural" (p. 138). I ja és ben significatiu que "normal" avui sigui símptoma d'"estrany".

Tot i que tinc algunes objeccions (bàsicament d'ordre estètic, tot i que poques), el llibre m'ha entusiasmat. Punyent i irònic, exigent en l'ambient de laxitud, us ben asseguro que és una bona eina per fer-nos una mica més lúcids. A risc d'esdevenir estranys.

• Article de Jordi Nopca a l'Ara (14-7-2016)
• Comentari de Gregorio Luri al seu blog, aquí (16-7-2016)
• Article de Vicenç Pagès Jordà a El Periódico (19-7-2016)
• Article de Francesc-Marc Àlvaro a La Vanguardia (22-7-2016)

Foto: Ramon Masià.

Deute

Bauman troba arriscat afirmar que el capitalisme està ferit de mort, com argmenten els apocalíptics, però recorda que ha adoptat el paper de paràsit. "Quan els deutors perden l'última gota de sang, aquell que els va convidar a endeutar-se agonitza amb ells"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 53.

Abans que el món fos creat

Si em pinto fosques les pestanyes,
els ulls més brillants
i més vermells els llavis,
comprovant si és correcte
mirall rere mirall,
no és pas per vanitat.
Estic buscant el rostre que tenia
abans que el món fos creat.

¿I si em mir´s un home
com qui mira un amant,
i tingués la sang freda
i el cor indiferent?
per què ha de creure'm cruel
o que sóc deslleial?
Voldria que estimés allò que era
abans que el món fos creat.

W.B. Yeats,  "Abans que el món fos creat", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 363.
Foto: Cristina García Rodero, L'home candela, Nevada, EUA. Burning Man Festival. Megnum fotos.

La religió oficial

Trobem, també a la fàbrica, un Comitè antireligiós. La definició d'aquest Comitè és suficient per demostrar el fi que es proposa. L'Estat rus té en realitat una religió i una filosofia oficials: el marxisme, el materialisme. La propaganda antireligiosa -contra totes les religions- avui no té la importància ni fa el soroll que féu en els primers anys de la Revolució, però encara és viva. Aquesta propaganda ha tingut un gran èxit entre els obrers industrials; en canvi, ha estat un fracàs pel que fa referència als pagesos.

(...) El marxisme, i la interpretació econòmica de la vida, és una clau que serveix a Rússia per a obrir tots els misteris. No hi ha res que faci més feliç l'home que un dogma seriós.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 541-542 i 544. 

La decrepitud del cos

La decrepitud del cos és saviesa; de joves
ens estimàvem i érem ignorants.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Després d'un llarg silenci", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 357.
Foto: Lucian Freud pintant, El País (Uruguai)

Kremlin

Diversos comissariats del poble rus són instal·lats dins el recinte. I els principals homes de Rússia avui hi viuen. La bandera roja oneja sobre l'ex-palau dels tsars, i els soldats munten guàrdia a la porta. Les àguiles imperials no han sofert cap mutilació: han estat conservades.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 488. 

Casa vostra, casa meva

Ara fa unes setmanes va presentar-se la campanya "Casa nostra, casa vostra" per sensibilitzar la població catalana, i especialment les institucions, del drama dels refugiats que viu Europa i per denunciar la inacció en la seva acollida. La campanya consisteix en la signatura d'un manifest (curiosament, els promotors deuen haver-se deixat de trucar Caritas, que jo diria que alguna cosa en sap, al respecte), en l'emissió d'un vídeo i un documental i en la preparació d'un concert al Palau Sant Jordi. Com no pot ser de cap altra manera, estic completament d'acord amb els objectius de la campanya i també m'emociona el vídeo, que no som de pedra.

Ara bé, he de dir que amb les campanyes "postmodernes" de solidaritat em passa una cosa semblant a les pregàries per la pau al món. No puc deixar-hi d'estar d'acord, però no deixa d'inquietar-me el risc d'autosatisfacció ("bé, ja hem complert"), del panorama maniqueu que se'n pot desprendre ("en fi, els d'aquí som els bons"), de l'autisme polític tot delegant als nostres dirigents tant la culpa, així en general, com l'exigència d'una solució, també una mica general. Com si la pau fos senzillament un problema de voluntat i s'obtingués a cop d'interruptor, o de "like" al Facebook.

D'aquesta campanya, doncs, en simpatitzo i m'inquieta en la mateixa mesura. He conegut supervivents mataronins als camps d'Argelers i Sant Cebrià, amb els quals, fa molts anys, vaig visitar de nou aquests indrets. Només fer-se una idea del que podria ser, tot allò, ja n'hi ha prou per estremir el cor de qualsevol que en tingui i que el record et quedi per sempre més. El paral·lelisme és evident i l'Europa que tenim el cap és justament combatre el que ho va fer possible. És més, m'agrada que el meu país pensi en mobilitzar-se en coses que trobo bastant més importants, més bàsiques i més urgents que no pas la independència o el final de la Lliga. Fins aquí, tot bé i, de veres, cal agrair l'esforç dels que hi ha al darrere.

Tot és més complicat

Però seríem babaus si ignoréssim que aquest drama s'inscriu en un trencaclosques de dificilíssima solució. En primer lloc, hi ha la guerra a Síria, així com la multitud de conflictes -guerres, també- que hi ha al seu voltant i més avall, origen d'aquests desplaçaments massius. Jo no sé vostès, però jo em resisteixo a creure'm la primera simplificació tanquil·litzadora sobre la guerra de Síria i les seves solucions. Jo, disculpin, no en tinc ni idea, tot i que en segueixo diàriament les notícies. 

En segon lloc, a banda dels interessos més o menys confessables dels països en la zona de conflicte (¡beneïts interessos, que permeten comprometre les parts!), els països europeus adverteixen darrere de l'allau de refugiats una reacció de caràcter nacionalista i xenòfoba del seu electorat, com bé assenyalen les urnes. A mi no em sembla tan il·lògic, ni irresponsable, ni contrari als drets humans, que els partits demòcrates europeus pensin que, precisament per mantenir els valors de la democràcia i detenir l'avenç del radicalisme que la posa en joc, tinguin molta cura de no cometre massa alegries en matèria d'immigració o seguretat. Em pot semblar políticament millor o pitjor, però ho trobo perfectament defensable. De manera que, a banda d'indignar-se, resar, sensibilitzar-se i fer "likes", amb tots els respectes, caldrà donar joc a la política, que funciona amb uns altres elements. I que, sovint, planteja més cruament l'altra cara del problema moral: ¿què estem disposats a perdre per aconseguir el que volem, a banda dels minuts que gastem signant en una web? 

Finalment, proposo una última acció a la campanya. I potser aleshores sí que la signaré. La de comprometre's a acollir refugiats a casa, com fan alguns alemanys, un país que, tot i la fama de la seva cancellera als països meridionals i l'amenaça d'un potent partit xenòfob i antieuropeu, són un dels països més compromesos en aquest drama.

Orgasme

Els amants tenen cossos
i alè tan exigent
que es toquen o sospiren,
i, amb cada acte seu,
l'amor s'apropa a la mort.
Prova que mentenixo.

W.B. Yeats,  fragment del poema "La inquietud d'ella", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 349.
Il·lustració: Egon Schiele. Home i dona.

Ens fem vells

És molt probable que els estudis demogràfics prospectius a cinquanta anys vista siguin massa arriscats per prendre’ns-els a peu de la lletra, però, en cas que es compleixin les variables amb què compta, l’Institut Nacional d’Estadística ha publicat que Espanya perdrà cinc milions i mig d’habitants. La distribució interna serà, a més, desigual. Sembla que  les comunitats de Madrid, Canàries, Balears, Múrcia i Catalunya guanyaran població, de manera que el problema es concentrarà en comunitats que estaran molt per sota de la mitjana, especialment al Nord-Oest d’Espanya. La principal causa d’aquest fenomen es deu al decreixement vegetatiu (hi haurà més defuncions que naixements) i la conseqüent inversió de la piràmide: mentre que els majors de 65 anys pràcticament doblaran la proporció actual, hi haurà una disminució significativa de les dones en edat fèrtil. I un allargament de l’esperança de vida. La immigració, afegeix l’estudi, no cobrirà en el futur aquest dèficit. Una altra dada significativa de l’informe esmentat ens diu que les llars d’una sola persona creixeren cap un 20% els propers vint anys.

Dic que no sé si ens ho hem de creure gaire perquè hi ha factors que és impossible de controlar, esclar. Però, per si de cas, a l’espera que unes altres ho refutin, això no hauria de justificar ni la mandra ni la impassibilitat per pensar estratègicament uns canvis que són substancials. En primer lloc, el de la pèrdua de població. ¿Els de les comunitats poblades estem disposats -tan zelosos com ens tornem amb els dèficits fiscals- a recolzar polítiques de reequilibri territorial o ens tancarem a les nostres felices metròpolis, potser ja independents?

En segon lloc, l’envelliment. Amb Eslovènia i Japó, un informe recent de les Nacions Unides situa Espanya com el país més envellit del món. D’entrada, això té aspectes positius. Ens morim més grans i tenim més salut. Però l’estrés entre la demanda (pensions, per exemple) i l’oferta retallada del nostre exigu estat del benestar indica també la necessitat de canvis estructurals, per exemple. Per no parlar dels canvis que se’ns acosten: culturals (¿serà tan important la novetat?), polítics (¿valdran més els vots dels vells que els dels joves?) o econòmics (¿què fem amb la gent improductiva?). I, per últim, el creixement de la població que viu sola. No necessàriament la solitud vol dir aïllament, esclar, ni insolidaritat, ni abandonament. Però sí que té associats riscos en aquest sentit. I oportunitats: l’increment d’escala dels costos domèstics, per exemple ¿portarà a intensificar l’economia col·laborativa com alternativa a la de consum?

Ja sé que reduïm la política al curt termini del cicle electoral i l’associem a pre-judicis ideològics o estètics. Però em temo que els deures de la política passen, per exemple, per fer-nos aquestes preguntes, per reconèixer que no tenim respostes definitives i per animar-nos a assajar-ne. I a treballar avui, ja des d’ara, d’una manera inèdita: a llarg termini.

Article per a la revista Valors (novembre 2016)

Gràfic: El País

Millor els fets

Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 469. 

El cel dins les entranyes

Triple esglai d'amor: la flamarada
penetrant dins la fossa d'una orella;
unes ales batent dins de la cambra,
i el terror dels terrors: saber que duia
el cel dins les entranyes.

¿Que no estava contenta entre les coses
que tota dona comparteix:
el passeig pel jardí, el racó de la llar,
l'aljub de pedra on trepitgem la roba
i ens apleguem per xerrar?

¿Què és aquest cos que he comprat amb dolors,
aquest estel caigut que nodreixo amb el pit,
aquest amor que al cor la sang m'atura
i em fa venir un calfred dintre dels ossos
i em posa els pèls de punta?

W.B. Yeats,  poema "La Mare de Déu", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 331.
Il·lustració: Piero della Francesca, La Mare de Déu del part, 1460, Museo della Madonna del Parto, Monterchi.

Ens mantindrem fidels, Castro

Una de les coses que sorprèn dels temps actuals, i segur que té a veure en fer-se gran, és que alguna dels plets que donaves per superats tornen com si res. Ara que s'ha mort Fidel Castro, encara em sorprèn veure gent, aquí a casa nostra, incapaç d'assumir que es tractava d'un dictador, sanguinari com el que més. Sospito que deu costar molt trencar amb el vincle sentimental de la joventut, els que són grans, o amb la idea que als que són dels nostres se'ls pot perdonar tot, tan estesa. Dels nostres em refereixo a la retòrica alliberadora, a l'estètica antiimperialista i a la pretesa política d'esquerres. Al contrari, el que promet alliberament i regala submissió, mort i oprobi sempre m'ha semblat més execrable que el que va de cara. No hauria de ser difícil, veure-ho: no sé què té d'esquerres condemnar gent a la presó per ser homosexual o desafecte al règim, condemnar el teu poble a la pobresa o ordenar més de set mil morts o "desaparicions".

Entre els entusiastes casolans del dictador hi ha la Cup, que veu en ell una font d'inspiració pel nostre particular procés. La cosa no passaria d'anècdota (una mica sinistra, sí) si no fos que aquest partit garanteix l'estabilitat parlamentària al Govern de la Generalitat i condiciona, per tant, les seves polítiques. Tampoc hauria de sorprendre als qui venim advertint la irrupció (la normalització) d'una força que justifica la violència i el totalitarisme i que el Govern que gestiona la sanitat i l'educació que paguem vostè i jo en depengui. El que em sorprèn és que no sigui un escàndol.

Em diran, i potser tenen raó, que es tracta d'una actitud de "postureo" típica del que s'apunta a totes les causes revolucionàries amb la condició que quedin lluny de casa, de la que també en som tan alegrement aficionats. Que són molt simpàtics i joves, rebels romàntics i conseqüents (de tot, el que més em preocupa és això últim). Però potser, en el context de ruptura en què ara viu el submón independentista autoreferenciat, ens els hauríem de començar a prendre més en sèrio.

En realitat, l'única forma de ruptura viable és la que inspira Fidel Castro, com bé diuen. Castro també era jove, simpàtic i rebel com ells. Una ruptura de gestos testimonials (ara anem a treballar el dia de la Constitució, ara encenem unes espelmes, ara ens posem a somriure) deixa les institucions judicials, polítiques i militars espanyoles exactament al mateix lloc. Si es vol que el poble de Catalunya (inclosos els més del 50% que no vam votar opcions independentistes) deixi de sufragar l'Agència Tributària, posem per cas, o que enviï l'exèrcit a desfilar a Vinaròs, caldrà alguna cosa més. Si es creu que "no hi ha negociació possible amb l'Estat" i que "nosaltres comencem a passar", com repeteixen tants, només hi ha la via castrista. La força. Més val saber-ho i dir-ho.

El principal problema de la independència és aquest, no cap altre. Res, si val tant la pena, segur que trobarem jovencells disposats a tot, com va fer aquest benestant fill de gallecs. Alguns, fins i tot els que el van recolzar, van entendre de seguida com les gastava el vigor somrient i rebel que tant ens fascina.

Foto: Minut de silenci de la CUP a la recent assemblea de càrrces electes a Sant Celoni (La Vanguardia)

Els finlandesos

Són tossuts [els finlandesos], cinentífics -vull dir contraris a totes les màgies polítiques i populars- i d'un patriotisme entusiasta.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 417. 
Foto: Catalunya Voluntària

El bell i el brut són com parents

"El bell i el brut són com parents,
i al bell li cal el brut", vaig dir.
(...)

"Una dona pot ser orgullosa i ferma
si es resol a estimar;
però Amor al lloc dels excements
ha plantat el palau;
perquè res no pot ser sencer o complet
si abans no s'ha esquerdat",

W.B. Yeats,  fragment del poema "La folla Jane parla amb el bisbe", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 347.
Foto: Pierre Gonnord