¿A qui beneficia la fava a Rajoy?

Ara posem-nos cínics i preguntem-nos a qui beneficia electoralment que un brètol hagi propinat una fava al president Rajoy a quatre dies de les eleccions on s'hi juga el lloc. Deixo per descomptat que és un acte reprovable i, tot s'ha de dir, excepcional. I poso de manifest que de la mateixa manera que va rebre un cop de puny podria haver rebut una ganivetada, com va passar fa poc amb la candidata (i finalment guanyadora) a l'alcaldia de Colònia o, també a Alemanya, com va patir fa uns quants anys Oskar Lafontaine, que va estar a punt de morir. La "proximitat" té aquests riscos i potser hauríem de dir de tant en tant que la seguretat personal dels alts càrrecs, una certa "distància", doncs, no és cap caprici ni cap privilegi.

Però anem al que anàvem. En campanya tot influeix. També, o molt especialment, el que no està previst: provoca sentiments d'adhesió i rebuig, ens diu moltes coses sobre les reaccions dels propis interessats o dels responsables polítics, etcètera. Si l'imprevist són un acte de violència contra un dels candidats, i el candidat reacciona bé (com crec que ha estat), la reacció pública general serà d'empatia amb l'agredit. Els que se'n foten per Twitter no sé si acaben de veure per qui treballen, doncs.

Hi ha encara un parell de coses més que pensava ahir metre veia les imatges d'aquesta agressió. La primera és que no estic d'acord amb els que creuen que només apel·lant als bons sentiments o, encara pitjor, a "eliminar la violència" de la vida política, n'hi ha prou per -efectivament- treure-la. Jo sóc dels que penso que la violència és connatural, primària i perfectament lògica en situacions de conflicte. I la vida, sobretot la vida col·letiva, és un niu de conflictes. Més val que no ens enganyem. M'estimo més que la política es dediqui a gestionar els conflictes que no a pretendre eliminar-los, perquè aquesta última boníssima intenció acaba amb totalitarisme. La vida diversa, lliure, és conflictiva o no és ni diversa ni lliure. De manera que gestionar-los suposa enfrontar-se a la violència explícita o latent amb estratègies que, enlloc d'amagar-la "a l'armari", la converteixin en una opció clarament marginal o es transformi en simulacre. Així com l'esport sorgí del simulacre (la manera de tenir entrenats els soldats) en temps en què no hi havia guerres, em temo que la política és més útil quan actua de simulacre d'enfrontament ("indecente" vs "ruín") que quan es pretén plàcida i versallesca, ja que l'obliga a expressar-se amb signes més explícits. El no-llenguatge, com diria Duch, és la violència. O sigui que crec que és "la pau" i no "la bronca" la que genera més violència, contra el que diuen tantes ments reprimides de sucre pacifista.

I la segona cosa que volia dir és que aquest procés de pacificació per assimilació via simulacre serveix a dreta i esquerra. Quan veig gent d'esquerres que riu les gràcies d'aquesta bretolada que dèiem o d'alguna altra penso que si fóssim permissius amb els actes de violència, els primers a rebre seríem nosaltres. O els més febles, que són exactament els que en teoria estem defensant. La dreta acostuma a ser més forta i, com deia, millor que la tinguem domesticada que mossegant. Ja ho he dit, que avui em posaria cínic. No es que ens haguem d'oposar a la violència perquè no esta bé, consideració moral que respecto però que trobo insuficient. És que ens hi hem d'oposar perquè no ens convé, raó que ja trobo més de tocar de peus a terra. Que és exactament el terreny on es mou la política. desconfieu del contrari.

El símptoma Rufián

Quan algú em diu que li costa votar l'un o l'altre perquè el candidat és dolent, o no li cau bé, tot i que l'entenc perfectament (a mi també em costa), li explico el meu mètode, per si li pot ser útil. Li recordo que a més de la passiva, que exercirem aquest diumenge els qui ho vulguem, tenim reconegut el dret a la democràcia activa. Si no t'agrada el qui han posat, ¿per què no t'hi poses tu?, pregunto. I, si no et va bé o creus que no en saps prou o veus que és complicadíssim... ¿per què no ens ajudes a tots plegats promovent un candidat alternatiu quan els partits els trien? No vull pecar de càndid, sé que això també és complicadíssim i que la majoria de les vegades, tot i l'avenç de les primàries, els candidats són triats girebé per cooptació. Però crec que som al moll de l'os: hem d'estar disposats a criticar aquell que es presenta a unes eleccions si som capaços de plantar-li cara als processos interns, agrupar els que pensen més o menys com nosaltres, organitzar-nos i fer veure a la majoria que som millors... (som millors?, sí?). Jo ho practico moltes vegades o si no no votaria gairebé mai. Per mi, quan demanem més moral a la política penso exactament en que la primera virtut moral de la política és la de participar i -si no t'agrada el que hi ha- organitzar-te per canviar-ho.

També penso que té molt de mèrit presentar-se a unes eleccions. Certament, el desig de notorietat, l'addicció al poder i altres motius no gaire nobles juguen un paper clau, en força casos. O en tots, bo i que en menys o més mesura. Però, tot i així, tenir el coratge de demanar als ciutadans que els representis per sortir de l'actual atzucat polític i, si pot ser, governar una mica, em sembla molt meritori i crec que ho he de dir.

Rufián i Terricabras, un vertigen

Ara, fetes aquestes dues prèvies, una de les sorpreses que he tingut en aquesta campanya ha estat descobrir el candidat d'ERC, un perfecte desconegut (per mi) que es diu Gabriel Rufián (i que, pel que he pogut veure, retrata tan bé Cristian Segura en aquest perfil, o aquest altre de Sergi Pàmies), que es veu que principalment es dedica a fer tuits. L'heu sentit? La meva part magnànima i optimista creu que el que li passa a aquest senyor és que li falta mili, i que potser uns quants anys fixant-s'hi i contenint-se ho podran arreglar. Estic segur que els dirigents d'ERC ho pensen així. Només afegiré que m'agafa vertigen si comparo aquest candidat (o el segon) amb el que el mateix partit, ara fa un any i mig, a les eleccions al Parlament Europeu que, ves per on, van guanyar.

A mi em va semblar que aquella victòria, a banda de situar-se en el context de màxima efervescència independentista, les qualitats humanes, intel·lectuals i polítiques de Josep M. Terricabras, que destacaven bastant damunt de la resta, hi van influir. O m'agradaria pensar-ho. Em va semblar, aleshores, una decisió intel·ligent que Terricabras encapçalés la llista d'ERC. Ara bé, ni en aquell moment ni ara el meu vot serà cap a ERC, de manera que tampoc he de dir que m'influís gaire, a mi.

Representativitat o capacitat

Però no voldria parlar de Rufián ni d'aquesta comparació, que segurament serà odiosa, sinó d'una reflexió que em volta des de fa uns quants anys a propòsit dels mèrits o les característiques dels candidats en unes eleccions. Fonamentalment, la pregunta que no tinc resolta és la següent: ¿què és prioritari, la capacitat o la representativitat? Sí, ja sé que la resposta adequada ha de ser que s'ha de saber combinar, sí... Però quan has de triar, ¿què va primer?

No ho tinc clar a mitges, si hem de ser sincers. Jo prefereixo que els lideratges s'assumeixin des de les capacitats pròpies d'un líder i relegar en el seu equip les quotes representatives... Però d'un temps ençà, potser perquè es fa tan evident l'enorme crisi de representativitat de l'actual societat (associacions, sindicats i partits febles; preeminència de nous imaginaris representatius per la via ètnica, de tendències, etc.; no consciència de classe...), que porta a ridícules exhibicions i fitxatges, m'ha fet veure que on tenim, de fet, la veritable crisi és en les capacitats. O que van juntes.

Per exemple: sóc dels que pensa que les capacitats del candidat socialista Miquel Iceta, el passat 27 de setembre, van salvar de la catàstrofe electoral el PSC (o la va ajornar, no ho sé). I no em refereixo a les seves capacitats de ball, òbviament. També com Terricabras l'any anterior, el candidat Iceta estava per damunt dels seus contrincants. No parlo ara, doncs, tot i que Terricabras sigui catedràtic, de les capacitats reconegudes des del camp econòmic o empresarial, sinó a les que ha de tenir algú que es dedica a la política: nas, capacitat d'empatia (amb els teus, sobretot... si saps qui són els teus, clar), saber què dius i com dir-ho, cintura, reflexos, visió unes quantes jugades més enllà, saber d'on véns, etc.

Evidentment, això no s'improvisa. Tampoc sé si el conjunt de partits són massa conscients d'aquestes mancances (o dels seus actius), però us puc ben assegurar que no ho sembla. D'una banda, persones que tindrien unes capacitats magnífiques per dedicar-se a la política, per moltes raons, n'estan completament al marge. Ho deleguen i, ves per on, sempre hi ha gent per omplir forats. De l'altra, els paradigmes circumstancials del moment que vivim reclamen, o així ho sembla, altres qualitats. Per exemple, ser "nou".

No seria cap problema si es tractés d'anar fent. Però resulta que el món on vivim és complicat, molt complicat. Que l'atzucac polític reclama més finura que traca i mocador... i ja ho veieu. Que la dispersió d'opcions (de camins, de criteri) sembla clamar per camins i criteris sòlids que no troba. O sigui que la cosa -em temo- no hauria de quedar-se com un simple lament. Si els més capacitats per fer-ho no es dediquen a la política tindrem la política mediocre... per més èpica que es vesteixi.

Fotos: Ara, ERC. La Sexta.

El símptoma Rufián:
Posted by Ramon Bassas Segura on dimecres, 16 / desembre / 2015

Solstici d'hivern

El cristianisme va transformar aquest anunci de la naturalesa en esperança metafísica. A diferència de les religions de l'Extrem Orient, que proposaven solucions fatalistes per a la condició humana basades en l'ordre natural, el cristianisme é sla primera formulació popular de l'optimisme humanista: el patiment humà no és inútil, té sentit. En nen Déu oferia un regal inèdit: al cor de la nit hivernal encenia la llum del sentit. Era un Déu humanitzat, sofrent i amb biografia tràgica. Però triomfava sobre la mort.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 390.

Ni grossa ni petita

Entre tantes rialles una vida ni grossa ni petita, una vida com tantes que n'hi ha, entre la cridòria dels uns i les apostes dels altres, sí, una vida sense jugar a cartes ni buscar raons però contemplant les partides i mig rient les bromes, entre bíceps cridaners i cuixes escandaloses, entre els esfoços i treballs dels uns i la ganduleria i deixadesa dels altres, una vida de prima a poc a poc i amb constància es va engrunant i desfent i es torna un rierol de tinta que s'sseca, es resseca, s'esquerda i s'esborra.

Enric Casasses, "Del tinter a la claveguera", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 27.

Al·leluia, Händel

La suggestió musical d'El Messies, recorda Zweig, s'alimenta d'una doble ressurecció: la d'un Déu crucificat i la d'un músic deprimit. Al·leluia!

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 383.

La Convergència im-possible

No vull passar per un expert en res, i menys per un psicoanalista, però -després de soprendre'm amb la gesta ortogràfica del PP- aquesta campanya em depara una nova descoberta amb enjundia. Em refereixo a l'original eslògan de Democràcia i Llibertat, la marca amb què CDC es presenta en aquestes eleccions: la paraula "impossible" amb una tènue creu que, en teoria, tapa el prefix "im", de manera que, pel que dedueixo, es tracta de demostrat com, senzillament negant-ho, el que fins ara era impossible ara és possible.

La primera pregunta que em faig és si, realment, és això el que ens volen dir. En realitat, com es pot veure als mítings i als cartells, la paraula sencera que apareix impetrèrrita és "impossible". El gruix del retolador no és prou contundent per acabar d'anul·lar en principi de realitat, diríem. Per acabar-ho d'adobar, just a la síl·laba molesta s'hi col·loquen les banderes, com solemnintzant-la. I, finalment, davant del prefix obsessiu s'hi situen els oradors, inclòs el president en funcions de la Generalitat, tapant-la. El que em porta a la següent conclusió pregunta: ¿el que és impossible es fa possible o és que senzillament volen amagar-nos que continua sent impossible?

¿Què és impossible?

Bé. I exactament, ¿què és el que és tan impossible que es resisteix tant a esdevenir possible? El primer que et ve al cap, òbviament, és la independència. Efectivament, és impossible. Fins ara ho hem tapat amb impressionants manifestacions, amb furtives consultes governamentals, amb molta poesia patriòtica batuda amb un aparell mediàic considerable. Però la realitat és tossuda i la paraula impossible s'imposa, al final. Al marge de la llei, al marge del món, al marge de la meitat (o més) dels catalans, al marge d'explicar-nos com s'hi arriba... la independència aguanta el que aguanta un discurs o una guixada en un mur fet amb les lletres ben grans de l'impossible. ¿És això del que ja ens prepara Convergència? Bé, doncs gràcies per avisar.

També podria passar que tot fos més senzill. Potser es deu referir simplement a la investidura de Mas com a president. ¿És possible o impossible? Ep. Potser també pot al·ludir a la supervivència del propi projecte polític de CDC, procés de decadència que afecta als altres grans partits del sistema sorgit de la Constitució de 1978 i al qual creien despistar amb l'efímer i pírric Procés. ¿És possible o impossible? 

Camí al buit

Perquè no se m'acut de què més deu anar, això. A veure. Si una gràcia tenia el projecte convergent, precisament, era que fugia dels impossibles. Que, fundat per un llest fill de l'Espanya i Europa de la postguerra, sabia que la clau de totes les nostres desgràcies ha estat, precisament, l'entestament en fer possible l'impossible. Com dirien els freudians, en fer prevaldre el principi de plaer per damunt del de realitat. Esclar que tot és possible. Però ja sant Pau ens advertia que això no vol dir que tot ens convingui. En el marc democràtic, per exemple, les coses són possibles no tan sols amb una sòlida aliança amb la realitat (no pas amb els somnis), sinó també amb els propis límits que s'ha imposat per a les seves reformes. Sense límits, sense agafadors, l'impossible cau al buit.

Ara tot és potes enlaire, em direu. Ara, el perspicaç fundador és a les portes de l'Audència Nacional, a Madrid per més inri, a punt per un vergonyós procés judicial. Ara som en uns altres temps i una nova generació demana fer net. Esclar. Però la raó de ser dels partits que acumulen memòria i que, malgrat això, pretenen donar respostes realistes i eficaces als reptes del segle XXI, és precisament en advertir contra els impossibles, contra els sopars de duro, i a favor de la realitat a la que cal servir. On, de tant en tant, s'agraeix que algú se surti del guió hiperoptimista i fal·laç i et digui: "no, noi, això no pot ser".

Foto: diari Ara.

El meu nom

                  Quines són les emocions
de Déu? No hi havia contenció en la meva moderacó,
ni tan sols cap suggeriment de recompensa
per la meva paciència.
Només que s'hagués permès
una paraula: el seu nom, per exemple,
dit sempre tan obliquament.
El meu que, malgrat la majestat d'ell,
va reconèixer la meva existència.

R. S. Thomas, fragment del poema "Silenci", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 425; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

L'"España" independentista del PP

L'eslògan triat pel PP a Catalunya, i també a les Illes, per aquestes eleccions per a les quals avui és el primer dia de campanya és "España amb seny", una traducció en principi encertada -crec- del que serveix en castellà en tot el PP: "España en serio". El que grinyola i fa poc seriós l'eslògan, precisament, és l'ortografia. Sembla com si la idea que tenen d'Espanya sigui tan inalterable que no es pot ni traduir. En català podem dir perfectament Espanya, tenim un idioma ben equiparable a qualsevol altre i, per tant, paraules per designar realitats (per no dir països, estats o nacions i així no ens emboliquem) com aquesta.

Direm Regne Unit i no United Kingdom, Grècia i no El·làda (o Ελλάδα, per ser més precisos), Mèxic i no México, posem per cas. Dins d'Espanya, parlarem d'Astúries, d'Andalusia o el País Basc sense necessitat d'haver de canviar al castellà per anomenar-ho, com si la nostra llengua fos coixa, auxiliar o complementària. O aldeana. ¿És aquesta la sensació que ens vol transmetre el PP? Espero que, senzillament, sigui ignorància, que és més fàcil de resoldre.

També podria ser que l'autor d'aquest enginy tingués la intenció de fer una frase bilingüe. De fet, a la literatura catalana hi ha una bona mostra d'usos plurilingües en un mateix text, fins i tot en una mateixa frase o vers (vegeu Albert Rossich i Jordi Cornellà, El plurilingüisme en la literatura catalana, Vitel·la, 2014), de manera que tindria un digne precedent. En aquest cas, però, ¿és bo que sigui precisament el mot "Espanya" el que sigui intraduïble, el que sembli inassumible de pronunciar en llengua catalana? ¿No és precisament la incompatibilitat entre Espanya i la seva diversitat (també lingüística) el que addueixen tants i tans independentistes per fonamentar la seva proposta?

En cas que s'hagués fet amb rintintín, doncs, s'assemblaria molt a una tàctica que he vist molt estesa al món independentista. No tan sols en citar "Espanya" sempre amb pronúncia o grafia castellana, com si parlessin d'un lloc recòndit que encara no hem pogut incorporar a la llengua. O ometre la paraula dient-ne "Estat", com tant li agradava a a Franco. També passa en citar els organismes públics (els Ministerios, per exemple) o altres institucions com els Premios Nacionales de Cultura. Em sembla oibservar que la intenció dels que parlen així, a part dels que ho repeteixen com lloros perquè no tenen cap criteri, és la de deixar clar que tot el que prové d'Espanya és inassumible en llengua catalana, que és estrany i estranger. El que provoquen, en canvi, és l'empobriment de la llengua, confirmar el caràcter subsidiari que li volen els seus detractors, identificar la llengua amb el combat independentista tot allunyant-ne els que no en som... i, també, fer el ridícul.

Als que volem que el català sigui una llengua tan normal com ja és, perfectament útil per qualsevol circumstància i ocasió, ens dóna la sensació que uns i altres es retroalimenten. Que, de fet, practiquen exactament el mateix. I, estirant una mica l'argument, veiem dolorosament com es confirmen els nostres pitjors auguris: a més independentisme, menys nació i més enfortiment de l'eix espanyolista a Catalunya.

En vaig parlar també a El 'Ministerio' papanata, 5.9.2010.

Jonc

Lao Tse, ara fa uns 2.500 anys, ja recomanava l'empatia per ser fidel a les reflexions i creences pròpies: "SIgues flexible i et mantindràs recte"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 371.

Llenguatge

(...) El treu paper llavors

serà agafar la seva mà en la teva,

       demostrant-li a ella

que, si bé és cec, l'amor no és mut.

R. S. Thomas, fragment del poema "Recordar", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 419; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Evard Munch, El ball de la vida (1899)

Orientant-nos

Diuen els que hi entenen que els temps de crisi porten molta gent d’Occident a mirar a l’Orient. Ben bé, busquen una orientació davant el caos. No sé si és cert, però potser perquè precisament una de les característiques de la cultura occidental consisteix en integrar la crítica (sovint fent-la desaparèixer com a tal, tot sigui dit), l’Orient ens fascina en més o menys mesura i serveix moltes vegades per presentar alternatives més “autèntiques” al nostre sistema de vida. Ho fa en diversos plans, des dels més banals, com les decoracions de jardins o aparadors amb budes, fins als més sofisticats. Com en tot, és bo separar el gra de la palla i que algú ens doni criteris perquè Orient és un món vastíssim i les savieses que s’hi han cultivat són riquíssimes i complexes. Crisi, crítica i criteri, tres mots amb la mateixa arrel grega i que ja pressuposa una manera molt particular, dual i antropocèntrica, d’entendre el món. El verb krinein vol dir tant “separar” com “decidir”.

La pròpia divisió entre Orient i Occident és ja una convenció sospitosa, una construcció cultural i política que implica una posició des de la qual es determina i una “ratlla” de separació. Col·loquialment, sobretot si som occidentals, direm Orient a la tradició cultural que prové de l’Àsia i direm Occident a la tradició cultural que prové del món greco-romà. Dues tradicions que, de fet, tenen un node d’unió en la civilització judeocristiana, que recull tradicions orientals (a través d ela història del poble d’Israel) passades pel sedàs grec (sant Joan, sant Pau), i on reposa el relat d’Occident. Talment, l’occidentalització de la vida quotidiana als països orientals és irreversible. La convenció Orient i Occident torna a produir-se al si d’Europa des de la caiguda de Roma fins al Teló d’Acer comunista. Els que fem els mapes, doncs, vivim sempre a l’Occident, que és la direcció on acostumen a créixer les ciutats, per exemple. Davant la mirada al neixement del sol (d’on venim?) s’imposa la curiositat de la seva posta (on anem?). Per això el recurs a l’Orient té sempre un aire melancònic, despullat, “autèntic” i recelós del progrés, quan ho veiem des d’aquí.

¿Però què hi podem trobar, a l’Orient? Crec que, sobretot, entendre’ns davant les paraules gastades, com si en féssim una nova lectura. Hi podem trobar aire per a la nostra pols. De les persones amb criteri a qui hauríem de recórrer n’hi ha de tres menes, totes elles interessants. Els estudiosos, que n’hi ha de molt bons, també a Catalunya. Els que han fet una immersió en aquest món i s’hi han quedat, que no són gaires però també n’hi ha. I encara n’hi ha uns altres: els que, entrant a fons i assumint els postulats d’aquesta saviesa, reformulen les pròpies conviccions de dalt a baix i encara se les senten més seves. És la famosa frase de Raimon Panikkar "Me'n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”. Un viatge de retorn havent-nos orientat.

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (novembre 2015)

La mirada de Cervantes

(...) la mirada de Cervantes. Una mirada integradora, que en comptes d'accentuar les diferències (estar gras o estar prim, idealisme o materialisme, fantasia o realitat), les abraça compassivament fins que aconsegueix, irònica i ambígua, que s'acomodin l'una i l'altra.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 357.

Marea

(...) a mi a qui ha fet lliure la marea
pendular de la veritat
que al cor on ara és baixa
serà alta demà.

R. S. Thomas, fragment del poema "Al final", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 401; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Després del condol

Després dels esgarrifosos atemptats a París, divendres passat, amb més de dos-cents morts, han sortit experts sota totes les pedres. D'un dia per l'altre tothom sembla tenir clar què cal fer i es veu en l'obligació d'explicar-nos-ho. És un bon motiu per no dir-ne res. No voldria que aquest escrit servís per sumar-m'hi. Es tracta d'una situació molt complexa, que no té temps per a massa anàlisis i que requereix de decisions a nivell de seguretat, polítiques, diplomàtiques, militars i, òbviament, morals. El primer que vull reconèixer, pobre de mi, és que no sabria massa dir quines. Ara, el que sí que sé és que s'han de prendre.

Hi ha, però, dos extrems que em preocupen en casos com aquest i que veig que ara es repeteixen. En primer lloc, hi ha els que de seguida que surt un conflicte només contemplen una solució militar, i a qualsevol preu, ignorant, en aquest cas, que abans d'endinsar-se en un vesper s'han de prendre algunes precaucions (mireu Iraq), entre les quals hi ha superar el repte de mantenir els valors europeus de la llibertat de creences i races després d'embats com aquest. En segon lloc, a l'altre extrem, hi ha els que es neguen en rodó a qualsevol intervenció militar, amb alternatives més pròpies d'un grup d'esplai que d'un món amenaçat per les armes del terror suïcida. Amb aquests senyors, Hitler mai hagués estat abatut.

És curiós com coincideixen els dos extrems, almenys, en tres qüestions. La primera, en no considerar el caràcter "multidisciplinar" de qualsevol conflicte (uns neguen la diplomàcia o la política i els altres neguen la violència, com si n'hi hagués prou ignorant-la). La segona consisteix en desplegar una sèrie de teories de la conspiració ("els poders no volen atacar/negociar perquè tenen interessos ocults"), com si el món fos tot net i clar, començant per mi mateix. I la tercera, crec que la pitjor, és que ignoren les víctimes; els uns, minimitzant les conseqüències inevitables i irreversibles que tota guerra té en la població civil i els altres ignorant que, tant les que ho són com les potencials, tenen tot el dret a la defensa i al restabliment de la seva dignitat.

Facin el que facin els que ho han de fer, em temo que tindran el meu suport com a ciutadà si no cauen en cap d'aquests extrems; és a dir, si contemplen una acció més enllà de la militar, esclar, però que la incloguin. 

I els cristians?

Les reaccions de l'Església Catòlica i altres confessions religioses davant l'atemptat, que podeu veure a les notícies de CatalunyaReligió, han insistit en deslegitimar el caràcter religiós de la violència terrorista, en expressar de forma enèrgica el rebuig a l'acció sanguinària i en trasmetre el condol a les víctimes. I han fet bé. Un dia ja en parlarem, però tinc la teoria que la religió fa més bé que mal als candidats a terroristes i que potser una mica més d'educació religiosa els hauria fet més crítics fins i tot amb ella mateixa, més lliures i als antípodes de la violència. No ho sé; haurem de repassar Girard, finat fa poc, i Assmann. Però ja en parlarem, dic.

El que no tinc tan clar és què diran -direm- quan s'hagi de prendre decisions més delicades, com les que deia fa una estona. Hi ha qui, però, tant des de la política com des dels moviments socials, alguns d'ells de l'entorn catòlic, ja adverteix que en cap cas donaran suport a cap intervenció militar, alimentant un dels extrems que anunciava més amunt. 

En el cas dels cristians, pels que siguin molt obedients, cal informar-los que la doctrina social de l'Església permet l'ús de la força -la guerra- quan hi ha legítima defensa, per la protecció de les víctimes o per evitar l'atac a pobles i comunitats. Pels que no ho són tant, els demano que pensin cinc minuts en l'amenaça que ha fet l'autoanomenat Estat Islàmic d'envair tot l'antic domini medieval musulmà, inclosa l'actual Catalunya, imposant un sistema que no respecta cap dels drets humans, i repassin les dades de l'atemptat de divendres. Si no creuen en l'infern, hi creuran de cop. I si és aquest el destí que volen pels seus conciutadans, allà ells, però diria que el pecat d'omissió encara existeix, oi?

P.S.

Us recomano l'article de Bernard-Henri Levy "La guerra, manual de instrucciones" (El País,17-11-2015) perquè el trobo encertadíssim. Vaig parlar sobre el pacte antiterrorista a Espanya, el passat febrer, aquí, i en diria exactament el mateix.

Trompe l'oeil

El limitadíssim ull humà veu el món experior en forma de trompe l'oeil, de perpsectiva. la visió que la de la naturalesa té l'ull humà és absolutament diferent a la que proposen, sobre la naturalesa, les vciències naturals. Davant de l'ull humà, les línies paral·leles es troben en la llunyania. (...) La tradició de la pintura occidental ha consistit a projectar sobre la tela el que l'ull humà veu, espontàniament, en la naturalesa. Aquesta tradició s'ha equivocat?

(...) El problema de saber per què els artistes que no saben pintar tenen una tal irrefrenable tendència a dedicar-se a la filosofia és molt complex.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 261-262.
Il·lustració: Fresc a l'església de Sant 'Ignazio, a Roma.

El regne

Mes ai! Tots som heretges,
l'únic que subscrivim
no és l'amor sinó el regne
pel qual ens enganyem
pensant que és el regne del cel.

R. S. Thomas, fragment del poema "Heretges", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 391; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: peça de l'altar de Sant Marc, Florència, (1438-1440).

El que vull per Mataró

Veig en un anunci al Capgròs que l'ajuntament de Mataró té prevista, per dissabte que ve al matí, una jornada de participació ciutadana per a l'elaboració del Programa d'Actuació Municipal de 2016 amb el títol "Què vols per a Mataró?". He de dir, d'entrada, que aprecio les intencions que hi ha al darrere, que crec que pot ser una experiència positiva i que recomano a tothom que vulgui que hi vagi, si vol. Però també he de dir que el primer que vaig preguntar-me fullejant la revista va ser "i amb nou grups municipals, més un no-adscrit, ¿encara ens heu de preguntar què volem? ¿No hi va haver eleccions fa set mesos precisament per això?".

Potser era una boutade ...o potser no tant. A veure. Efectivament, el que l'adveniment d'això que se n'ha volgut dir la "nova política" posa en entredit és justament la democràcia representativa a causa, potser, d'una deficient incardinació dels partits en la societat ("no ens representen"), societat que -alhora- ha canviat moltíssim més que les seves institucions, canvis que -per exemple- permeten creixent desconfiança en les mediacions polítiques, però també religioses, empresarials o periodístiques, per exemple, ja que tot "m'ho puc fer jo", un "jo que prima sobre el "nosaltres" també en la política, basada en un sistema que té el defecte de ser "avorrit" quan va bé... i moltes coses més, segur. Per qui vulgui endinsar-s'hi aquests dies estic recomanant un llibre boníssim, l'últim de Daniel Innerarity, La política en tiempos de indignación (Galaxia Gutenberg, 2015).

La irrupció, doncs, de nou forces polítiques amb representació a les últimes eleccions no és un fet aïllat d'aquest procés. Pel que conec, a més, no es tracta que, de cop, milers de mataronins s'hagin abocat a participar en diferents organitzacions polítiques. Més aviat, els "nous" partits (molts dels quals ara refuse'n dir-se'n així als seus noms) repeteixen les febleses dels més veterans, cap endins, mirant d'atraure els electors exclusivament a través de la seva "marca", cap enfora; se'n refien del "sufragi passiu", perquè és sensible a l'oferta de canvi, crec.

Tot i així, les nou candidatures que es van presentar a les eleccions tenien nou programes electorals. En teoria, els seus afiliats, i més gent segurament, van tenir l'oportunitat de dir què volien per Mataró i, ara ve lo bo, discutir-ho, pactar-ho (o no) i presentar, al final, una síntesi.

Les tres gràcies

La democràcia representativa té molts defectes, però jo -que sóc un clàssic- els hi trobo, almenys, tres gràcies. La primera és aquesta que us deia. En aquesta ciutat, si els més de cent-vint-mil ciutadans anéssim amb la nostra proposta, fins i tot encara que fossin cent-vint, segurament no se'n faria cap. La política consisteix no tan sols en proposar sinó en avaluar, descartar i prioritzar. Siguin partits o com en diguin, aquesta tasca l'ha de fer algú, és absolutament necessària per fer efectives les propostes ...i per fer-les útils als ciutadans. Uns partits febles faran, doncs, una política feble.

La segona gràcia de la democràcia representativa és que reconeix que ni tot és possible (ja em perdonarà el poeta), ni a tots ens interessa el mateix. Demostra que la societat és enormement complexa, que està feta de múltiples fílies i fòbies, il·lusions i laments, implícits i explícits, interessos i geografies... Els partits (el seu nom ho diu), només poden aspirar a representar una part i, per fer-ho, han de saber cosir amb un relat (abans en deien ideologia) alguns d'aquests elements ja que seran la seva referència a l'hora de fer el que deia a l'anterior paràgraf.

I la tercera gràcia que li trobo és que reconeix que la política és molt complicada. Que necessita temps i dedicació. Els que precisen els temes a tractar, sí, i els que precisen les activitats que se'n diuen de "representació", que destrossen tota conciliació familiar però que permeten endinsar-se en la complexitat de la nostra ciutat, que és apassionant. Per això fa falta gent que s'hi dediqui. Ni vostè ni jo tenim temps per ocupar-nos de tot això. A mi ja em sembla bé que hi hagi algú de nosaltres que passi uns anys fent aquesta tasca, que ens en faci cinc cèntims (sense amagar res, però sense omplir-nos de dades inútils, també), que ho contrasti amb l'oposició i que permeti que me'n faci una idea.

Això no treu, esclar, que qualsevol que vulgui tregui el cap aquest dissabte i hi digui la seva, segur que serà benvingut. Però si a mi em pregunten "què vols per a Mataró" els diré, "mira, ja ho vaig discutir amb el meu partit fa nou mesos i ho vaig votar fa set mesos; ara el que vull és que ho facin".

Publicat al digital Capgros.com

Foto: Imatge del debat electoral a les Municipals de 2015 (Mataró Ràdio) i "Les tres gràcies", de Francisco Iáñez, en un conte de Mortadelo y Filemón a Luis Gasca i Asier Mensuro, La pintura en el cómic( Ed. Cátedra, Madrid, 2015).

¿Què és la política?

La capacitat d'aquest senyors [els periodistes politics francesos] per reduir la confusa, densa troca de la política a petits reports gramaticalment intel·ligibles és d'una impressionant habilitat, però la política és una altra cosa, un procés humà d'elements d'atzar, de simulació, d epuerilitat, d'astúcia, d'interessos -d'elements literalment inaferrables.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 250.

Vers la foscor

Llavors va ser el teu torn, i vas partir,
no cap al sud, cap al país brunyit,
il·luminat pel sol, sinó

vers la forcor, allí on no hi ha pols,
ni horitzons que siguin complaents.

R. S. Thomas, fragment del poema "Encara", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 387; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Modest Urgell, Vespre, Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Una llum de paradís

Són les coses d'aquest món -el vidre, els colors metàl·lics, els blaus que deixen passar la llum, els roigs que la filtren, els blancs, els colors de taronja, la irregularitat d'espessor i de densitat d'aquests colors, la seva complmentarietat permanent, la interdependència amb els altres vitralls...- són aquestes coses físiques, pesants, existents el que permet una aparició d'una llum de paradís, d'una transparència somniada, d'una qualitat aèria inusitada, d'una bellesa sorprenent.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 247.
Foto: Vitralls de la Sainte Capelle (París), a www.paris.es