dilluns, de gener 10, 2005

Xavier Soto

xaviersoto
No hi podré anar (me'n vaig a Donosti, a la Conferència Municipal del PSOE), però dissabte hi ha una jornada de record i homenatge a Xavier Soto, que havia estat Primer Secretari de la JSC, amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Deu anys, ja. Uns quants amics, d'acord amb la direcció actual de la Joventut Socialista, han preparat una sèrie de debats, una mica de festa (no volen cara de funerals) i la presentació d'un llibre commemoratiu.
:
Vaig conèixer en Xavier Soto fa bastants anys, quan vaig entrar a la JSC. Em va impressionar sempre la seva capacitat i proximitat, que parlés sempre clar, la seva simpatia i empenta. És això que ara en diuen (a ell no li agradaria) un líder, és a dir, algú capaç de treure la força d'on sigui i d'il·lusionar els companys. Recordo un sopar a Canet, quan agraïa que hi hagués joves que pnsessin que a la vida hi ha coses més importants que la roba i les marques, i que això vali a la pena defensar-ho. I recordo també un Consell Nacional (ara no recordo on) on va deixar muda la sala després de parlar d'un conflicte local quan, contundentment i amb una mala llet que mai no li havia vist, va dir que no permetria que mai ningú plorés com a conseqüència del seu treball al si de l'organització, que això era indecvent per als que ho provocaven, i que no era per això que existia la JSC. Tenia raó (bo i que em sembla que li fem poc cas...).
:
I el recordo anys més tard, malalt, però al peu del canó fins al final, amb una capacitat d'anàlisi i comunicació envejables. Tothom l'estimava i l'apreciava. La gentada del dia del seu funeral (amb el pare Llimona oficiant-lo), i les llàgrimes, n'eren la mostra. Deu anys, ja...
:
La reflexió d'avui
:
"Alguns, pocs, som a l'arena; els altres, espectadors, jutgen des de la grada. Així no corren el risc de morir, ni el de viure" (L'arena, 199).
:
Rafael Argullol, El pont de foc, Ed. Destino, Barcelona, 2004, p. 82.
Publica un comentari a l'entrada