diumenge, de gener 23, 2005

Només a vegades

Confesso que un cap de setmana dedicat a tu i els teus, després de tants oferts a la causa, val la pena per això que en diuen felicitat. No he anat a l'Escola d'Hivern de Tarragona, del PSC, on sens dubte m'ho hauria passat pipa. Vegeu, si no, la crònica d'Iceta, o què diuen Zaragoza, Borrell, Montilla i Maragall.
:
També he aprofitat per fer vida mataronina de pro (o de past revival), és a dir, veure Els Tres Tombs, una festa sobre la relació dels homes amb els animals, especialment els domèstics, que, donat el seu auge i les poques vegades que veiem cavalls, hauria de tenir molt de futur. A la tarda, amb el meu fill i els meus nebots, he anat a veure Els Pastorets. No em preocupa massa, més aviat em fa gràcia, que hi introdueixin variacions, que s'aprofiti la tecnologia per guanyar en espectacularitat, etcètera. I també m'agrada que hi hagi actors força joves, uns que en saben més i altres menys, que asseguren la pervivència d'aquesta tradició nascuda fa menys de cent anys (i que a mi m'emociona).
:
Em preocupa, però, alguna cosa. En primer lloc, que la innovació afegeixi farciment enlloc d'aclariment, és a dir, els afegits haurien d'estar més que justificats, haurien de millorar, si pot ser, el que ja hi havia. I també dues coses més: que els dimonis no siguin dimonis (sense banyes, convertits en rates, en arlequins o en una serp), com una mena de dissimul. I que s'hagi esborrat el símbol cristià per excel·lència, que no són ni els àngels, ni la vara, ni els pastors... sinó la creu, substituïda per una mena de llum cibernètica que, òbviament, es fotia d'hòsties amb el text ("aquest símbol..."). Dissimul. Amagant les coses, des-identificant-les (ara que es parla tant d'identitats), descristianitzant el Cercle Catòlic, no sé si estem fent Els Pastorets exactament. Un bon espectacle, sí (la canalla ha estat embaladida les prop de quatre hores que ha durat), però la popularització del misteri del neixement de Crist, no sé. I és que, com he dit altres vegades, està tan ben explicat!
:
A vegades un poema
:
A VECES
:
"A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar.
:
A veces
encuentras en las páginas de un libro una vieja foto de la persona que amas y eso te da un tremendo escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.
:
A veces
una muchacha canta y estás triste y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.
:
A veces
explican por la radio una historia ridícula y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y en tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello y enseguida te enamoras de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.
:
A veces
esperando en un bar a que ella vuelva escribes un poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso
repican las campanas y amas al campanero o al cura o a Dios si es que existiera
miras a quien te mira y quisieras tener el poder necesario para ordenar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.
:
A veces
sólo a veces gran amor."
:
José Agustín Goytisolo. A veces gran amor. Ed. Laia, Barcelona, 1981, p. 29.

4 comentaris:

Joan Salicru ha dit...

"Ments. Ments per a dar-me torment. Ments per augmentar mes agonies. (...) No ets pas tu qui parla amb mi, és el Déu del cel". Pastorets dixit cada diumenge.

Em sembla que t'equivoques de mig a mig, tot i que és cert que molts d'aquests espectacles opten per actualitzar-ne els continguts d'una manera que els desnaturalitzen...
Et puc assegurar que els canvis fets el que buscaven en tot moment és intensificar la màgia del teatre. "L'infern és un lloc que ha de fer por de veritat, no? Doncs no pot ser que surtin aquells dimoniets que tothom es posa a riure", deia en Xevi Ribas, el director, amb encert. Una mica la filosofia que s'ha seguit és aquesta, fer un espectacle familiar que pugui agradar a grans i petits, catalanoparlants i castellanoparlants, gent religiosa i gent que no...
però en cap cas hi ha hagut una voluntat de "carregar-se" l'obra... només cal veure quantes paraules s'han canviat dels centenars de fulls que té l'obra: cap.

Pastorets amb alegria, aneu tots cap a Betlem...

Ramon Bassas ha dit...

Joan
El manteniment del text i l'increment de l'espectacularitat (o teatralitat, com dius) eren unes les coses que m'agraden. Jo criticava que el mal no fos representat amb un dimoni (l'infern no és ben bé por només el que ha de fer, ha de representar el Maligne) sin´amb una diversitat d'éssers allunyats d'aquesta mitologia; i que es substituís la creu per una llum.

Joan Salicru ha dit...

Bé, lo de la creu és cert (semblava massa bèstia, potser amb això si que hi ha una certa por...) però el dimoni continua sent un dimoni, eh?
és que ara gent com me iaia no paren de dir que "ja no surt el dimoni"... el q no surten són els dimoniets, que feien riure...
apa

Ramon Bassas ha dit...

Les iaies, com veus, són molt sàvies. Només surt un dimoni amb la iconografia tradicional, és a dir, amb banyes i cua: Satanàs. La resta, tant els que "feien riure" com els que no, estan expressament transfrmats i no mantene cap element iconogràfic distintiu. Només els queden les colles de diables. Si el problema és que feien riure... dncs que no en facin. A més, potser el Mal fa riure (mira Tarantino), potser aquesta és part del seu misteri.
Però m'interessa més la reflexió de fons: s'amaguen els "distintius" i, entre ells, l'element cristià per antonomàsia: la creu. És massa bèstia? Sí. És clar...