:
M'agradaria pensar que les declaracions d'avui del conseller primer, Josep Bargalló (d'ERC), potser per ser el primer dia de reunió del Consell Executiu, són un pas important per tornar les coses al seu lloc. Amb els seus elogis a Duran en contraposició a la línia dura de Convergència (recordem que Duran proposava prescindir de la famosa reivindicació dels "drets històrics" per una sèrie de competències) podria obrir ua escletxa d'acord. També descarta un "pla B", creu de totes totes que ara l que cal prioritzar és l'aprovació de l'Estatut. En això, es distancia dels que, des de les files del seu partit, han apostat pel "tot o res"?. (Foto: J. Bargalló, de La Vanguardia).
"En una Alemania angustiada y necesitada de referencias (...), paradójicamente, parecen ser los adolescentes cristianos los únicos no sumidos en la cuasi proverbial crisis existencial de la nación. (...) El Foro Mundial de la Juventud ha dado rienda suelta al entusiasmo de unas multitudes jóvenes sin complejos y en búsqueda no de verdades ni dogmas religiosos, políticos o sociales, sino de autenticidad.
Quienes mucho se rieron de Wojtyla y los polacos "meapilas" harán otro tanto con el "inquisidor" Ratzinger y las "masas cantoras" de Colonia. Pero si no quieren volver a tragarse sus chistes fáciles, como antaño, quizás debieran tomarse un poco más en serio lo sucedido estos días en Alemania y, desde luego, no tomarnos el pelo con un revival de las cualidades redentoras de las doctrinas del pensador moroso.
El papado de Karol Wojtyla fue lo peor que les pudo pasar a quienes apostaban por el cinismo y la resignación para perpetuar la dictadura comunista y defender los dogmas chatos del determinismo histórico. (...) El nuevo Papa, mucho más intelectual que su antecesor, ha realizado la primera visita a su país natal y levantado una inaudita oleada de entusiasmo con su llamada a la activación de la valentía y la fuerza del individuo. Si el primero llamó a la insumisión contra la opresión, éste llama a la activación del sentido trascendente del individuo -también del no religioso- en la libertad y la confianza frente a la docilidad que impone el reduccionismo no laico, sino antirreligioso. (...)
Desarticulada la sociedad y desprestigiados los conceptos de autoridad, valores y referencias éticas después de la gran pesadilla nazi y la implicación de todas sus elites con aquel movimiento criminal, en ningún país europeo [com a Alemanya] ha estado la Iglesia católica tan tentada de ganarse aceptación por la renuncia a sus principios y códigos. (...)
El respeto mundial demostrado a Juan Pablo II y la recepción a Ratzinger en Alemania sugieren que los tiempos peores para la Iglesia católica pueden haber pasado, y que su claridad y firmeza la agradecen también muchos ajenos a la misma e, incluso, no creyentes."
Poemes d'agost - XX
:
Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.("Dos camins divergien al bosc groc / i, sentint no poder fer-los tots dos / i ésser un sol viatger, vaig aturar-me / a contemplar-ne un fins on se'l veia / despararèixer rere el sotabosc. // Però vaig triar l'altre, igual de bell, / i fins potser amb motius més convincents, / cobert com era d'herba no petjada; / malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre / havien estat fressats quasi igualment. // Aquell matí se'ls veia ben semblants / amb fulles no ennegrides per cap pas. / Ah, vaig guardar el primer per u altre dia! / Però sé prou que un camí mena a un altre / i vaig dubtar si mai hi tornaria. // D'aquí a molts i molts anys contaré / qui sap on, amb un sospor, el fet: / dos camins divergien dins d'un bosc, / jo vaig triar el menys fressat de tots dos, / això ha fet que tot fos diferent", traducció de Josep Maria Jaumà).
5 comentaris:
Josep Bargalló és un exemple de rectitud serena dins el Govern. Jo ja n'havia parlat bé al blog.
Preguntes que se'm deriven de la polèmica estatutària;
Un Estatut quina vida -en anys- se li pot otorgar aproximadament?
10 anys? 25 anys? Una generació? És per a sempre?
Quina és la mitjana d'edat entre els ponents del text estatuari?
Algú ha pensat que bona part dels ciutadans que el podran exercir i disfrutar, que ara tenen 10, 15, 20, 25 anys, no estan presents directament en la redacció estatuària?
La sensació davant tanta picabaralla, Ramon, és la de patir en veure que ningú està pensant en els joves, que ningú els pren seriosament, que ningú els hi dóna la oportunitat real de decidir en la presa de decisions polítiques que marcaran el seu futur.
família,
A mi no em sembla q estigui passant res tan lleig al voltant del tema de l'Estatut. No som el 1977 i per tant cada partit ha d'intentar treballar pel bé comú... però sense oblidar que el 2007 hi ha eleccions... em sembla lògic a normal, això.. dieu-me pragmàtic, si voleu...
Ara hi ha un estira-i-arronsa, al final es tancaran, s'acabarà de decidir... i hi haurà un acord. I ja està, no veig on està el drama.
Els joves? La qüestió és si s'hi pensa, en els joves, no si hi participen... i clar, q s'hi pensa... sinó no es faria un nou estatut, no?
joan
Bé, Eloi, a mi també em sembla, en Bargalló, un tipus sensat. Espero que l'apliqui on toca, la sensatesa... Perquè, Joan, sí que passa una cosa lletja, no tot a la vida respon a un guió. Aquest Estatut que ha de ser útil, útil també als joves (i als que no vam poder votar l'actual Estatut), útil per avançar en la capacitat d'autogovern, algú a última hora ha decidit anar per lliure, com si diguéssim.
Ara bé, si es tractava d'això, potser alguns ho podríem haver fet abans. El resultat hauria estat una olla de grills. Com deia avui el propi Bargalló, amb el conseller Nadal, si tots volem, podrem llimar les diferències. Ningú podrà dir (com ha fet Carod) que aquest Estatut és el del seu partit, o de la seva ideologia.
En fi, la seva viabilitat, d'una banda, la seva utilitat (no cal apel·lar a drets inexistents per exercir l'autogovern, llegiu sisplau en Cinto Amat...), d'una altra, i, especialment, que ningú volgui aprofitar per clavar un gol ("pan para hoy, hambre para mañana"), haurien de ser uns principis comunament acceptats.
Dues coses més.
Una. Si l'Estatut va més enllà dels límits de la Constitució (cosa que no ens hauria de fer por, en principi), vol dir que, o bé es canvia la Constitució o bé ens fotem i ens quedem sense Estatut. Com que no volem això darrer, sabeu que per canviar la Constuitució cal una majoria que inclou necessàriament el PP? O sigui, que ens fotrem igual... fins que el PP no canviï. Ojo al dato.
Segona. Els joves. Mai no n'hi ha prou, de participació, és clar. Ni internet (que ha mantingut una recollida d'aportacions on line9, ni el Bus de l'any passat (ídem), ni la compareixença de nombroses organitzacions juvenils, sindicals, socials, etc. seran suficients per recollir tot el que preocupa als joves. Però t'asseguro que és la tasca de participació més important que hi ha hagut mai al país sobre cap projecte legislatiu o de Govern. Espero que les teves, d'aportacions, fossin escoltades pels ponents.
Una abraçada (i celebro que ens tornem a "postejar").
Si la concentració de joves catòlics ha estat un èxit a Colònia, penso que cal ser honest i reconèixer que la llavor la va sembrar Joan Pau II, per molt que els hi pesi als anomenats "progres", com si els els sectors liberals no fossin partidaris del benestar individual, i conseqüentment, col·lectiu.
És ben cert que Ratzinger posseix una intel·lectualitat profundament cultivada, cosa que molts polítics haurien de desenvolupar. Ambdos, de personalitats ben carismàtiques, de paraula clara, i que l'embolcall d'una llegenda negra per part de sectors de l'esquerra, va voler desprestigiar, però que es va demostrar del tot inútil durant el traspàs de Joan Pau II i l'entronització de Benet XVI. El dolor sincer i l'acceptació sincera d'ambdòs fets per part de la gent, de la ciutadania grisa, foren ben palpables. Creure en la litúrgia i tenir Fe, és simplement tenir les pròpies conviccions religioses ben arrelades, i un bon mun de joves, així ho justifiquen. Sabien que no anaven a divertir-se, però es varen sorprendre de que Ratzinger poses en "via executiva" els missatges del seu predecessor.
I pel que fa a l'Estatut, continuo pensant que és un element PERFECTAMENT PRESCINDIBLE per a la nostra societat, i que només justifica als polítics que ara ens gonvernen. Per què no es publiquen enquestes sobre el que REALMENT pensen els catalans del nou Estatut?. Ei, però que no les faci el CIS, que les trampres, ja ens les sabem, eh!!!
MINERVA
Benvolgut/da Minerva,
Gràcies per escriure i donar la teva opinió (aquí no et suspendrem 'a divinis') :)
Bé. No cantem victòria. Joan Pau II té moltes ombres, també. I no tan sols per la seva por a la diversitat a l'Església (també ha atacat, i molt durament, el liberalisme), sinó per un temor encara més gran als propis valors del món occidental. No reconèixer que hi són, les ombres, seria un error.
Tampoc se salva el passat de l'actual Papa, és clar. No és llegenda negra, és una innombrable 'processó' de persones fetes callar.
La meva tesi és que, assumint aquestes ombres, fins i tot denunciant-les, és clar, no podem obviar les "clarors". Ara, no seria bo tampoc que els que no veieu cap ombra us enlluernéssiu.
Per exemple, jo no tinc fe en la fe ni en la litúrgia (això seria una heretgia que el cardenal Ratzinger hauria perseguit, segur). Seria com si a la persona que estimessis li diessis que tu estimes l'amor i estimes el corteig... bé, serà que l'estimes a ella, no? Bé, la fe deu ser en Déu, si ets creient. Bo serà que no confonguem a què o qui estimem. Per crt, creure no està renyit en divertir-se. Hi ha un temps per cada cosa, com diu la Bíblia.
També crec que val la pena que reflexionem una mica sobre què vol dir "tenir la fe ben arrelada". L'Evangeli és ple de situacions, i de paràboles, en què es posa en contradicció la certesa de la fe que diuen tenir alguns i la pràctica, que és on realment hi ha el pa que s'hi dóna. A mi m'agrada molt aquella paràbola en què el fill que ha dit que "no", finalment s'ho repensa i va a llaurar, mentre que el que ha dit que "sí" es fa el longuis. Sovint hi ha més fe en els que han dit que "no" a la fe...
L'Estatut. Bé, tot són punts de vista. Catalunya ha viscut moltes innovacions aqusts 25 anys: el propi desenvolupament de l'autogovern i de l'Estat de les Autonomies, la incorporació a la UE, l'aparició de nous mitjans de producció i de comunicació, etètera. Aquest nou marc, i els ajustaments per fer-lo més favorable als interessos dels ciutadans, crec que dóna prou de sí per repensar-se el text de 1978. De fet, no sóc jo i prou: tots els partits amb representació parlamentària participen activament a la ponència.
Ah. I si hi ha altres autonomies que ho han fet, nosaltres suposo que també podem, no? O és que Ratzinger ho va declarar matèria de dogma?
Publica un comentari a l'entrada