Matar la natura

Propostes d'agost - XXI
:

Un dels millors llibres d'art que s'han editat, crec, en aquest darrer any deu ser el preciós catàleg de l'exposició sobre bodegons bodegons que hi va haver al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on s'hi exposava la Col·lecció Naseiro, una recent donació al Museu del Prado, amb qui corpodueix la mostra. En vaig fer un article per la revista Valors, de manera que no repetiré el que ja vaig dir. El llibre, amb el títol de Natures mortes. De Sánchez Cotán a Goya (Ed. Mnac, Barcelona, 2007) ja val la pena de parlar-ne per sí sol. Els textos introductoris són brillants. La història del gènere al propi Museu del Prado, d'Alfonso E. Pérez Sánchez, una anàlisi de la col·lecció, de Javier Portús, i, finalment, unes documentadíssimes notes sobre el col·leccionisme barceloní de natures mortes de Francesc M. Quílez.

:

El moll de l'os, després, conté la reproducció de les peces exposades, que contenen el bo i millor del bodegó espanyol, amb una temàtica que segueix un cert ordre cronològic i que no estalvia l'estudi dels subgèneres o de les tendències del gènere. Peça a peça és comentada amb textos d'altíssima qualitat, complementades amb breus biografies dels autors.

:

No tan sols permet aproximar-se a cada una de les obres, o a l'estudi del gènere. Permet, també, relacionar-ho amb l'evolució de la pintura contemporània (que transita especialment a través dels objectes, de les peces extretes de la natura i del fragment), amb l'ús exquisit de les tèciques en cada moment, el les mútues influències o contra-influències, en un cert discurs sobre l'art espanyol, del Barroc fins avui, en comparació amb l'art europeu, en el llegat que podem copsar avui del que una colla d'artistes que se'ls miraven per damunt de l'espatlla (o que creien que feien pintura de segona categoria) han deixat en forma d'empremta a la nostra cultura. Per sempre.

:

Azúa desconfia dels catàlegs al seu Diccionario de las Artes (Ed. Planeta, Barcelona, 1995; pp. 75 i ss.). Creu que massa artistes s'obsessionen més en el catàleg que en l'exposició, ja que creuen aue allà perdura l'obra, quan l'experiència artística només és possible amb l'obra original. Creu també que serveix a molts de donar sentit a la seva vida en societat "porque hemos estado allí donde se producía el suceso", de manera que el compara amb un cementiri. I deu tenir raó. Però els catàlegs, catàlegs crítics com aquest, no són pas una experiència artística, són una aproximació intel·lectual a l'experiència artística. Val menys, sí, i no és el més rellevant, però dóna pistes pels que som una mica despistats. I de la manera com l'han editat, amb un plaer indescriptible. Sota la parra, aquests dies, ja ho veureu. Tot matant el temps, veureu com d'altres han mort la natura.

:

També he parlat del gènere en aquests tres articles del bloc (amb bibliografia d'interès), a banda del citat: Calvo al Prado, Dues ciutats -II i Taula parada i en d'altres cròniques sobre artistes (Barceló, Barceló de nou, Marcos López, Emília de Torres, Ramón Gaya, Maria Pretel i Alberto Romero Gil).

: