Dilluns de Pasqua

Intensa presència
:

Pero ¿qué es la vista sino, sin duda, un tocar diferido? Pero ¿qué es un tocar diferido sino un tocar que aguza o que destila sin reserva, hasta un exceso necesario, el punto, la punta y el instante por el que el toque se separa de lo que toca en el momento mismo en que lo toca? (...)

:

No es que Jesús se niegue a María Magdalena: es que el verdadero movimiento de darse no es entregar una cosa para que sea agarrada, sino permitir el toque de una presencia, y por consiguiente el eclipse, la ausencia y la partida segun los cuales, siempre, una presencia debe ofrecerse para presentarse. (...)

:

El pintor (...) «representa» en el sentido propio en que esta palabra quiere decir «hacer intensa la presencia de una ausencia en tanto que ausencia».

:

Jean-Luc Nancy, Noli me tangere. Ensayo sobre el leantamiento del cuerpo (trad. María Tabuyo i Agustín López). Ed. Tortta, Madrid 2006, pp. 79-81.

Il·lutsració, Albrecht Dürer, Noli Me Tangere (1510), Planxa 32 de la Petita Passió en fusta (núm. 47 del catàleg de Bartsch)

:

Miscel·lània
:

Abans d'anar a dormir i de desitjar-vos bona Pasqua, que demà sant tornem-hi, deixeu-me fer uns breus apunts de recomanacions a la xarxa. Primer, si voleu fer un repàs al que han estat els actes populars de Setmana Santa a Mataró, cliqueu al bloc corresponent. Josep Lligadas signa al bloc del que n'és co-autor un breu comentari crític amb les desafortunades declaracions de Fernando Sebastián, bisbe de Pamplona, dient que, de fet, el cristianisme sí que és a favor de les mesures pal·liatives, l'Evangeli n'és ple d'exemples (s'ha deixat el Cireneu). Per cert, vegeu el comentari que fa Rafael Argullol a propòsit del Crist de Mantegna (de qui fa pocs dies parlàvem a propòsit de Pasolini) i de la seva original perspectiva. Posats a fer, passeu-vos pel bloc de Cinto Amat i llegiu el seu darrer poema sobre la Ressurrecció. També us recomano una interessant resposta de Raimon Obiols al seu bloc en referència a un comentari d'Arcadi Espada sobre ell mateix i el PSC. És demolidora.

:

Per acabar, em va agradar molt, ahir, un article de Rafael Sánchez Ferlosio a El País. Entre d'altres coses, referma la idea (de l que ja us vaig parlar) segon la qual els jesuïtes, entre d'altres coses, sorgeixen com a resposta atractiva de la Contrareforma a les novetats que introduïa la reforma protestant (aquesta mena de respostes són, de fet, la millor aportació del barroc espanyol a la modernitat). Diu

:

El éxito fulgurante de sufundación, la Compañía de Jesús, en la Contrarreforma, no se debió sólo al talento organizativo con que fue creada, sino tal vez, sobre todo, a la agudeza con que supo salir al encuentro del individualismo psicológico de la piedad protestante. Dos novedades sobresalen en la nueva "cura de almas" ignaciana: los "ejercicios espirituales" y el "director espiritual", que no es ya un simple confesor, sino un especialista de conciencias, que prefigura, pintorescamente, el psicoanálisis -y dicho sea de paso, fomenta y alimenta el siempre gratificante narcisismo psicológico-moral.

:

A l'article, un al·legat contra un altre bisbe bocamoll, el Primat de Toledo, inclou crítiques també al fet que aquest digués que els cristians no poden aprovar que es parli amb terroristes. Al marge de les consideracions polítiques sobre si convé o no, Ferlosio creu que no hi pot haver consideracions morals, almenys des del catolicisme, al fet de parlar amb assassins. En els dos darrers paràgrafs, l'escriptor diu una de les cose smés importants -per mi- del catolicisme (i una de les raons per les quals no em fa res ser del mateix club que els d'impresentables com Sebastián o Cañizares):

Y en este punto me interesa especialmente la diferencia entre el protestantismo y el catolicismo en cuanto a la concepción del pecador: entre los protestantes el extremo más tenebroso lo marcó el predestinacionismo calvinista, que en la Westminster confession, en 1647, remitía la diferencia entre los bienaventurados, los réprobos a un decreto de Dios, que había amado y odiado, respectivamente, a sus criaturas "antes de la creación".

No creo que hoy nadie profese esta doctrina ni deben de ser muchas las observancias protestantes que se han aproximado a ella, pero no deja de haber alguna huella en la mentalidad común americana: claramente lo es la tópica distribución de las personas en winner y loser. En el catolicismo, el pecador sigue siendo "de los nuestros" y el terrorista sigue siendo "hijo de Dios".

: