dimecres, d’agost 20, 2008

Donar la culpa *

Propostes d'agost - 20

La culpa la té Jaume Patuel.

El psicoanalista acaba de publicar el seu darrer llibre d'articles amb peça inèdita. És el cas de la primera part, un tros de la seva tesi sobre la culpa i el perdó (o de la responsabilitat i els seus límits a mesura que els fa més amples), basat en la tensió entre el jo centrat o descentrat, és a dir, entre el narcisisme imperant i l'alteritat necessària. De la segona part, els articles tenen, almenys, un parell de característiques interessants. Una, les aportacions de la psicoanàlisi com a mètode de discerniment personal, sigui en la relació cos/ment, sigui en el viatge interior que tots hem de fer, sigui en la comprensió de les nostres patologies. La segona característica és que reflexiona sobre el temps actual al voltant de debats com l'espiritualitat post-religiosa davant la tradició (“Hi ha set d’aigua però no es troba la font", p. 83), o la idea de Jesús com a nou mestre de la sospita (p. 90); o aproximacions a les noves exclusions; o, finalment, la crisi de la raó en ple excés d’informació i l'angoixa d’occident amb la subsegüent psicosi.

La culpa la té el poder.

L’altre és un llibre sobre la classe de religió, les dificultats actuals per trobar un model òptim al nostre país d'avui i (ja era hora) un conjunt de propostes o d'idees dels seus autors. De fet, fonamentalment és un llibre d'entrevistes a persones molt variades (mestres, pedagogs, teòlegs, polítics, creients, no creients, creients no cristians, etc...) però que tenen un fil conductor comú que no amaguen: tots ells són crítics amb l'actual model, tant des del punt de vista de la seva concepció -tots ells estan per una classe de cultura religiosa... o per res-, com del seu contingut acadèmic, com de l'estranya forma com es presta, com de la seva vinculació amb la jerarquia eclesiàstica. Hi ha aportacions realment interessants sobre el tema i algunes experiències d’èxit que ja s'apliquen en alguns casos. Plana pertot, però, una reflexió sobre el poder, el tercer element que els autors situen al nus del conflicte: d'una banda, el temor dels bisbes a perdre influència i, d'una altra, el temor dels governants a enfrontar-s'hi. Lluny d'aquests temors, i reconeixent el paper (i el poder... que és inevitable) de cadascú, sense exclusions, em temo que seria més senzill abordar aquest darrer aspecte.

* publicat sota el títol "Qui té la culpa?" a la revista Valors (juliol-agost 2008)

:

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La religió (religions), enteses des d'un punt de vista catequètic, no hauria de tenir cap cabuda als currículums escolars. Els valors humans positius que tradicionalment vehiculava el catolicisme (excepte en els aspectes lligats a la cosa sexual, veritable tara de massa monges i capellans equivocats), l'escola ja els ha internalitzat transversalment en els seus projectes curriculars des del laicisme.

L'adoctrinament religiós i la dimensió espiritual, amb tot el que pot tenir de positiu, s'ha d'impartir fora de les escoles públiques i privades necessàriament làiques. Això no treu que l'Estat ajudi económicament i organitzativament les principals comunitats religioses per impartir aquesta important dimensió educativa.

Cultura religiosa, per favor i si us plau, molta. I sobretot judeocristiana i greco-llatina. És vergonyosa la ignorància dels nostres estudiants en aquest sentit, amb aquesta mancança els és impossible entendre absolutament res de la nostra història, art i cultura. Però aquests coneixements cal que estiguin ben integrats en les àrees d'història, filosofia, llèngua i literatura...

Com a cristià, només dir que em sento profundament avergonyit pel tracte de privilegi amb que l'Estat ens ha tractat durant tant de temps.

Ramon Bassas ha dit...

Vladmir,
tens raó... però segurament és molt més complex. No sé per què prenem sempre tantes prevencions sobre les religions i no sobre altres fenòmens potencialment més alineants. En fi...