dilluns, d’abril 13, 2009

'Ruptura' formalista i angoixa *

Potser per falta de perspectiva, potser perquè l'art com l'enteníem ha arribat al final del seu camí, potser perquè a força de trencar ja no podem recollir les peces esmicolades el cas és que fa de molt mal definir el que es diu (el nom mateix ho delata) art contemporani. Un intent recent d'explicar-lo és el projecte de Borja-Villel pretén pel Centre Reina Sofía, a Madrid, on s'hi introduïran peces de Goya en un intent de reescriure l'evolució de l'art actual no tan des d'una perspectiva cronològica (absurd) sinó des dels diferents corrents, des de les diferents ambicions, que l'artista modern proposa. Goya és un bon inici. El Goya que s'endinsa en la foscor que ja ens parlava el barroc naturalista i n'extreu tots els monstres, o que fragmenta els cossos com fragmentada és avui la cultura, el pensament, la vida.

Si fem un zoom, tenim ocasió de visitar aquests dies una excel·lent mostra de la col·lecció d'art contemporani que la Ciutat de Reus va atresorant, en una exposició itinerant que es pot veure ara a Mataró. Hi trobareu autors de dues generacions d'artistes plàstics catalans, i algun de la resta d'Espanya, alguns de molt reconeguda trajectòria, que expliquen d'una revolada algunes de les característiques d'aquest fenomen. Com a norma general, podríem dir que l'art contemporani explora nous llenguatges artístics. Però amb això diem poc. Ho feien també les avantguardes, per exemple, però, és clar, difícilment podem parlar avui d'art rupturista perquè la ruptura estètica forma part avui ja de l'establishment. Res no és el que sembla.

La segona contradicció rupturista és la següent: si resulta que la forma no és el que compta, sinó que precisament el joc amb la forma és la que ens permet d'entrellucar el fons (aquesta era la idea de l'art modern), sembla com si l'art actual es quedés amb el joc de la forma, que tingui problemes per al fons. El fons, doncs, fa la mandra que fa avui la ideologia, la política, la religió... la mandra del hard, dels valors forts. L'absència de fons, l'aversió pel sentit i la crisi de 'relats totals', crea dos elements claus, crec: un, la dificultat de la narració (p. ex: l'escultura "Palabra oscura" de Rufino Mesa, sis mollons foscos de ferro); dos, l'angoixa representada per una perplexitat objectual: res no és el que sembla, ja ho hem dit, però el que sembla permet una gran verstatilitat de textures, d'imatges com a impactes (la cultura de la imatge és la gran novetat del segle XX), de la recerca de formats diversos, de descontextualitzacions nues... Ara, ningú no pot dir que aquesta perpexitat, que aquesta recreació formal, no pugui ser transmissora d'emocions artístiques. Just el contrari, l'art se'n nodreix.

* Article de la revista Valors, del mes d'abril.
L'exposició 'Fons d'art contemporani de la ciutat de Reus' serà a Can Palauet (C. Palau 32, Mataró) fins el 19 d'abril. Fotos: meves.

Publica un comentari a l'entrada