divendres, de febrer 22, 2013

Que l'error perduri


Un breu llibret signat per un Leopardi de dinou anys*, a banda de narrar-nos com ningú la muntanya russa de patiments i plers que significa el primer enamorament, i potser no tan sols el primer, sorprèn com configura ja els trets més essencials de la seva actitud vital i intel·lectual, tan apassionada com irònica, és a dir, capaç de distanciar-se. Potser una altra muntanya russa. "Me doy perfecta cuenta que el amor ha de ser cosa muy amarga, y que to, lamentablemente (...) seré siempre su esclavo" (p. 24) profetitza el que serà un dels millors poetes del Romanticisme.

El jove Giacomo comprova els estralls del cor ("siempre en ascuas y propenso al rapto") i busca refugi en la música, sense la qual, diu "estaría inquieto y colérico" (p. 38), en el que em sembla una molt bona manera d'expressar, d'una banda, l'alteració caòtica dels envits de la natura i, de l'altra, la resposta consoladora i de contenció que significa la cultura, l'ordre, que -com deia- té molt a veure també amb la ironia. Una tensió, però, que els romàntics resolen sempre en detriment d'aquest darrer pol i s'admiren de la capacitat humana de desembocar el més volcànic del cosmos.

Mireu sinó la segona part del llibre, on s'hi recullen notes disperses de l'autor en referència a la seva adolescència, i on Leopardi rememora aquella època concloent que sabia molt bé "que el amor me iba a heroificar y a hacerme incluso capaz de todo, hasta de matarme (p. 73) i cita Petrarca per dir "Que pido sólo, que mi error perdure" (p. 75).

* Giacomo Leopardi, Diario del primer amor, Ed. Errata Naturae, Madrid, 2009
Publica un comentari a l'entrada