dilluns, de febrer 04, 2013

Jesús, el clown

Durant una colla d'anys, René Girard i Gianni Vattimo han anat coincidint en algunes xerrades i, a més, ambdós es comenten, amb lleugeres discrepàncies, en algunes de les seves obres. La transcripció de les xerrades i la recopilació d'un article de cada un sobre l'altre han forjat aquest recomanable llibre (¿Verdad o fe débil?, Ed. Paidós, 2011) de dos pensadors contemporanis que tenen coses interessants a dir sobre el fet religiós, a cura de Pierpaolo Antonello, que en fa una molt aclaridora introducció.

Abans de seguir, em permeto la mala educació de fer un periple personal. Vaig descobrir els dos autors fa una colla d'anys. Puc dir que la mirada d'ambdós m'ha estat molt útil alhora de traçar la meva pròpia posició sobre el fet religiós, més enllà del que crec i del qui no. De Girard recordo especialment La ruta antigua de los hombres perversos(Ed. Anagrama, Barcelona, 1989), de qui vaig parlar aquí fa un any per l'ús que en féu un mal polític. La seva teoria sobre les religions parteix de la violència intrínseca i de la necessitat d'apaivagar-la mitjançant el mecanisme del bóc expiatori. I reconeix en el cristianisme aquella religió que trasbalsa aquest ordre, perquè el bóc ressuscita i, de fet, presenta una possibilitat de vida sense la solució típica del fet religiós, tot i el risc que, de no resoldre el fet estructural de la violència mitjançant ella mateixa, pot obrir-ne la caixa de trons, adverteix. En això s'assembla a Vattimo, de qui, quan jo era més jove, me n'agradava la seva distància davant el pes dels grans relats ideològics del segle XX i m'hi sentia molt identificat. Vattimo, resumint, creu que la secularització, en realitat, forma part del programa cristià, és a dir, treu dels temples i porta a la ciutat els atributs divins: l'amor, la pau, etc... "La secularización" -diu en aquest llibre que comentem- "no sería el abandono de lo sagrado sino la aplicación completa de la tradición sagrada en determinados fenómenos humanos" (p. 41) M'agradà especialment, temps després, el seu testimoni de re-conversió al cristianisme explicat a Creer que se cree (Ed. Paidós, Barcelona, 1996). Encara avui recomanaria sense dubtar ni una mica la lectura d'aquests dos llibres a qui fos; ja dic, creient o no.

Tornem al llibre. Ambdós reprenen les seves teories centrals i les posen en diàleg. Coincideixen més que no pas discrepen i, curiosament, el menys cristià de tots dos, Girard, defensa potser una prevenció més gran davant la defensa de la necessària feblesa de l'altre, que avui simpatitza amb una mena de "comunisme feble" que tampoc entenc gaire. Però tots dos coincideixen que els valors civils de la democràcia i els drets humans, inclosa la separació de la religió i els afers públics, tenen en l'expansió del cristianisme el seu principal aliat. Coincideixen en què la principal aportació del cristianisme, com deia abans, consisteix en desvetllar el mecanisme victimari de les religions i capgirar-lo, de manera que "la redención no consiste en saber que Dios existe, sino que Dios nos ama y no podemos temer a lo oscuro", tant que fins i tot podríem arribar a dir "gracias a Dios, no soy idólatra", diu Vattimo (p. 48), qui s'acabarà definint com "ateu" (p. 74) si el Déu del que parlem és "el dels filòsofs", com a bon deixeble nietzschià. Perquè "Un Déu que existeix no existeix", cita provocadorament de Bonhoeffer (p. 75), sinó que ressuscita "entre nosaltres" (p. 76).

Aquest desvetllament del mecanisme intrínsec, i la possibilitat que obre de reescriure el sentit de la humanitat, Girard el situa a la Passió i, més concretament, el planteja en les negacions a Pere. "La pregunta que la Pasión plantea es la siguiente ¿de qué parte estamos nosotros ¿Con la multitud que acusa a Jesús de ser culpable o estamos con la otra parte?" (p. 60). Davant la insistència de Vattimo en les bondats de la secularització i d'un cert "nihilisme" religiós, Girard critica certament que la interpretació  eclesiàstica de Jesús el converteixi en un jutge, "exactamente al contrario de lo que él es" (p. 85), però defensa, alhora, la pervivència del que en diu "teatralitat" de la religió per orientar-nos culturalment (p. 86).

Els dos autors reprenen el rol de Jesús com a subvertidor del lloc de la violència en l'origen de les religions quan citen Bloch, per qui el crucificat semblava més un clown que un heroi tràgic: "Jesús no combate a Satanás con una lucha sinó con ironía: '¿Dónde está, oh muerte, tu victoria?' (1Cor, 15, 55). la victoria de la muerte sería tomarla demasiado en serio", conclou Vattimo (p. 99), per qui "el carácter extraordinario de su revelación (lo sagrado no es la violencia sacrificial, Dios es amor) demuestra, entre otras cosas, que él no podía ser únicamente hombre" (p. 131). 

D'aquí a pocs dies ve la Quaresma i d'aquí un parell de mesos ja serem a Setmana Santa. No dic que aquest llibre ens hi prepari, perquè no és cert; però sí que ens permet reflexionar sobre el propi relat que ens hi ajuda, permet aportar-hi els dubtes, el llenguatge i les reflexions dels nostres contemporanis, de la mà de dos grans pensadors, com deia, per -com a mínim- tenir el cap més ben ordenat.

En castellà, aquí.