dijous, de febrer 07, 2013

No vull creure en els polítics


Com que la cosa està molt i molt malament, com que sembla que cada dia tenim noves sorpreses i cada vegada més negatives respecte a la corrupció a la política, és molt pertinent que, després de la perplexitat, vingui la indignació. I que, després de la indignació, reclamem el que sigui tant perquè els responsables dels casos que anem coneixent siguin jutjats com perquè, sobretot, això no es repeteixi en un marc que sembla propici a la corrupció. Com és natural, a mi em semblaran bé totes les coses que s'aprovin, em sembla fantàstic que es persegueixi els corruptes i sóc el primer en reclamar un comportament més digne dels nostres representants públics. Sobretot perquè el que està en joc és senzillament la democràcia. Cap dels sistemes possibles és millor que aquest, tot i els seus evidentíssims defectes, de manera que ja ens podem espavilar. 

Però, com passa sempre, sovint s'aprofita per demanar algunes reformes ("alguna cosa hem de fer, no?") o, fins i tot, desideràtums, que em sembla que ben poca cosa hi contribuiran, contra la corrupció. Per exemple: que un responsable polític, pel sol fet de ser imputat (especialment si la imputació no té a veure amb la corrupció) hagi de plegar, atorga un poder brutal als jutges i fiscals... a qui no votem. D'això parlo per experiència i no sóc neutral, com és obvi. O les llistes obertes, que em semblen molt bé per moltes raons... però que no sé si per combatre la corrupció, ja que pot servir exactament pel contrari, ja que elimina pressumptament l'economia d'escala en les campanyes electorals, el finançament de les quals és un dels problemes que recorren a la corrupció. O sigui que compte. No tot és cosa de normes.

Però el que més em sorprèn és el reclam de "creure" en els polítics. Bé, jo no situaria els meus congèneres, polítics inclosos, en el terreny de les creences. Per no fer-ho, recomanaria a tothom que tingui creences i que no les substitueixi per un succedani: polítics, bruixots, sacerdots, independències o el Barça. En els polítics no s'hi ha de creure; en tot cas, s'ha de mirar què diuen, com diuen que farien el que diuen, si tenen capacitat per fer-ho, quins valors complementaris els fan més o menys flexibles, per exemple, quins interessos prima allò que diuen i si aquests coincideixen en més o menys mesura amb allò que un pensa, posem per cas. I triar-los. I confiar-hi fins aquí, diguem, sense esperar que siguin més que això. Però creure... això és cosa de la fe, oi?

A banda, un bon tema de reflexió, que em faig cada dia més sovint, és per quina raó cada vegada més persones de gran vàlua intel·lectual, personal i de lideratge, prescindeixen d'entrar als partits i, més concretament, dels processos d'elecció de càrrecs o candidatures. No tan sols a casa nostra, per cert. Sincerament, crec que, més que normes, caldria afrontar aquest problema de cara.

I, finalment, també penso que, de fet, el problema és sempre el de situar-nos com a espectadors. Així, els polítics serien uns altres. Jo defenso més el terme "polític" com a adjectiu més que com a substantiu. "Polítics", com "religiosos", com "sexuals", com "sensibles", com "caminadors" ho som tots, són atributs que compartim els humans, i no tan sols alguns "professionals" com els diputats, els capellans, les prostitutes, els artistes o els atletes. Aquí també rau part del problema. En aquest cas, tampoc és qüestió de creure ni en la política, ni en la religió, ni en el sexe, ni en l'art, ni en cap camí, posem per cas, sinó de veure què caram pots fer tu, amb els altres -sobretot-, amb aquests atributs que Nostre Senyor et va donar com a tot quisqui. I amb Nostre Senyor, si vols, sí que hi pots creure. Però para de comptar.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Que per quina raó cada vegada més persones de gran vàlua intel·lectual, personal i de lideratge, prescindeixen d'entrar als partits i, més concretament, dels processos d'elecció de càrrecs o candidatures???

En quin planeta vius??

les cupules dels partits estan plenes de cràpules que van entrar en politica no per sevir si no per xuclar-hi del pot. Vampiritzen el esforç dels militants, castren la creativitat en quant aquesta pot significar el seu propi declivi, i s'aferren a la mamemella tergiversant, manipulant, mentint i fent el que calgui.

A tot el que pot aspirar una persona de valua es convertir-se en un soldadet del partit que repeteix com un lloro les doctrines i no es mou per poder sortir a la foto. I si aquest trist paper el fa molt be, igual arriba a un lloc de designacio directa, i si ademes demostra que no te cervell ni iniciativa, igual acaba en un carrec directiu de una caixa d'estalvi, fent-se un tratge d'or o millor encara en un ministeri com en Joan Clos, nombrat ministre de industria i que ni tant sols va ser capaç de jurar com cal ( la va cagar i va jurar el carrec com a ministre de justicia ) N'hi han tants trepes ineptes que han arribat tant alt com com la pobre infeliç aquesta que acaba la conferencia de premsa i a microfon obert diu que no sap el que ha dit. Per deu, quants anys fa que tenim presidents de pais que ni tant sols son capaços de mantenir una conversa bàsica en angles?? Es vergonyos!.

La cosa ha arribat a un punt que a molts ens repugna la idea de que ens vegin amb els dirigents.

es com el acudit aquell del nen que a cole, quan li pregunten de que fa el seu pare, diu que balla mig despullat en un bar de carretera i li fiquen bitllets en la goma del tanga. El profe, escandalitzat, porta el nen a banda i es quan el nen li confesa, que no es veritat, pero que li fa molta vergonya reconeixer que el seu pare era asesor economic de Zapatero.

I et preguntes que perqué la gent no entra en politica?

Parafrasejant a Shakespeare... quelcom fa pudor a podrit, pero no precisament a dinamarca... si no a la casta que s'ha apalancat a la cupula dels partits.



Ramon Bassas ha dit...

- Anònim,

Responent des del planeta Terra, secció "expulsats del Paradís".

Gràcies per la teva aportació; no et falta bona part de raó. Però tampoc la tens tota, crec modestament. El problema seria senzill de resoldre si tot fos tan clar. Conec persones de gran vàlua a diferents "estrats" dels partits, i personatges com els que dius, també molt repartits. Per mi, les causes de l'allunyament del primer grup respecte a les seves responsabilitats polítiques són de més gran abast, bastant més complexes i s'estenen arreu d'Europa. I sospito, també, que no tot és culpa de la barroeria interna dels partits.

No tinc temps ara d'aportar el que penso i, de fet, tampoc ho tinc del tot elaborat. Però tot és bastant més complex, dic, molt més ambigu. D'altra banda, els tòpics se'ns mengen; no sé si has estat mai en un partit. Veuràs que hi ha de tot, com a tot arreu.

Per últim, sobre l'acudit; a mi em mereix tant de respecte (o potser més) un paio que balla amb tanga i la gent li posa bitllets a la goma, o potser més, que un expresident del Govern. O sigui que no ric, ho sento.

Una abraçada

Albert ha dit...

Hola Ramon, et recomano que vagis al Teatre Lliure de Montjuïc a veure DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX, de Mark Ravenhill. Per posar-te la mel a la boca, o més aviat el fel, les dues paraules que més es repeteixen al llarg d'aquest dur i tendre espectacle són: "llibertat" i "democràcia"

Ramon Bassas ha dit...

Albert, gràcies per la recomanació!