dijous, de febrer 07, 2013

No vull creure en els polítics


Com que la cosa està molt i molt malament, com que sembla que cada dia tenim noves sorpreses i cada vegada més negatives respecte a la corrupció a la política, és molt pertinent que, després de la perplexitat, vingui la indignació. I que, després de la indignació, reclamem el que sigui tant perquè els responsables dels casos que anem coneixent siguin jutjats com perquè, sobretot, això no es repeteixi en un marc que sembla propici a la corrupció. Com és natural, a mi em semblaran bé totes les coses que s'aprovin, em sembla fantàstic que es persegueixi els corruptes i sóc el primer en reclamar un comportament més digne dels nostres representants públics. Sobretot perquè el que està en joc és senzillament la democràcia. Cap dels sistemes possibles és millor que aquest, tot i els seus evidentíssims defectes, de manera que ja ens podem espavilar. 

Però, com passa sempre, sovint s'aprofita per demanar algunes reformes ("alguna cosa hem de fer, no?") o, fins i tot, desideràtums, que em sembla que ben poca cosa hi contribuiran, contra la corrupció. Per exemple: que un responsable polític, pel sol fet de ser imputat (especialment si la imputació no té a veure amb la corrupció) hagi de plegar, atorga un poder brutal als jutges i fiscals... a qui no votem. D'això parlo per experiència i no sóc neutral, com és obvi. O les llistes obertes, que em semblen molt bé per moltes raons... però que no sé si per combatre la corrupció, ja que pot servir exactament pel contrari, ja que elimina pressumptament l'economia d'escala en les campanyes electorals, el finançament de les quals és un dels problemes que recorren a la corrupció. O sigui que compte. No tot és cosa de normes.

Però el que més em sorprèn és el reclam de "creure" en els polítics. Bé, jo no situaria els meus congèneres, polítics inclosos, en el terreny de les creences. Per no fer-ho, recomanaria a tothom que tingui creences i que no les substitueixi per un succedani: polítics, bruixots, sacerdots, independències o el Barça. En els polítics no s'hi ha de creure; en tot cas, s'ha de mirar què diuen, com diuen que farien el que diuen, si tenen capacitat per fer-ho, quins valors complementaris els fan més o menys flexibles, per exemple, quins interessos prima allò que diuen i si aquests coincideixen en més o menys mesura amb allò que un pensa, posem per cas. I triar-los. I confiar-hi fins aquí, diguem, sense esperar que siguin més que això. Però creure... això és cosa de la fe, oi?

A banda, un bon tema de reflexió, que em faig cada dia més sovint, és per quina raó cada vegada més persones de gran vàlua intel·lectual, personal i de lideratge, prescindeixen d'entrar als partits i, més concretament, dels processos d'elecció de càrrecs o candidatures. No tan sols a casa nostra, per cert. Sincerament, crec que, més que normes, caldria afrontar aquest problema de cara.

I, finalment, també penso que, de fet, el problema és sempre el de situar-nos com a espectadors. Així, els polítics serien uns altres. Jo defenso més el terme "polític" com a adjectiu més que com a substantiu. "Polítics", com "religiosos", com "sexuals", com "sensibles", com "caminadors" ho som tots, són atributs que compartim els humans, i no tan sols alguns "professionals" com els diputats, els capellans, les prostitutes, els artistes o els atletes. Aquí també rau part del problema. En aquest cas, tampoc és qüestió de creure ni en la política, ni en la religió, ni en el sexe, ni en l'art, ni en cap camí, posem per cas, sinó de veure què caram pots fer tu, amb els altres -sobretot-, amb aquests atributs que Nostre Senyor et va donar com a tot quisqui. I amb Nostre Senyor, si vols, sí que hi pots creure. Però para de comptar.
Publica un comentari a l'entrada