dilluns, de febrer 25, 2013

Al fons, pujant les escales

Dissabte vaig ser a l'estrena d'"El diari d'Anna Frank", a la Sala Cabanyes de Mataró. Anar a veure una obra el dia de l'estrena és un error, em sembla, perquè l'obra encara necessita un cert rodatge, i es nota, però tenia ganes que no se'm passés -com m'ocorre moltes vegades- i vaig córrer a agafar les entrades del nou muntatge de la secció teatral del Centre Catòlic de Mataró, que ja té el llistó molt alt.

L'obra original, i el film de 1959 -que comparteix guió amb la versió teatral-, em quedaven una mica lluny. El 1989, per cert, quan vaig anar a Amsterdam, recordo haver visitat la famosa casa amb les golfes. De manera que la recuperació de la història em venia molt de gust. Sé, a més, que el llibre és de lectura per alguns estudiants d'ESO. Si bé tenia el record de la construcció d'un niu de refugi davant l'amenaça segura de la mort, amenaça que es compleix, en aquesta ocasió en vaig fer una lectura més, diguem-ne, casolana: les dificultats de viure junts. 

La precarietat de la situació encara ho fa més difícil (la manca de menjar, el poc espai vital, la total reclusió) però, per mi, el primer que cal aprendre d'aquesta obra és que el nazisme (o sigui, el mal, l'exclusió) pot sorgir en qualsevol context de convivència, fins i tot per les persones aparentment més íntegres (com la mare d'Anna Frank quan vol expulsar la família amb qui s'amaguen junts).

En segon lloc, i aquí és on el muntatge ha carregat els neulers, el diari prodigiós d'aquesta jueva alemanya adolescent en temps de Hitler ens ofereix una segona lliçó. La de l'esperança. La que diu que, en el fons, tothom té quelcom de bo. A vegades, diríem, és tan en el fons que de seguida et canses de tant buscar-ho. O, ja més seriosament, hi ha el perill absurd del "bonisme" que ignora les nostres ambigüitats i contradiccions, que ens són tan enganxades. Crec, però, que una bona lectura de l'obra port anar més enllà: la de comprovar, en primer lloc, que en tota situació límit hi ha espai per a la dignitat humana, que val la pena lluitar-hi, tot i que t'acabin matant i que no pots pas defugir-la, sinó assumir-la del tot per poder superar-la. I la de creure que, en conseqüència, és ella, la dignitat, la solidaritat, "allò de bo que tenim al fons", i no la mort, la que guanya la partida, malgrat les aparences.

Hi ha també, com en l'anterior muntatge del Violinista..., una interessant incursió al món ritual jueu, que planteja breument, junt amb una altra episòdica menció de la protagonista, el paper de la religió davant una situació així: de consol i força, d'interrogant sobre el destí, de relació amb la comunitat absent, de relació amb l'abisme de la plenitud personal en contrast amb la petitesa de l'espai escènic.

Confio en què aquests dies que queden es resolguin algunes coses, com alguna interpretació desigual, una major necessitat de ritme, un començament  prescindible (al·lusions a cançons de l'època d'Espanya i dels Estats Units que no tenen cap sentit) i uns canvis d'escena lents que despisten. I el fred, feia molt de fred. Però, en general, és capaç d'arribar en algun moment al terreny íntim de les emocions i expressar, prou bé, algunes de les coses que jo acabo de dir ara de forma molt més maldestra. 

Mataronins, ja sabeu, cap allà.

Publica un comentari a l'entrada