dimarts, de febrer 12, 2013

Ramon Salicrú


Mentre arreu del món la notícia era la renúncia del papa, un fet inèdit, els mataronins estàvem pendents de les nostres coses, com sempre. En aquest cas, de l'atorgament del guardó "Mataroní de l'Any" organitzat per la revista El Tot Mataró, que va recaure en Ramon Salicrú. Em fa vergonya, perquè ens coneixem de fa molts anys, posar-me a recitar les lloances les quals no cabrien pas en aquest escrit. A banda que tothom li reconeix, el cert és que aquesta vegada és veritat. La seva predisposició i el seu rigor sempre m'han admirat, de manera que estic contentíssim d'aquest reconeixement que a ell, segur, li treurà tota importància.

Jo no vaig poder ser a l'acte de lliurament del guardó, però em consta que s'ha citat, sobretot, el seu mestratge (ha estat mestre i ara fa poc que s'ha jubilat), cosa en què tenen raó i va molt més enllà de la seva tasca docent. Però aquí cal reivindicar, també, la seva militància de base (a l'Església, al PSC...), la seva implicació en diverses entitats (el Foment, el Grup 3r Món...), el fet de ser marit i pare de persones que també déu-n'hi-do, etc.. També el seu rol d'historiador, sobretot d'historiador local, que no ha estat massa conegut però que a mi també m'ha admirat sempre (sobre els orígens del socialisme mataroní, sobre els noms dels carrers o sobre les relacions familiars de Mataró, per posar tres exemples més o menys coneguts). I, també, encara que sembla clandestí, la seva capacitat d'anàlisi i de proposició davant els reptes de la nostra societat. Li recordo una conferència, fa ja uns anys, al Museu-Arxiu de Santa Maria, sobre el moment actual, que s'hauria d'emmarcar, per exemple.

La seva tardana iniciació a la informàtica (sí, és dels del llapis i bolígraf, de lletra impecable apresa als escolapis), junt amb la seva infinita humilitat, fa que tots aquests treballs siguin encara massa amagats al públic i, potser, una de les gràcies del reconeixement, seria el de fer-les sortir a la llum. A veure.

I una darrera cosa. ¿Només sóc jo que troba que aquest mètode de selecció, eliminant gent cada setmana segons els vots obtinguts, com si fos el Gran Hermano, és poc adequat per reconèixer els mataronins? Ells no s'hi presenten pas, i penso que sotmetre's a l'escrutini públic (que descarta tots menys a un) no està a l'alçada de la seva dignitat. Fora d'això, tota la resta la trobo magnífica. Un atemptat a la nostra manca d'autoestima tan estructural. Que descobreix persones magnífiques entre nosaltres. Molt bé.
Publica un comentari a l'entrada