Kumbayà, Justin Bieber

Un recent article a The New York Times feia notar del retorn de la religió al món de la cançó pop o rock moderna, en positiu (Justin Bieber, l'ídol adolescent) o més o menys en negatiu (Lady Gaga, icona iconoclasta, valgui la redundància). Diu l'article, però, que en el cas de Bieber, les seves posicions religioses a les entrevistes no es corresponen amb l'absència total del tema religiós a les seves lletres i que és aquesta darrera la que aporta un pèl de reflexió cristiana i lletres bíbliques a alguna de les seves cançons, encara que sigui per anunciar la fi de les religions.

L'article és bo perquè fa referència a la introducció de temes religiosos al món del rock a les darreres dècades, des del famós Jesucrist Superstar en una època molt determinada fins a les tendències més tardanes al món més conservador de les esglésies cristianes. Un dia caldrà parlar de la renovació del cant litúrgic a Catalunya, també a rel de la influència de la música pop, desenvolupada a rel dels canvis del Concili Vaticà II, segurament amb la millor de les intencions. Sóc dels que pensa que el cant litúrgic és un fet importantíssim, de fet, és dels pocs llocs, a missa, on un pot cantar sense por a fer el ridícul si no forma part d'una coral. Desterrat el cant de la vida quotidiana, la seva irrupció al lloc sagrat serveix de veu i resposta del poble, de símbol de comunitat agermanada. No hi ha res que em desagradi menys que una missa sense cants (l'associo, però, a la pobresa litúrgica, que també és un valor) o, pitjor, una missa on els cants es reservin tan sols a un cor, com he vist en alguns casaments.

I penso encara dues coses més. Una, que cal prestar la màxim atenció a l'oportunitat de participació que ofereixen els cants al poble als cultes, tan centrats a vegades al que passa a l'escenari, perdó, a l'altar. El relligament (origen etimològic del mot 'religió') entre uns i altres i entre aquests i el transcendent transita sovint sobre cants i recitacions, sobre notes i mots sàviament musicats i rimats. S'ordena. Permet de treure, aprofitant l'aire, quelcom més de dins. I dues. Si s'ha de prendre seriosament, cal advertir de l'envelliment de les 'modernors' pop que a vegades recitem. En alguns casos, per excessivament infantils, poc profundes, de 'caure bé' al món xirucaire que ja no existeix. La renovació, crec, podria anar per dos camins. L'un, el de la innovació. Em sembla que, després de Xavier Morlans, no s'hi ha posat garirebé ningú. I parlo d'innovació de veres. L'altre, el de la recuperació. El nostre llegat barroc, o algunes composicions preconciliars (de la Renaixença, de Verdaguer, de Montserrat), són perfectament vigents al món que som, que n'ha heretat alguns referents o preocupacions, o al·legories.