Ordre i canvi

:

L'ordre més bell és aquell que s'assembla a un munt d'escombarries ajuntades a l'atzar.

:

Heràclit d'Efes (DK - 124)

:

És curiós constatar que vint-i-cinc segles més tard, un pensador, bergson, arribarà a la mateixa conclusió per via deductiva o filosòfica, quan explicarà l'equivalència entre l'ordre i el desordre.*

:
Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 150.

* Henri Bergson, Oeuvres, "L'évolution créatice", PUF, París, 1959, pp. 681-687.
:

- Per què, segons tu, cal que tot estigui sotmès a un canvi perpetu?

- Fins i tot una poció es descompon, si no se l'agita.

:

Heràclit d'Efes (DK - 125)
:

Heràclit no estigmatitza els seus conciutadans, desitjant-los tota mena d'adversitats, sinó desitjant-los que la sort (la riquesa, segons altres traductirs) no els manqui mai perquè, si els manca, coneixeran els rigors i el constrenyiment, i aleshores s'adonaran de llur perversitat.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 154.

:

Il·lustració: Tinguely, Henri Bergson. Filòsof, (1988)

:

Dues forces

:

És la malaltia, que fa la salut agradable; el mal, que engendra el bé; la fam, que fa desitjar la sacietat, i la fatiga el repòs.

:

On la terra és seca, l'ànima també és la més sàvia i millor.

:

El daimon de cada home és el seu caràcter.

:

Heràclit d'Efes (DK - 111, 118)

:

Si els homes tenen el pensament i el logos en comú, també tenen, contràriament, un caràcter, un daimon ('dimoni', 'geni' o 'déu') propi de cadascú, i és a causa d'aquests dos components -d'aquestes dues forces- que són diferents entre ells. Aquestes dues forces serien més decisives en la nostra conducta que no pas els elements que tenim en comú.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 144.

:

Il·lustració: Francisco de Goya, Duelo a garrotazos, (1820-23), Museu del Prado, Madrid.

:

A la circumferència

:

- Què has fet durant la teva llarga absència i els teus llargs pelegrinatges?

- M'he buscat a mi mateix.

:

Heràclit d'Efes (DK - 101)

:

En el fons de tots aquests viatges, aquestes recerques, aquestes percaces, el més important que n'ha obtingut és aquest coneixement interior, que pot haver adquirit de si mateix i que és més important que cap descoberta o troballa exterior.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 121.

:

Els ulls són millors testimonis que les orelles.

:

Per Déu, tot és bell, ibo i just: els homes tenen algunes coses per juestes i altres per injustes.

:
Heràclit d'Efes (DK - 101a, 102)

:

L'enigma del món continua essent elmateix malgrat els nostres progressos. Som sempre a la circumferència del cercle i sobre tots els punts de la circumferència alhora. (...) La naturalesa humana és exactament la mateixa després de vint-i-cinc segles.

:
Josep Palau i Fabre, op. cit, pp. 124 i 147.
:

Allò que és savi està separat de totes les coses.

:

Heràclit d'Efes (DK - 108)
:

Foto: Rosetó de la catedral de València.

:

Foc i mort

Foc

::
- Quina és la llei suprema que governa l'univers?
- (Foc): fam i abundància.
:
Tot serà jutjat i devorat pel foc que es presentarà.
:
El foc viu la mort de la terra i l'aire viu la mort del foc; l'aigua viu la mort de l'aire i la terra, la mort de l'aigua.
:
Per les ànimes, tornar-se humides és plaer o mort. Tots vivim la mort, i tots vivim la nostra mort.
:
Heràclit d'Efes (DK - 65, 66, 76, 77)
:

Il·lustració: Fotograma de Foc al cos (1981)

:
:
I mort
:
Parlant de la mort, una entrevista a Francesc Torralba a La Vanguardia d'ahir ens dóna a conèixer el seu darrer llibre, Planta cara a la mort. A l'entrevista diu coses com aquestes:

:

Hemos pasado de una educación que escondía a Eros, al sexo y a la vida sexual, a una educación actual donde ciertamente los niños saben que los bebés no vienen de París, pero no saben que se van a morir, que sus padres morirán, o por qué mueren sus abuelos, no lo tienen asumido.

:

Es verdad que morir, morimos. Pero fíjate que distinto es cuando uno asume que la muerte forma parte de la vida. Verás cómo y de qué forma se valora cada instante que pasa. Si la vida es tan apasionante es porque es limitada y porque en este tiempo, que no sabes que durada tiene, debes desarrollar tu proyecto de vida. ¿Qué sacas de avanzar la muerte? Descubrir el tesoro que supone estar vivo y de la chamba que significa estar en el mundo. A mi entender, la conciencia de la mortalidad no te lleva a un pesimismo vital, sino todo lo contrario, a dar mucho valor a cada instante concreto. No sabes si estarás el año que viene, y en el caso de que estés, no sabes cómo. Esto te hace pensar seriamente en el valor que tiene cada día, cada gesto, cada beso…

:

El camí | Tot el possible

:
El camí de dalt i el camí de baix són un i el mateix.
:
Cal recordar-se de l'home que oblida el camí.
:
Heràclit d'Efes (DK - 60 i 71)
:
Il·lustració: Fra Angelico, L'Anunciació (c. 1426-1428), Museu del Prado.
:
Tot el possible per 1000 llocs de treball i 33 milions d'euros en salaris
:
Ahir, al Ple, vaig dir que a l'Ajuntament hi ha dues postures: les que fan tot el possible perquè vingui El Corte Inglés a Mataró i les que fan tot el possible per aturar-ho. Ho vaig fer poc abans que els tres grups de l'oposició (CiU, PP i CUP) votessin una proposta del PP perquè el Govern aturi el trasllat de la nau catalogada que ocupa el solar on hi ha d'anar aquesta "locomotora comercial".

:
Tothom sap que l'única solució viable perquè vingui El Corte Inglés i es preservi el patrimoni catalogat és procedir a aquest trasllat, que s'ha fet amb el màxim rigor i que es completarà els propers dies amb l'annex de les excavacions del subsòl i la determinació del valor del que s'hi trobi, seguint les recomanacions del Consell Municipal del Patrimoni. La restauració de la Nau Gaudí, la recuperació de les muralles o la rehabilitació de 'La Confianza', entre molts altres exemples, mostren l'actitud ferma del Govern per la preservació del nostre patrimoni, que també es repetirà en el cas d'aquesta nau, vaig dir.

:
Així, els objectius de compatibilitzar la preservació patrimonial amb l'arribada d'El Corte Inglés de les característiques com vindrà (cèntric, gran, etc.) romanen vigents i són possibles. En aquests moments de crisi no podem perdre ni un minut més en la injecció de 1000 llocs de treball, de 26 milions d'euros anuals en salaris o del creixement d'un 3,5% del PIB per a tota la ciutat, segons les dades d'impacte que es van fer públiques en el moment de l'adjudicació via concurs a El Corte Inglés de la parcel·la on ha d'ubicar-se.

(foto: Joan Salicrú.)
:

Comentaris de cor

:

Javier Velasco, Corazón rojo (2006), exposat a la galeria Mito, de Barcelona, fins el 14 de març.

:
Fa dies vaig demanar a uns quants que em comentessin aquesta obra amb unes breus paraules, cosa que ara us convido a fer vosaltres a l'apartat 'comentaris' d'aquest post. Aquí teniu el resultat de la primera crida.

:
Judith Vives
:

Una corona d’espines que constreny el pit, un òrgan letal, fràgil com el vidre, que s’autodefensa per sobreviure, que en cada batec es clava al pit com el dolor de l’absència, de l’amor que s’acaba, de la fe que es perd. Aquest cor d’espines en un plat, una relíquia orgànica que s’entrega com a ofrena al sentiment despietat.

:
Ramon Manté
:
Em costa escriure gran cosa de l’obra “Corazón Rojo 2006”, no em genera cap sentiment especialment encès. La mostra de Javier Velasco a la galeria Trama està bé, fins i tot és recomanable, però el quadre en qüestió em sembla poc destacat, potser per massa evident, si no m’haguessin demanat que hi parés esment probablement m’hauria passat desapercebut. No m’ha cridat l’atenció.

Fent un esforç, diria que és d’un realisme forçat i que juga amb continguts simbòlics gastats i coneguts: la forma de cor, les espines, el plat. L’artista ofereix un cor torturat però inexistent, buit de carn però amb restes de la millor substància, la sang i les espines. Una substància, les restes de la vida, sense cap guarniment, en una patena amb forma de plat model IKEA, senzill i fred, prosaic. El fons blanc dóna força als elements i en centra l’atenció. És el patiment ofert en tot detall en un context d’absoluta buidor. Els cos s’ha perdut i això és el que queda (per llançar-ho a les escombraries? Per seguir-nos alimentat?)

En definitiva, una hòstia en la seva versió menys carnal, ferida, espinosa, torturada... amb la sang com a únic aliment o residu. Un aliment “gore” no apte per a paladars com el meu, més munda i vital, optimista, fàcil, inclinat a la cosa més ensucrada i naif.

Una obra honesta, això sí! no enganya. Un bon plat d’antropofàgia visual (tot i que el color de la sang, faltada de glòbuls rojos i amb excés de plasma pugui contradir el títol). Una provocació poc subtil. No m’ha arribat, però seguiré mirant i fent volar coloms.

:
Josep Duran
:

D’entrada he de fer dues confessions. Primera: no coneixia a Javier Velasco amb anterioritat a la petició d’en Ramon de comentar l’obra “Cor Vermell” (ara he recuperat el catàleg d’ARCO 2006 amb el seu “Cor Espinat” i m’he endinsat una mica en el seu món). I, segona, no he pogut contemplar directament l’obra, sinó només les reproduccions que he trobat a internet. Per tant, el meu comentari està mancat de contextualització. Tanmateix, ambdós dèficits estan en vies de solució, ja que espero visitar l’exposició abans del seu tancament a la galeria MITO de Barcelona. Agraeixo a en Ramon la descoberta d’un nou artista per afegir al meu limitat llistat d’incondicionals (Josep Uclés, Javier Pérez, Alicia Martín, Miquel Àngel Para, Fiona Morrison, Cristina Iglesias...).

L’obra de Javier Velasco “Cor Vermell” em provoca una primera sensació dual: l’estupefacció en percebre una densa trama de filaments d’un vermell sanguinós i rutilant — a diferència de l’obra “Cor negre” — que, a manera de venes, dibuixa un cor; però també la intimidació, quasi dolorosa, que causen les espines afilades que despunten de les artèries. Sorprenentment, Velasco disposa el cor sobre un plat, recurs que tant podria suggerir una ofrena com una invitació al seu tast.

Si la peça tingués forma de corona –com a “Corona Transparent”- podríem adjudicar-li d’immediat reminiscències de l’amor i del sofriment sagrat. Però es tracta d’un cor i el cor, des del romanticisme, ha estat considerat com l’òrgan dels sentiments i especialment de l’amor, malgrat que ara el coneixement científic n’apunta al cervell com a responsable, davant de l’escepticisme dels que no creiem que tot sigui matèria. Clarament, doncs, el cor és una crida a l’amor i a l’amor humà; però, és possible l’amor? Al meu parer, és en aquest punt on les punxes eleven l’obra a parlar d’allò transcendent. L’amor és possible, però representa una exposició tan plena, tan descoberta, tan absorbent, que ens hem de protegir fins a l’extrem que no s’aconseguirà sense dolor: el de l’ésser estimat que patirà les nostres fiblades i a qui ens agradaria preservar-lo dels patiments, i el nostre mateix, en no poder estalviar-nos ni estalviar-li ni una de les nostres punxes...

El cor batega d’amor i de dolor, exposat i protegit alhora, però ben viu, com el seu color vermell demostra; el vermell de la vida, plena de dualitats i de dicotomies; el vermell del que estem fets, però que ens espanta quan apareix... I és que la vida és risc, l’amor és risc, l’art és risc, com diu Rubert de Ventós “l’amor, l’art, Déu són coses suficientment importants per no tenir la seva existència assegurada”.

:

Harmonia

:

L'harmonia invisible val més que no pas la visible.

:
Heràclit d'Efes (DK - 54)
:

Però l'estètica pròpiament dita no sembla entrar, si no és de biaix, en les especulacios de l'efesi, almeys en aquesta frase. per això hem evitat tota hipòtesi que s'apropi mnifestament a aquesta disciplina, fins i tot quan se'n desprèn un principi d'estètica.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 82.

:

Il·lustració: Jackson Pollock, Número 32, Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen, Düsseldorf
:

Guerra

La guerra és el pare de totes les coses i el rei de totes les coses; d'uns n'ha fet déus i d'altres homes; dels uns, esclaus i dels altres, homes lliures.

:

Cal saber que la guerra és comuna, la justícia discòrdia, que tot es fa i es destrueix per discòrdia.

:

Heràclit d'Efes (DK - 53 i 80)

:

Foto: Fotograma de Troia, 2004.

:

Som i no som

:

Més val sufocar una ofensa que no pas un incendi.

:

La pressumpció és una malaltia sagrada; i la vista, un engany.

:

No tinguem pressa per emetre un judici sobre les coses essencials.

:

Baixem i no bixem al mateix riu; som i no som.

:

Heràclit d'Efes (DK- 43, 46, 47, 49a)

:

Heràclit (...) redueix el seu rol personal per reconèixer-se mèdium, j que allò que importa no és ell mateix, sinó les paraules que pronuncia.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 77.

:

Il·lustració: Susanna i els vells, de José de Ribera, col. privada, Madrid.

:

Aigua

Per les ànimes, morir equival a convertir-se en aigua; per a l'aigua, morir equival a convertir-se en terra; però de la terra en ve l'aigua, i de l'aigua en ve l'ànima.

:

L'aigua del mar és alhora molt pura i molt impura. Per als peixos és potable; per als homes és imbevible i nociva.

Heràclit d'Efes (DK- 36 i 61)
:
Heràclit s'uneix aquí a Tales i la seva formulció d'una unitat subjacent ("Tot és aigua") que és la primera explicació filosòfica de l'univers enfront de l'explicació religiosa de la mitologia, o la d'Orient.

És a partir d'aquesta formulació que ha nascut allò que a Occident considerem que és filosofia strictu sensu. És a partir d'aquesta formulació que ha nascut, potser, allò que anomenem "Occident".

Josep Palau i Fabre, (op. cit, p. 78)

.

La saviesa

:

L'u, la saviesa única, rebutja i accepta ser nomenat amb el nom de Zeus.

:

Heràclit d'Efes (DK - 32)

:

Aquesta resposta ens mostra perfectament que la religió grega no era, als ulls d'Heràclit, sinó idolatria.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 57

:

El fet d'aprendre molt no instrueix la intel·ligència. (...) La saviesa consisteix en una sola cosa: conèixer el pensament que tot ho governa.

:

Heràclit d'fes (DK - 4o i 41)

:

Il·lustració: Miquel Àngel, El rapte de Ganímedes.

:

La llum de la nit

L'home, de nit, encén una llum per a ell mateix; un cop mort, s'apaga. Però, al llarg de la seva vida, quan dorm amb els ulls tancats, sembla un mort; despert, sembla dormir.

:

Heràclit d'Efes (DK-26)

:

Aquest esforç per penetrar a l'interior de la vida hipnòtica -i les seves possibles similituds amb la vida del més enllà- és encara una herència d'Egipte a la que Heràclit no ha renunciat. (...) És així que Heràclit es troba a mig camí entre Egipte i el seu culte a la mort i allò que anomenem "la Grècia clàssica", amb el seu culte de la vida.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 51.

:

Il·lustració: Greco, Sant Jeroni penitent (1612-14).

:

In-justícia

Si no hi hagués injustícia, ignoraríem fins i tot el nom de la justícia.
:

Heràclit d'Efes (DK - 23)

:

Cal fer notar que la resposta d'Heràclit, tot i que, de manera sibil·lina, és molt concreta: no, la injustícia exisitrà sempre.

:

Josep Palau i Fabre (op. cit, p. 48)

:

Il·lustració: El jutge Rafael Tirado (foto: Pepe Ortega / El Correo)

:

Molta terra i poc metall

:

Els qui busquen or remouen molta terra i troben poc metall.

:

Heràclit d'Efes (DK-22)

:

Il·lustració: Bernie Madoff (foto: AP/Shutterstock)

:

Donar vida

Un cop nascuts, desitgen viure i trobar la mort, o més aviat volen reposar i abandonen els infants a la mort.

:

Heràclit d'Efes (DK -20)

:

(...) L'home, per fugir de la mort, engendra, es perpetua, dóna la vida a altres éssers, a altres homes, tot sabent que ells estan, al seu torn, destinats a la mort, i així indefinidament.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 45.

:

La mort és tot allò que veiem desperts; els somnis, el que veiem quan dormin.

:
Heràclit d'Efes (DK -21)
:
(...) Com que l'home (i tots els éssers) volen trobar la mort i desixen infants destinats a morir, l'espectacle de la creació es presenta com un immens holocaust perpetu.
:
Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 46.

:

Il·lustració: Hans Baldung Grien: Les edats de la vida, o Les edats i la mort, 1539 (Museu del Prado, Madrid)

:

Trobar l'introbable

Sense l'esperança no trobaríem l'inesperat, que és introbable i inaccessible.

:

Heràclit d'Efes (DK-18)

:

La discòrdia de l'harmonia

Un llibret de Josep Palau i Fabre, La claredat d'Heràclit (Accent Ed., Girona, nov. 2007), editat i traduït de l'original francès per Oriol-Ponsatí-Murlà, que vaig llegir fa uns mesos, em servirà els propers dies per portar-vos alguns dels Fragments de l'efesi presocràtic que analitza Palau, fluint amb tots dos.

:

Allò que és contrari és útil, i és d'allò que es troba en lluita que neix l'harmonia més bella: tot es fa per discòrdia.

:

Heràclit d'Efes (DK-8)

:

CiU ha de deixar de fer el ridícul

Ja seria hora. Són tan estranys els camins que s'han de fer per denunciar una presusmpta manca de transparència del Govern de Mataró, donat que de moment no hi ha res, que fins i tot val carregar-se el dret a la intimitat. Això és el que deu haver pensat la voracitat acusatòria de Joan Mora, una afecció de la que no sembla haver-se acabat de curar. Consisteix en assenyalar tots els dits per distreure's de la lluna. Això sí, de tots els terrabastalls que s'han proferit cap d'ells ha acabat ni en una sola sanció administrativa. Però erre que erre.

:

En aquesta passió salvífica (salvar el món de socialistes), Mora va voler implicar una institució de prestigi com el Síndic de Greuges per minimitzar els advertiments tant del Govern com dels serveis jurídics municipals sobre el fet que determinada informació afecta a un dret fonamental. Vaja, com no podia ser d'altra manera, el Síndic dóna la raó al Govern. Alguns ja vam dir que aquesta situació provoca certa inseguretat jurídica i, sobretot, posa una ombra de dubte sobre la nostra honorabilitat. Però, què caram, de què val això davant la possibilitat d'empastifar?

:

Un exregidor de CiU, Antoni Valls, apartat amb males formes de la llista del 2007 per l'actual cap de CiU, ja advertia que "Joan Mora no pot tenir credibilitat davant els ciutadans si tracta així a un col·laborador proper com sóc jo"... A ell i a tothom, efectivament.

:
En fi, si no els fa res, la resta seguirem treballant, que és el pel que la gent ens hi ha posat.
:

• Notícia del PSC
• Notícia d'El Punt

:

La JSC i jo

L'amic Jaume Àlvarez, davant el fet que la meva agenda m'impedia de participar en una taula rodona sobre el 30 aniversari de la JSC en un acte a Mataró el desembre passat, va accedir a entrevistar-me en un vídeo, que ha empaquetat en dos trossos amb un excés de simpatia obamiana. Aquí en teniu el resultat.

:

El cant dels símbols

:

Vaig anar a veure El cant dels ocells un dia a Barcelona i érem pocs. Sortint, els comentaris eren dolents. I he de confessar que a la famosa escena dels deu minuts seguits on els reis s'allunyen i mig es perden pel desert vaig aclucar els ulls una estona. També cal dir que fa molt de temps que no s'experimentava d'aquesta manera en matèria cinematogràfica i que és molt estrany a la nostra cultura aquest enginy. Vaja, que si avisen quan una pel·li no és apta, farien bé d'avisar el públic del que més o menys veuran, encara que hagi entusiasmat.

:

Dit això, i després del reconeixement que el darrer film d'Albert Serra que ha tingut en els recentíssims premis Gaudí, també he de dir que és un film molt suggerent, molt. Incòmode, sí, especialment si tens son o pressa, o miopia. Però el seu fort és en la rotunditat de la imatge i, des d'ella, en l'exploració del símbol. Un tema tan o més estrany, en aquest temps de 'buidatge' simbòlic, que la seva tècnica narrativa. Vegem-ne alguns apunts.

:

Narració o no?

:

El primer dubte és aquest: l'objecte que tenim al davant és o no és narratiu? Explica una història, un trajecte, o se serveix de la història precisament per desnarrativitzar-la i anar directament a l'essencial? Compte: tots sabem ja que a l'essencial només s'hi va per via narrativa... Diguem que, per mi, el film s'instal·la en aquest dubte. Només per això ja valdria la pena. En un món expressivament tan poc innovador com el cinema, això ens porta a preguntar, potser, si som més a prop d'una vídeo-instal·lació que d'una pel·lícula. Així, de nou, la ruptura del gènere esdevé un altre signe de modernitat de la proposta.

:

Els reis i la llunyania

:

El film és ple de símbols, com deia. El primer d'ells, el dels tres reis. Més els que hem anat fent que no els que provenen del Nou Testament. Els hem anat fent a partir de la tradició post-evangèlica i, especialment, a través de la seva relació amb el món de la infantesa, de la màgia i de la llunyania. Orient seria una manera de dir lluny. Aquesta pel·lícula ens mostra fonamentalment quin és el trajecte des de la llunyania fins el concret: la llunyania dels éssers, dels nostres paisatges de la infantesa, del tedi vital. Els elements, molt senzills (els tres reis i la Sagrada Família, amb alguns àngels com a tot protagonista), i les referències (Pasolini, però no tan sols ell) gens dissimulades. Ben poca cosa cal, potser, ben poca narració, tota ella ja coneguda, per dir l'angoixa i la passió dels homes per l'horitzó, per sortir... en la mateixa mesura de la passió dels homes per recloure'ns, per sentir. L'estrella.

:

L'epifania

:

L'altra referència dels reis d'Orient és l'epifania. També aquí serra introdueix dos elements simbòlics de primer ordre El primer, la presència premonitòria d'un xai a les escenes d'espera de la Sagrada Família, un agnus dei que em feia recordar Zurbarán. La segona, la meravellosa escena -l'única amb banda sonora- de l'adoració dels mags, la reialesa prostrada davant un infant, la llunyania davant el concret, l'essencial davant la narració... amb la músia intensa d'El cant dels ocells interpretada per Casals. Diuen que som en un món on costa interpretar el llenguatge simbòlic, però aquesta escena tothom l'entén. I l'emoció és compartida, total.

:

El desert i el bosc

:

El següent bloc de símbols que voldria comentar és el del paisatge, que combina el desert amb el bosc frondós. Per no enrotllar-me més, us transcric la cita de Jorge Wagensberg (El País Semanal, 17.8.1997), que ja vaig posar-vos un dia:

:

No hay nadie más. De repente te ves a ti mismo como una invasión del exterior. Cada paisaje estimula un tipo concreto de reflexión. El desierto es el que más te impulsa a reflexionar sobre ti mismo, mientras que el Amazonas te provoca reflexiones relacionadas con la realidad que te rodea.

:

La llum i la foscor

:

I el darrer comentari que faré en aquest excurs sobre els símbols té a veure amb la llum. El film és en blanc i negre i aquest fet ressalta encara més la dualitat entre llum i foscor i les seves interrelacions, com van descobrir els pintors manieristes o com rotundament expressaven els pintors barrocs espanyols amb els fons tremendistes, que ja no s'abandonaren. Des de Joan de la Creu a Foix, ja ens diuen també que és en la foscor, o en el somni , que veiem llum, l'estrella, potser. (Per cert, genial, el diàleg dels reis comentant els somnis: de nou, milers de símbols que provenen de l'Inconscient, l'altre gran productor de símbols, que enllaça amb l'home de la foscor/de la natura contra la claror/cultura).

:

I que és amb l'ombra com reconeixem els volums i en la foscor, en la negror, com comprovem la força de la llum. I això, per poder-ho experimentar. per haver-ho d'explicar, podem dir-ho amb paraules o amb imatges. Albert Serra ens ho diu amb imatges, les eines més potents que té la llum a la nostra societat hipertecnològica.

:

Vídeo: reportatge del programa "Cinema 3", de TV3.

:

Ora et bloc

:

Dilluns al matí vaig ser en una sessió de l'Escola d'Oració, una actvitat de la Parròquia de Sant Josep a de Mataró la que mai havia participat però que sempre m'havia cridat l'atenció. Aquersta vegada, la convidada era la Regina Goberna, beneta de la que alguna vegada n'he seguit el bloc. La trobada va corir de ple les meves expecatives. Consistia en una sèrie de reflexions sobre com pregar des de la lectura de l'Evangeli, amb alguns 'trucs' per a la reflexió personal. I una pràctica.
:
M'agraden els monjos que fan blocs. Crec que trenquen amb l'estereotip d'aïllament al qual s'associen i demostren ser al món de forma més activa que no molts altres, inclosos religiosos i preveres. També crec que poden fer útil i actual -en la nostra societat de la informació- la tasca primigènia dels monjos, una de les quals és donar suport espiritual a les persones que se'ls acosten. De 'produir' material per a la reflexió, d'una banda, i d'acostar-lo les realitats personals de cadascú.
:
En tinc enllaçats alguns i del tema en vaig parlar fa un temps aquí mateix. La pròpia Regina Goberna, que comparteix monestir amb Teresa Forcades, que no té bloc però sí un espai a internet. Fa temps que també hi inc el benedictí, també de Montserrat com les dues anteriors, Sergi d'Assís. I també Antonio Praena, un enamorat de l'art i la poesia, dominic que ara resideix a València, i des del qual podeu anar a altres blocs. També em consten els blocs de la contemplativa Lucía Caram. I el duet cafezoombloc, les religioses del Sagrat Cor teresa i Mª Àngels. I Sor Lola, una dominica palentina de la que ja us vaig parlar.
:
I ara he descobert un altre bloc, el de Lluís Solà, monjo de Poblet nascut a Santa Coloma de Queralt, que hi penja les seves homilies, els seus escrits litúrgics, etcètera, i que és de gran utilitat. Enhorabona.
:
Foto de capçalera: Obelixtiti

:

Misses amb accent

Llegia a El Punt, fa uns dies, un reportatge sobre la incorporació de nous feligrsos a les misses catalanes, gràcies a l'increment de la immigració provinent de països amb majoria catòlica, com Filipines, tota Amèrica Llatina, Polònia... però també altres països de l'Est europeu, de l'Àfrica i Àsia, on el catolicisme hi és present d'una manera més discreta, però amb prou massa crítica com per fer-se notar.
:
Vaig pensar de seguida amb el que està ocorrent a Mataró i, el que conec una mica més, a la parròquia on vaig regularment, a Sant Josep. El principal increment de la feligresia, en una etapa de pèrdua constant des de fa força anys fins ara, ve donat per persones d'origen llatinoamericà. Els delaten la pell, l'accent en donar la pau i algun comportament litúrgic que aquí, volent ser tan 'normals' ja havíem oblidat. Excepte els que assisteixen a la missa en castellà o -un cop al mes- a la que en diuen 'Missa llatinoamericana' (val la pena d'anar-hi un dia), que té com a objectiu millorar els llaços entre aquestes persones, jo n'he vist molts a les misses en català, a vegades amb alguna incursió en castellà a les pregàries. Tota una lliçó. Per als que diuen que el català és secundari... i per als qui pensen que el castellà s'ha d'esborrar.
:
Però em porta a pensar en algunes coses més. Una, per exemple, en el xoc que hi deu haver entre la nostra litúrgia mataronina (nostrada), més levítico-luterana que catòlico-mediterània, i a la que està acostumada l'Església llatinoamericana. Dues, en si és possible anar més enllà de la litúrgia i podem veure noves cares en les tasques habituals de les parròquies. Tres, en si la renovació de l'Església catalana vindrà (com en temps de les Santes) més enllà del mar, en l'impacte que la globalització imposa als països desenvolupats en forma d'immigració, provintn curiosament de països on hi ha una onada d'ahesió al fenomen religiós, especialment el cristianisme. Quatre, en que si tot això que dic o més no caurà en una mena de paternalisme de bons salvatges en què tants progres (de missa o ateus reclacitrants) produeixen tants racistes. Ite missa est.

:

(postil·la: més gent al bus. Si cliqueu aquí podeu anar a l'actualització del post anterior sobre la propaganda filo-atea al bus, amb un post-scriptum que enllaça als escrits de Jordi López al seu bloc, Jordi Llisterri al seu bloc, Manuel Cuyàs a El Punt, Antoni Bassas a El Periódico, un editorial de La Vanguardia, Jordi Llovet a El País i Jaume Reixach a El Punt).

:
Foto: Fidels filipins celebren una missa a la parròquia de la Immaculada Concepció, a Barcelona. Foto: Oriol Duran / El Punt.
:

Josep Cusachs

:

Fins el 8 de febrer hi ha una important exposició antològica de Josep Cusachs (1851-1908) a l'Ateneu de Caixa Laietana, a Mataró. Important perquè recull peces d'un encara poc conegut pintor lligat a la ciutat de Mataró que és molt difícil de veure en un lloc públic. I també, molt especialment, perquè ens permet revisitar unes peces que, rera la temàtica militar, pasiatgística o de retrats, ens informa de la sensibilitat romàntica i, amb sort, ens hi introdueix de manera entre melancònica, dolça i inquietant. La mostra ve acompoanyada d'un preciós catàleg amb el que, ep, s'obsequia els visitants, amb articles del crític Josep Mª Cadena i del coronel Pedro Mora, biògraf de Cusachs, a més de la reporducció de les peces exposades. Tota una mostra de generositat de la Caixa en temps de crisi.

:

:

Deixo l'anàlisi per aquests dos articles i dos més, un del mateix Cadena i un altre d'en Pere Pascual, que teniu lincats a sota. Ara us mostro algunes peces que, per mi, s'endinsen -com deia- en l'anima del Romanticisme. El tractament de l'individu com el lloc on es produeixen les convulsions còsmiques i, alhora, la seva reporducció en forma de Natura contundent: els núvols damunt el camp de batalla, els paisatges que s'imposen contundents al pas dels esquadrons, les emboirades herbes del Maresme amb la producció d'un terrabastall silenciós propi quasi dels abstractes.

:

:

També el tractament de la llum és boirós com imposen els cànons romàntics, de manera que. d'una banda, conviden al replegament interior: el desdibixament dels límits i de l'exterior permet la recerca en els límits interiors. De l'altra, marquen un horitzó sense límit, sense fi, una llum omnipresent i abastable i amb persones que la cerquen a la intempèrie sense saber-ne massa el destí, però amb ua passió brutal per anar-hi.
:

:
Cap on van aquest homes? On van les mirades des seus retrats íntims? Per què aquesta dualitat entre les ganes d'enclaustrar-se i les de caminar sense parar fora de tot claustre semblen provenir de la mateixa ànsia, de la fosca, de tot allò que som, ho ignorem i ens atrau tant? Au, teniu fins el dia 8 de febrer per descobrir-ho.
:

Il·lustracions. Batalla d'Arlaban (1888), MNAC, Barcelona. Paisatge del Maresme (1901), col. part. Esquadró de cavalleria marxant entre muntanyes (1899), col. part. Marxa d'esquadró de cavalleria amb fons emboirat (1893), col. part.
:
En parlen Pere Pascual al bloc i a capgros.com i Josep Maria Cadena a El Periódico.

:

Divorciats catòlics

:

A través del bloc mosquiter m'assabento del bloc La Barca, que fa sis mesos que s'ha obert, i que acull catòlics divorciats. Des d'allà estan impulsant el Dia Internacional dels Catòlics Divorciats en Nova Unió, que s'hauria de celebrar arreu del món el primer diumenge de maig.
:
És una mostra de ciberactivisme a internet, en aquest cas per acollir les epxeriències de persones que, tot i ser membres de l'Església Catòlica, viuen la impossibilitat de gaudir de tots els sagraments d'aquesta institució, a la que romanen fidels. Aquí això ens pot fer riure. Dels catòlics divorciats o separats que coneixo, i que després s'han emparellat o casat amb altres persones, no em consta cap discriminació ni ca tracte diferenciat de la resta de persones en l'àmbit de les parròquies o moviments. Potser justament perquè no se n'ha fet bandera, situacions com aquestes passen desaparcebudes i més aviat s'estableixen vincles de solidaritat.
:
Però estic segur que, arreu del món i potser també a casa nostra, hi deu haver experiències molt dures de rebuig i d'incomprensió. De manera que deu ser molt positiu poder compartir-les amb altres persones i mirar de superar-les. Passa una cosa semblant amb els gais, temàtica que també té un grup de cristians treballant pel seu reconeixement a l'Església.
:
Respecte al divorci i la docrtina catòlica al respecte se n'ha parlat molt. De facto, però, tinc la senasicó que hi ha un consens àmpliament generalitzat (també entre els catòlics) segons el qual la possibilitat legal de trencar el vincle matrimonial i poder-ne crear un altre més tard és vista sense cap problema i fins i tot com a necessària. Jo crec que el problema no ve quant al dret (ep, en molts països encara no tenen ni això) sinó en la pràctica. És a dir, amb el fet que les relacions personals esdevinguin a dia d'avui tan febles. Amb Bauman s'ha estudiat fins a quin punt les relacions febles creen angoixa, pobresa, infelicitat i desesper, just el contrari de la llibertat a les que semblen servir, d'antuvi. Així, en el terreny de l'ètica i de les ciències socials, s'està promovent una reflexió al voltant de l'enfortiment dels vincles personals, familiars, culturals, veïnals... com a mesura per esmorteir el grau de fragmentació en què s'enfronten les societats modernes.
:
Fortes, però, també poden ser les relacions d'aquells que n'han viscut una altra anterior. Per això el tema no és en el dret sinó en el fet.
:

Foto: Pierre & Gilles, Els enamorats de París (1990)

:

Et vas fer copa

:
Obra de Jaume Simon, novembre 2007.
:

Montilla a Mataró

:

Avui hem pogut gaudir de la visita del President de la Generalitat, José Montilla, als habitatges dotacionals per a joves que s'estan fent al barri de pla d'En Boet. Allà, el President, a més de conèixer l'única intervenció en construcció d'habitatge protegit de l'administració autonòmica en els darrers cinc lustres, també ha anunciat noves mesures per facilitar l'ahbitatge entre els joves, com és la compra de 500 unitats per posar-les al mercat protegit.

:

Seguiu més informació i més fotos (aquesta de sobre l'he posat per òbvia) a capgros.com, TotMataro.cat i Ajuntament de Mataró. També aquí.

:

Mataró Bus: nova xarxa

:

A finals de mes Mataró estrenarà una nova xarxa del seu transport públic urbà, el Mataró Bus. Amb aquesta nova implantació, s’incrementa el nombre de línies, s’amplia la cobertura geogràfica i la franja horària, i es redueix el temps d’espera . Dissabte que ve, a les 12 del migdia, es presenta la nova xarxa amb vehicles a la Plaça de Santa Anna de la mà de l'Alcalde, Joan Antoni Baron, i del regidor Oriol Batista. L’acte és públic [vegeu-lo al Facebook]. Han estat molts mesos, fins i tot anys, treballant tècnicament i amb la participació del Consell Municipal de Mobilitat, per assolir aquesta nova proposta. En resum, aquestes són les dades més rellevants de la nova xarxa.

1. Es passa de 6 a 9 línies, una d’elles circular en doble sentit. Les altres, tenen recorreguts més simètrics (anada i tornada per itineraris similars). A més, per primera vegada es dóna servei a polígons industrials, hi ha un apropament a les urbanitzacions i, en general, ampliació de la cobertura territorial, passant del 94,6 al 96,2% de la població que a un radi inferior a 300 m. de casa seva pot trobar una parada d’autobús.

2. Es milloren les freqüències de pas:

::
3. S’amplien els horaris
::
4. Hi ha més relacions directes, sense necessitat de fer transbordaments. Concretament, 32 més: Heus aquí alguns exemples:

• Cerdanyola Nord: Cirera, El Palau, Rocafonda, Els Molins i Vista Alegre
• La Llàntia: Cirera, El Palau, Rocafonda, Els Molins i Vista Alegre
• Eixample Sud: El Palau, Vista Alegre i Rocafonda
• Cirera: La Llàntia i Cerdanyola Nord
• Rocafonda: Cerdanyola Nord, La Llàntia i Eixample Sud
• Els Molins: Cerdanyola Nord i La Llàntia
• Vista Alegre: Eixample Sud, I.C.S., Universitat, Cerdanyola Sud, Cerdanyola Nord i La Llàntia
• I.C.S.: Vista Alegre
• El Palau: Eixample Sud, Cerdanyola Nord i La Llàntia
• Universitat: Vista Alegre
• Cerdanyola Sud: Vista Alegre

5. Un creixement important del servei, per anar-se adaptant a la demanda
:

:
(*) Nombre d’autobusos operatius, i entre parèntesi el total d’autobusos inclosos els de reserva.

Amb uns increments de:

• 32% de Flota
• 28% en km comercials
• 65% d’expedicions
• 34% de plantilla
• 32% de viatgers transportats

6. Per tant, un servei més ràpid, amb recorreguts més directes, amb menor temps de viatge i menor temps d’espera.

7. Un servei més modern i accessible

• Incorporació de la doble rampa (automàtica i manual) per incrementar la fiabilitat i facilitar l’accés a l’autobús a les persones amb mobilitat reduïda, inicialment en els 12 nous autobusos que comencen el servei el 31 de gener.
• Una nova pàgina web, que incorporarà un motor de recerca.
• 4 nous punts d’informació. Instal·lació de panells informatius a: Parc de Cerdanyola, La Rambla, antic Hospital i Mataró Parc, que es sumen als ja existents a estació de RENFE, Hospital de Mataró, Pl. Fleming, ICS a Pl. Serra i Xifra, EUPM, Pl. Espanya i Pl. Tereses.
• Sistema d’avís per SMS.
• Pantalles informatives en els autobusos.

8. Un servei més complet i eficient:

• Nous vehicles de suport (mecànics i inspectors).
• Transport nocturn (Prova Pilot).
• Disseny optimitzat: Estudis Origen – Destí (Enquestes i sistemes de comptatge de viatgers).

9. Per una mobilitat sostenible:

• Més autobusos des dels barris cap al centre.
• A la feina en transport públic. Serveis a polígons industrials.
• Des dels barris a l’estació de ferrocarril, i cap a l’Hospital amb major freqüència.
• Menys emissions contaminants:
  - Un desplaçament urbà en autobús suposa 3 vegades menys emissions que en vehicle privat i 6 vegades menys espai ocupat.
  - Vehicles Euro 5, d’acord amb la normativa de la UE.
  - Nou tren de rentat “vessaments zero”.
• Certificacions de qualitat, medi ambient i riscos laborals.
  

CiU desvia l’atenció

Els deu fer tanta ràbia, als de CiU, que el Mataró Bus faci aquesta embranzida, que si no no s’entén per què el mateix dia emeten un comunicat amb falsedats sobre una suposada ordre de la Policia perquè els agents facin un determinat nombre d’arrossegaments diaris. El regidor de Via Pública, el meu company Oriol Batista, ha sortit al pas dient que «CiU ha actuat de mala fe perquè ha posat en boca del cap de la policia paraules descontextualitzades», i insisteix a dir que l'únic que hi ha són estadístiques i indicadors d'activitat. «El que està fent CiU és confondre l'opinió pública», tot acusant aquesta formació tergiversar el seguiment dels indicadors d'un agent amb una ordre d'aquest tipus. És clar que sempre és millor un titular, juagnt amb la demagogia, que no pas sancionar l'incivisme del qual tant s'omplen la boca. (Sentiu la polèmica a Mataró Ràdio, aquí.)
:

Dos passos | Més xarxa

Dos passos endavant

:
El Govern de Zapatero ha fet, de nou, allò que el d'Aznar va deixar a mitges. A Mataró, per exemple, quan es féu el Passeig Marítim entre el Centre Natació Mataró i el Port, obligats per una sentència ja que Aznar es volia desempallegar dels compromosis anteriors amb la ciutat, el PP va presentar un projecte que no comprenia la millora dels dos passos soterrats tercermundistes que té aquest tram. Ara, amb una inversió de 1.257.130 euros i la creació de 14 llocs de treball, el Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí emprèn la millora d'accessibilitat i passos subterranis del Cargol, davant el carrer de Sant Antoni, i el de davant del carrer Jordi Joan.

:

L'acció d'inscriu en la dotació per a Catalunya d'aquest Ministeri de 21,28 milions d'euros del Fons per a la dinamització de l'economia i l'ocuupació que va ser aprovat pel Consell de Ministres del passat 5 de desembre. D'aquesta inversió, 12,62 milions corresponen a actuacions en matèria d'aigua, i 7,78 milions a actuacions al litoral. Amb aquesta inversió es generaran a Catalunya més de 400 llocs de treball.

:

Tot això, a l'empara del Pla E , del que ja parlàvem ahir en aquest bloc.

:

Foto: Un dels passos subterranis de Mataró, el del Cargol, que el 2010 es reformarà. Autor: Ll.M. / El Punt.

:

Nou bloc i netvibes

:

L'Alcaldessa de Rubí, Carme Garcia, té un nou bloc actiu, al que podeu accedir clicant aquí. Aquests dies també estic provant amb el netvibes, un web 2.0 que permet agrupar en un sol lloc tots els teus productes a la xarxa, els que tu fas, els que parlen de tu o els que et doni la gana. Jo ja tinc un lloc obert i l'aniré perfeccionant properament. És aquí.

:

Algunes propostes a la xarxa

:

A través d'en Jaume m'assabento d'un magnífic pas endavant en el món de l'art, de la seva democratització i gaudi. A través del Google Earth, també des del propi web del Museu, podeu accedir a la contemplació mil·limètrica i a alta resolució de 14 obres del Prado, la gran pinacoteca de Madrid.

:

Ell mateix fa un parell de dies ens recomanava quatre llocs web per anar a fer el badoc un dia d'aquests de fred o refredat.

:

Ahir es va donar a conèixer el nou web de l'Ajuntament de Mataró. Us recomano que us hi passegeu i ens feu arribar els vostres comentaris, suggeriments o observacions diverses. Una de les novetats és que la fitxa del regidor inclou enllaços als seus webs. Almenys el meu. Tot un signe del temps que som.

:

:
El Govern d'Espanya aprofita també internet per donar a conèixer el Plan E en la que el propi pesident Zapatero explica les mesures que el govern espanyol ha posat en marxa per estimular l'economia i l'ocupació.

:

L''homo videns' indignat

En un dels seus ajutats articles a La Vanguardia, dissabte passat Enric Juliana s'atrevia a fer algunes pinzellades sobre els efectes de l'actual conflicte a Gaza sobre la societat espanyola. És molt recomanable la seva lectura que, entre d'altres coses, creu que al nostre país, la vida perifèrica a la reconstrucció europea després de la II Guerra Mundial no l'ha fet assumir del tot el paper clau que té l'Holocaust sobre el coneixement del límit absolut del mal i, per tant, l'esforç per combarte la possibilitat més maligna de l'home. El que dèiem, el mal existeix, i la vilesa no és bella.

:

I alguna altra cosa que em sembla encara més preocupant i en la que coincideixo, vist com hi ha al món milers de conflictes i quines són les reaccions occidentals, o espanyoles, que s'indignen amb el comandament a distància. Diu:

:

Se está confirmando la profecía del intelectual italiano Giovanni Sartori: el homo sapiens está dando paso al homo videns. Las imágenes cada vez influyen más en la articulación de nuestro pensamiento; en la configuración de nuestra noticia del mundo. El mapa de nuestras indignaciones es muy desigual. El mapa de nuestras indignaciones coincide con el mapa de los enlaces de televisión vía satélite.

:

El bloc d'en Ramon Bassa

Li falta una s per ser el meu, però a mi em falta molt més per assemblar-me al seu. La casualitat i la gràcia de dir-que quasi de la mateixa manera, fa que m'hagi escrit aqest senyor de la foto, mallorquí amant de l'etimologia, de la poesia i de l'Orient. Com no pot ser d'altra manera, l'he agregat al llistat de blocs. Espero que us agradi.

:

Idees, ganes i Rojo

Recordo, a mitjan anys 80, quan la crisi econòmica apretava i les xifres d'atur apretaven, especialment als joves, sorgiren un munt d'iniciatives interessants per al combat de l'atur en tots els fronts i, especialment, per a la creació d'ocupació. Ho recordo perquè aleshores ja militava a la JSC i ens interessava fer el seguiment i recolzament d'aquestes iniciatives, moltes d'elles sorgides de la societat civil, del món cooperatiu i sindical, a banda de les polítiques actives de les pròpies administracions (formatives, d'assessorament, de modalitats de contractació). La vaga de desembre del 88 és només una mostra de les dificultats en què es trobava l'aleshores Govern socialista per acompanyar aquestes mesures d'una política econòmica de rigor, prèvies a l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. Mesures que, a la llarga, han comportat per Espanya una etapa de creixement inaudita i constant, amb índexs superiors a la mitjana de països de l'OCDE.

:

Avui, si les coses no es torcen, la crisi que vivim, que també afecta a la destrucció d'ocupació, les podem viure amb alguns elements més esperançadors. Possibilitat d'acords socials, una economia més oberta, unes finances públiques sanejades (que permeten operacions d'endeutament excepcionals), etcètera.

:

De tota manera, crec que també seria un bon temps, aquest, per fer ressorgir l'esperit d'inicativa de les experiències en matèria de creació d'ocupació com les que us parlava. Moltes d'elles, eren lligades a intervencions en sectors prop de la marginalitat (sortides per extoxicòmans, per delinqüents, per nois amb fracàs escolar, per barris amb nivells de desocupació alarmants...), d'altres a la recerca de nous nínxols d'ocupació, totes elles amb moltes ganes de mostrar la cara positiva de les oportunitats que -com diu tothom- té tota crisi. El més interessant, però, és que no es tractava només de la iniciativa pública, sinó especialment de la social: gent vinculada a parròquies o sindicats, o a moviments veïnals, que feien un pas endavant amb la idea que hi havia una situació que requeria passos com aquests. Amb noves idees i ganes. Crec que també ara és temps d'això.

:

Una de les persones que servia de punt de referència aleshores, i ho pot ser perfectament en aquests moments, és el professor Eduardo Rojo. Tenim la sort que escriu en un bloc les seves reflexions al voltant de la qüestió de l'ocupació. Hi podeu anar clicant aquí.

:

El bus ateu i John Gray

Aquests dies ha estat notícia el fet que s'hagi insertat publicitat filoatea en quatre busos de Barcelona. S'ha fet més publicitat amb la notícia (i articles com el de Monzó o Àlvaro, ambdós a La Vanguardia) o amb les rèpliques hipersensibles que no amb la propaganda. Avui, l'abat de Montserrat hi deia la seva en una assenyada i breu reflexió. A mi la idea no em fa ni fred ni calor, trobo que l'ateisme és una opció com qualsevol, tan 'religiosa' com les altres (també té criminals, per entendre'ns).

:

El que més em sobta de la campanya és el lema. Diu "probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida". Uf. Crec que li fa flac favor a la causa (quina? captar feligresos?). Primer de tot, perquè jo conec alguns ateus i no els veig pas despreocupar-se de res, tot el contrari. I que troben que sí, que cal gaudir de la vida, però que el gaudi no és pas un valor suprem. Amb aquests ateus jo comparteixo molts valors i crec que ens entendrem.

:

Faig notar aquí que l'autor d'aquesta desafortunada frase posa en col·lisió la preocupació amb la vida plena de goig. Crec que és perfectament compatible viure preocupat pel teu entorn, la teva família, el teu país, les teves actituds ètiques, el món... i viure amb goig aquesta preocupació, veure els valors positius de tenir una vida atenta i gaudir de les oportunitats que et brinda. De fet, algunes religions (penso en el cristianisme) són justament nascudes d'aquest missatge, el de treure vi de l'aigua i fer caminar els coixos. Caram, no direu que no val la pena. I no preocupar-se massa de si Déu existeix o no, que ben bé no és l'essencial. En tot cas és (una mica amb Feuerbach) digues què esperes de Déu (o del futur, o del progrés, o de la Humanitat, o dels ovnis) i et diré quin déu tens.

:

Alguns teòlegs recomanaven als cristians massa confiats en la providència que visquessin 'com si Déu no existís', de manera que posessin èmfasi en la seva vida i en el gaudi de fer-la plena i útil als valors que valen la pena. Segur, doncs, que coincidirem amb molt ateus en aquest camí. Que és el que compta, hagis dit sí o no a la crida de Déu, que -com diu la paràbola de Mt 21,28 i com ja s'anuncia al Gènesi deixant a la humanitat l'elecció del seu esdevenidor- no és el que compta ben bé.

:

(Post-scriptum: En parlen també Jordi López al seu bloc, Jordi Llisterri al seu bloc, Manuel Cuyàs a El Punt, Antoni Bassas a El Periódico, un editorial de La Vanguardia, Jordi Llovet a El País i Jaume Reixach a El Punt).

:

El miratge ateu

Un excel·lent número de la revista FRC, de la Fundació Rafael Campalans, recull un monogràfic sobre Política i religió, que us recomano vivament, especialment si el tema us preocupa i sou ateus (i no us fa res viure aquesta contradicció). Inclou un excel·lent article del professor John Gray (a la foto, de Sijmen Hendriks) sobre l'actual discussió entre els filòsofs ateistes i el resorgiment del fenomen religós a les societats occidentals. Us deixo aquí algunes perles, però llegiu-lo si us plau clicant aquí.

L’era laica era, en qualsevol cas, en part il·lusòria. Els moviments polítics de masses del segle XX foren vehicles per als mites heretats de la religió, i no és casualitat que la religió revifi ara que aquests moviments s’han ensorrat. L'hostilitat actual envers la religió és una reacció contra aquest capgirament. La secularització està en retirada, i el resultat és l’aparició d'un tipus d'ateisme evangèlic que no es veia des dels temps victorians (...).

La incomprensibilitat del que és diví és al cor del cristianisme oriental, mentre que en el judaisme ortodox la pràctica tendeix a tenir prioritat sobre la doctrina. (...). Només algunes tradicions cristianes occidentals, sota la influència de la filosofia grega, han intentat convertir la religió en una teoria explicativa (...).
:
El creixement del coneixement és un fet que només neguen els relativistes postmoderns. La ciència és la millor eina que tenim per formar-nos opinions fiables sobre el món, però no difereix de la religió revelant una veritat nua que les religions tapen en somnis. (...). Les religions han servit molts propòsits, però en el fons responen a una necessitat de significat que és satisfeta pel mite, més que no pas per l'explicació. Gran part del pensament modern consisteix en mites laics –narracions religioses buidades traduïdes a pseudociència (...).
:
Dawkins sembla convençut que si aquesta no s’inculqués a les escoles i en les famílies, la religió desapareixeria. (...) No puc evitar recordar el cristià evangelista que m’assegurava que els nens educats en un ambient cast creixerien sense impulsos sexuals il·lícits (...).

Els adversaris contemporanis de la religió mostren una marcada manca d’interès per la història dels règims ateus. (...) Però, podria no haver-hi una connexió entre l’intent d’eradicar la religió i la pèrdua de llibertat? (...)

La constitució laica d'Amèrica no ha assegurat una política laica. El fonamentalisme cristià és més fort als EUA que a qualsevol altre país, mentre que té molt poca influència a Gran Bretanya, on hi ha una església establerta (...).

A l’Europa precristiana, la vida humana era entesa com una sèrie de cicles; la història es veia tràgica o còmica, més que redemptora. Amb l'arribada del cristianisme, va arribar la creença que la història tenia un objectiu predeterminat, que era la salvació humana (...).

Michel Onfray (...) reconeix, de manera estimulant, que l'ateisme evangèlic és una imitació involuntària de la religió tradicional: "Molts militants de la causa laica s’assemblen sorprenentment al clergat. Pitjor: són com caricatures del clergat." (...) Els teòrics liberals clau de la tolerància són John Locke, que defensava la llibertat religiosa en termes explícitament cristians, i Baruch Spinoza, un racionalista jueu que era també místic. (...) Potser és cert que els jueus van ser els primers a desenvolupar el monoteisme, però el judaisme mai no ha estat una fe missionera. Cercant la conversió universal, l'ateisme evangèlic entronca amb el cristianisme i l’islam. (...)

L'islamisme (...) pren algunes de les seves idees de la ideologia laica radical. Està molt de moda xerrar del feixisme islàmic, i els partits islamistes tenen alguns trets en comú amb els feixismes d’entreguerres, incloent-hi l’antisemitisme. Però els islamistes deuen tant, si no més, a l’extrema esquerra, i seria més acurat descriure molts d'ells com a islàmico-leninistes. (...) L'islamisme no és ni de bon tros un perill de la magnitud dels que va caldre fer front al segle XX. Suposa una amenaça més gran Corea del Nord, que de lluny supera qualsevol règim islamista en la seva trajectòria de repressió i que clarament posseeix alguna mena de capacitat nuclear. Els ateus evangèlics rarament ho esmenten. (...) Com a Rússia i a la Xina, la noble filosofia humanista del marxisme-leninisme és innocent de qualsevol responsabilitat. (...)

La religió no se n'ha anat. Reprimir-la és com reprimir el sexe, una empresa condemnada al fracàs. Hi ha una herència d'antropocentrisme, la desagradable fantasia que la Terra existeix per servir els éssers humans, que la majoria dels humanistes laics comparteixen. (...) L’intent d’eradicar la religió, tanmateix, només porta que aquesta reaparegui en formes grotesques i degradades.

.