dissabte, de juny 21, 2008

Keyrouz

"La Contra" de La Vanguardia de dimecres passat la protagonitzava la monja libanesa Marie Keyruoz, una religiosa que un bon dia va descobrir que tenia bona veu i s'ha especialitzat en música sacra cristiana oriental, de la que tinc algun cd a casa.
:
L'entrevista inclou algunes coses interessants. Primer, el paper clau de la música en el procés d'interiorització o de transmissió de valors espirituals. Crec que era Chesterton que deia que s'havia fet catòlic després d'assistir a una missa "pels cants" (suposo que no devien ser els d'ara). No cal anar tan lluny, avui la música és un vehicle eficacíssim i ampli (industrial, popular...) d'emocions, d'empatia, d'èxtasi fins i tot. Els cants de Keyrouz, però, ens transporten al món oriental, les influències culturals del qual ens han arribat masteritzades aquí per via andalusa, especialment. I és un món on la música també té un paper importantíssim en relació a la vida espiritual.
:
Segon, Keyrouz, enmig de la guerra, dóna una resposta que no respon a la lògica de la guerra. Tinc una veu i la treballo, veig que és útil als altres, ve a dir. "Cuando se sabe cuál es el objetivo y el objeto de tu misión, las cosas cambian. El objeto de mi misión es mi voz, un don que he recibido, y lo natural es que trabaje con ese don pese a las dificultades". Tota una lliçó davant l'anorreament de la incativa que suposa, a vegades, contemplar aquest món que sembla irremisiblement condemnat i nosaltres empetitits com uns gili... innocents, perdó.
:
Tercer, la música és l'objecte, però no pas l'objectiu. Quin és l'objectiu de Keyrouz? Déu? Sí, és clar, però... què és exactament Déu, o a quin déu s'adreça? I la monja libanesa diu sense embuts: "Si mi canto no fuera a favor del hombre, que está hecho a imagen de Dios, no tendría sentido. Dios es el hombre y el hombre es Dios". Ara que, com una nova heretgia gnòstica, alguns pretenen reduir la humanitat de Jesús (justament Déu-fet-home), ve molt bé aquesta declaració de principis. Allò que és inabastable i ilimitat (Déu, la felicitat, la plenitud del que ens dóna sentit, el que vulgueu) és, de fet, abastable des dels límits dels homes, no pas fora d'ells (directament, vaja). Un dels llenguatges del límit a través del qual arribem a l'il·limitat és el cant, la veu feta música. Això és el que ha entès (i de quina manera!) sor Marie Keurouz en un país assetjat per la guerra.
:
Podeu veure'n vídeos aquí.
:
Publica un comentari a l'entrada