dimarts, de febrer 15, 2011

Parròquies i consultes

Ja sé que el que diré ara està mal vist, i no conec ningú que ho hagi defensat públicament, però he de dit que comparteixo plenament el criteri del Bisbat de Barcelona segons el qual es demana que no se cedeixin locals religiosos per celebrar les 'consultes' independentistes d'aquest diumenge a la ciutat comtal (vegeu notícia). No és el primer bisbat català que ho fa i la seva decisió ha provocat les ires dels organitzadors i de l'exèrcit mediàtic al seu favor, ridiculitzant de nou els nostres bisbes titllant-los dels tòpics habituals. 

Resposta a Oriol Domingo

Prenc, però, un article del sempre sensat Oriol Domingo, del seu bloc a La Vanguardia i publicat a CatalunyaReligio.cat), com a exemple de la distorsió amb la que es parlen aquestes qüestions. En primer lloc, s'obvia que l'independentisme és una opció política. Ho és dividida en diversos partits, però una opció al cap i a la fi fruit d'una ideologia que parteix d'una hipòtesi molt elemental: Catalunya seria molt millor si fos independent d'Espanya. En un país democràtic com el nostre és perfectament legítim que s'expressi aquesta ideologia i que ho facin totes les altres, fent consultes, costellades, mítings, flashmobs o focs de camp.

La pregunta és si l'Església, també en un estat democràtic (no pas en una dictadura, on és legítim i lloable que s'aculli els perseguits, com féu l'Església catalana), ha de ser seu (gratuïta, per més inri) d'una determinada opció política. M'ho vaig plantejar fa uns mesos, a Mataró, quan la meva parròquia va cedir uns locals als organitzadors d'una consulta com aquestes. És cert, no vaig fer res i ni tan sols ho vaig comentar al rector, probablement per mandra o per prudència (a la meva ciutat hi tinc un càrrec públic i crec que hi ha coses que no es poden fer), però em vaig sentir molt incòmode.

La meva opció política, per exemple, obtindria durant quinze dies l'ús d'un local parroquial per fer una de les seves campanyes? Diu Domingo que "una parroquia abierta a la pluralidad social no es una parroquia partidista". Però és obvi que a les altres opcions polítiques no ens prestaran cap local per reivindicar les nostres demandes, jo que sé, perquè s'investigui si CDC es va beneficiar del Palau de la Música, o per demanar que no es tregui l'impost de successions als rics o perquè es faci d'una vegada la Ronda de Mataró, posem per cas. És més legítim demanar la independència que aquestes altres causes que jo trobo justes i que -segurament- altres parroquians trobaran inconvenients?

O, mirem-ho d'una altra manera: com veuríem que a les nostres parròquies s'organitzessin actes d'opcions polítiques que, com fa l'ultra dreta espanyola, pretenen desallotjar el Govern de torn per les seves preteses polítiques anti-cristianes?

Activament plurals, però neutrals també

Diu Domingo també "¿Por qué, entonces, una Universidad pública ha de admitir una capilla para celebrar misa, por ejemplo, en la facultad de Económicas cuando hay tantos templos en Barcelona?", quan és obvi que no és el mateix. L'existència de llocs de culte, per raons històriques, en edificis públics, en tot cas, seria compatible amb el préstec de locals parroquials per usos públics, com es fa a les eleccions o en un referèndum (amb totes les garanties constitucionals), o amb els cicles de música, o amb debats polítics, per què no? En això es mostra la pluralitat social i es basa la neutralitat que hauria de tenir una Església sovint massa castigada pels seus partidismes. I com millor es defensa la pròpia tesi de Domingo que "la comunidad cristiana mantiene una misma fe aunque los cristianos defiendan posturas políticas distintas y voten de manera diferente". Però l'ús privatiu d'una opció que (a diferència de les religioses) entra en legítima competència amb altres opcions crec que és absolutament desaconsellable.

Les altres opcions, quan fem campanyes, lloguem els locals, utilitzem els qque diu la Junta Electoral en campanya i restem subjectes al Tribunal de Comptes. Crec que és això el que cal fer.

[Fotos: El Punt i Afp]

4 comentaris:

JC ha dit...

Sí, Ramon. Es cierto y muy atinado esto que comentas. Yo me he hecho protestante básicamente como reacción al nacionalcatolicismo. No quiero ser creyente ni participar en una iglesia nacionalista. Ni catalana ni española (que también existe). Malgré que se diga Iglesia católica, adjetivo que significa universal, si no me engaño, muchos clérigos (y no clérigos), aprovechando que el Tíber pasa por Roma, se han dedicado a buscar argumentos para separar más que para unir. Además, esto nos lleva a una situación curiosa: porque si se predican dos nacionalismos antagónicos en dos púlpitos de una misma institución: ¿Dios con quién estará? Creo que esto es pecar contra el Segundo Mandamiento. Pero en todo caso, ya no me complico la vida con estas cosas. Desde que no debo obediencia a Sistach la vida es más bella y mi descanso más feliz.

Ramon Bassas ha dit...

Xavier
Celebro que t'hagis fet protestant, i això t'ha de servir per viure més a fons la teva fe, sincerament, i espero que et vagi molt bé. De tota manera, també hi ha protestants nacionalistes, o sigui que ves-t'hi acostumant.
Justament els que han criticat la mesura de Sistach (molts de fora de l'Església) l'acusen de no ser sensible al nacionalisme, no del contrari. Ep, i jo -que sóc catòlic- no li dec cap obediència a ningú, molt menys al meu bisbe.
Una abraçada,

JC ha dit...

Desde luego que hay protestantes nacionalistas. Muchos. Pero la Iglesia como tal no entra en estas cuestiones. No se nos ocurriría pedir en una misa (aunque no las llamamos así) por el Estatut, como yo he oído en cierta parroquia. La verdad es que no sé si Sistach es más o menos nacionalista y si hay gente que lo considera poco fervoroso en esa otra fe. Como decía Carlos Sainz, todo se puede mejorar, claro. Pero me parece que el cardenal va servido con la dotación que Natura le otorgó.

Y una cosa, sobre lo que dices en el post. No sólo la ultraderecha critica a ZP por sus presuntas políticas anticristianas (¡y si sólo fuera eso!). Supongo que se puede compartir ese punto de vista sin ser de ultraderecha. No me considero aún de ultraderecha por el mero hecho de esperar con cierto candor que lo podamos echar a la calle el año que viene. Aunque supongo que si volvéis a hacer la misma campaña que en las últimas generales, los asesinos seremos todos los que vamos a votar por Mariano. Además de ultraderechistas, criminales.

Una última cosa, y vuelvo al tema que nos ocupa: la estética. La foto que has puesto de esos sacerdotes con las urnas es fantástica, por lo que encierra. Te soy sincero. No esperaría nada de la piedad de esos individuos para con los disidentes el día --y no tardará-- en que hayan conseguido su propósito soberanista.

PS. Celebro que os hayan exonerado de culpabilidad en el tema de la dichosa nave de Can Fábregas. Pero convendrás conmigo en que alguien ha hecho mal su trabajo. En todo caso, como volveréis a ganar las elecciones, tendréis tiempo de seguir haciendo las cosas a vuestra manera durante cuatro años más como mínimo. Un saludo.

Ramon Bassas ha dit...

Xavier

Començo pel final. Gràcies. No és "les coses a la nostra manera", però; sinó com creiem compartit amb la majoria) que cal governar el present i el futur.

Suposo que hi deu haver campanyes per les políticuqes anomenades anti-cristianes que fa el Govern de ZP, però jo només coneixo les de la ultradreta.

Reitero que -precisament- l'Església catòlica de BCN ha estat criticada per no plegar-se a la campanya independentista. Just el contrari del que denuncies.