(Demà és Diumenge de Rams)
En realitat, el que celebrem els cristians aquests dies de Setmana Santa és la Pasqua, és a dir, l'esperança alegre d'una vida més plena ...en aquesta vida, encara que en sigui un tast. Curiosament, els cristians som una mena d'impacients que no volem esperar a morir-nos per veure què hi ha més enllà, sinó que demanem poder viure-ho quan som de carn i ossos. Certament, de morts i renúncies quotidianes en tenim sovint, i no en defiguim, d'això: just el contari. Es tracta d'incorporar la pena, les renúncies, el dolor i la mort en aquesta lògica del tast de vida plena, completa i feliç en què ens agradaria converitr la nostra vida. Per això aquest precedent de Quaresma, que s'intensifica els dies sants. És un símbol que, aixpò sí, per ser efectu, perquè no es quedi tan sols en superfície, hauria d'acompanyar la nostra vida real. El Diumenge de Rams és, sens dubte, un altre símbol d'aquesta esperança, d'aquesta alegria.
Un parell de recomanacions, avui, de dos posts recents. Una, aquesta curiosa història de Dolores Alexandre sobre la Pasqua, explicada com si fos una història financera d'aquestes que ens expliquen ara amb la crisi, del bloc d'en Josep i la Mercè, aquí. I una altra reflexió, molt millor que la meva, sobre el Diumenge de Rams, que fa l'Enric Canet aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada