 |
| Fotograma de Million Dollar Baby (Clint Eastwood, 2004) |
Fa poc, en un bar, vaig veure un tros d'un combat de boxa que feien per un canal estranger de TV. Reconec que és un esport que m'impressiona. Potser perquè no m'imagino gens practicant-lo, no ho sé. El cert és que ha desaparegut pràcticament de la vida pública. Hi ha diaris que han decidit que no en parlen i no sé si hi ha algun criteri que l'ha fet desaparèixer -crec que del tot- a la televisió del nostre país.
De la boxa m'interessen vàries coses, vegem-ne tres. La primera, la capacitat per generar llenguatge metafòric. Es veu tant en les al·locucions d'ús corrent (tirar la tovallola, saltar al ring, noquejar, etc...), que demostren fins a quin punt va ser un esport popular. També es veu al cinema, amb pel·lícules molt bones on la boxa serveix perfectament d'excusa per parlar de moltes coses amb les que ens donem cops contínuament, inclosos nosaltres mateixos.
La segona, com en molts altres esports, la ritualització de la violència. Sóc dels que pensen que la resposta violenta que tots tenim davant tantes i tantes coses, lluny de reprimir-la, es canalitza força bé a través dels esports (que, ja a Grècia, tenien com a objectiu mantenir atlètics els soldats en temps de pau (generant ambigüitat entre la relació de l'esport amb la pau). No sempre es canalitza, és clar, a vegades s'incrementa. Però la boxa, tan explícitament violenta, tan 'cos a cos' i alhora respectuosa amb l'íntima distància, n'és un exemple claríssim.
La tercera és la tensió que hi ha entre la norma del respecte (mínim, però respecte) a l'altre i l'impuls violent; la tensió, també, entre aquest impuls i la planificació racional de la lluita. Entre la teva força i destresa i la de l'altre. Tot plegat porta al terreny de joc una inusual lluita entre tots els nostres límits i totes les nostres capacitats. I que no defuig -ans el contrari- de les conseqüències de la lluita.
És obvi que la cultura actual no participa d'aquesta estètica, malgrat que encara ens impressiona aquest esport i que la seva capacitat metafòrica perviu. L'ideal d'aquest tret cultural contemporani, en un context de guerres mortíferes amb el risc mínim per l'atacant, és situar com a tabú la mort, el dolor i la violència. Evidentment, com a tot tabú, hi ha també l'atracció per la seva ruptura. Sóc dels que pensa que les institucions ritualitzadores de la violència serveixen justament perquè la resposta al tabú no sigui caòtica. Llegeixi's la boxa (proscrita de l'espai públic), els toros (prohibits a Catalunya) o molts altres exemples del que estem arraconant pensant-nos que tan sols proclamant valors positius n'hi ha prou per obviar la nostra inesborrable tendència al mal.
3 comentaris:
Actualment hi ha un programa de televisió a Marca TV que ofereix combats de boxa, actuals i legendaris. El fan normalment divendres i dissabte a la nit, a partir de les 11 o les 12 i fins a les 2 de la matinada. Alguns altres dies de la setmana, segons la programació, comencen a les 10 de la nit. És un dels programes més seguits d'aquesta cadena.
Amb això et vull dir que la boxa no està desterrada del tot de l'espai comunicatiu, sinó que algú ha vist que un programa especialitzat té sortida.
A Espanya l'inici de la desaparició de la boxa a la premsa i del ring va ser arran de l'afer Urtain.
Joan de Sagarra és un defensor del futbol.
Ara Espanya està sota l'abassegador imperi del futbol. I al dir Espanya també incloc Catalunya perquè TV3 dedica moltes vegades més temps al futbol que a la resta de les notícies.
Encara que no m'agrada el futbol també sé què vol dir fora de joc, tocant el pal, temps afegit, bones defenses, driblar. NO deixa de ser interessant que els periodistes esportius els fa vergonya dir tantes vegades la pilota que s'han inventat dir l'esfèric o dir que és d'antologia una jugada bona.
Àlex i Albert,
Gràcies per les vostres aportacions, veig que no som tan 'a l'armari' com em pensava. `Com que els que s'esbatussen són humans, potser els 'animalistes' no s'hi fixaran no ens ho prohibiran ;)
Publica un comentari a l'entrada