El documental 165 Regent Street dirigit per Òscar Fernàndez i Jordi Rovira i produït per Clack resumeix molt bé el to vital que desprèn la colla castellera Capgrossos de Mataró, una de les experiències més interessants que ha donat aquesta ciutat que, sense tradició castellera pròpia, ha esdevingut una de les places més genuïnes d'aquesta curiosa activitat nascuda, sembla, a la Catalunya Nova o, potser, les les muixerangues -danses religioses- del País Valencià. El to vital que desprèn, dic. Hi tinc força amics i coneguts a la colla, he estat vàries vegades a la seva seu i he seguit amb certa distància la seva evolució per poder sostenir, sobretot, això. La generositat, la companyonia, l'emoció, la responsabilitat, a seriositat, l'empatia. Això desprèn la colla, la seva trajectòria i -molt especialment- els moments de glòria i dolor que el destí els havia reservat per viure amb la seu relativament curt trajecte.
També s'hi entreveu una de les 'funcions' implícites d'un projecte com aquest, el de l'assimilació (la interiorització, l'exteriorització, la canalització, l'experimentació col·lectiva, el nexe entre l'explicació i el que no es pot explicar...) del que ens passa a la nostra vida, aquesta mena de castell prometeic que mai no acabem de coronar del tot. El cas de la mort de la nena Mariona Galindo (2006) és el més paradigmàtic. Però no l'únic . Atenció a com expressen, els testimonis, les seves vivències, amb 'miracles' inclosos. S'hi entreveu, però no és tan explícit com a mi m'hauria agradat. Probablement això seria matèria d'un altre documental (o fins i tot -potser- d'alguna tesi) i, segurament, amb l'assistència de persones que, des de fora de la colla, s'ho miressin amb una mica de distància.
No parlo tan sols de gratar sobre el fet casteller, de conèixer quins són els elements del seu èxit i per quina raó perduren en ple segle XXI. No. Parlo, en tot cas, de fer-ho a partir de l'emocionant i interessantíssima experiència dels Capgrossos de Mataró. Proposo, modestament, tres línies de treball:
1. D'una banda, seria bo investigar -com deia- les claus de l'èxit i la vigència del fenomen, així com també la seva extensió territorial en un marc de certa regressió (o esclerotització) de la cultura popular d'arrel tradicional, allò que abans se'n deia folklore i que ara queda tan malament de dir.
2. De l'altra, valdria la pena reconèixer quin entrallat de relacions, endògenes i exògenes, s'hi generen; les capacitats de la colla per acollir com a grup de referència a un bon grapat de persones (moltes d'elles, amb experiències d'esplais i d'escoltes a la seva infantesa); les solucions emocionals que el grup aporta a les vicissituds personals... i tot això relacionat amb el propi fet casteller, el seu simbolisme (els rols, la força coordinada, la mirada enlarie, els objectius comuns), la seva pràctica (tocar-se, abraçar-se, plorar i riure junts...).
3. I, finalment, proposo que s'estudiï l'eficàcia ritual i simbòlica de tot aquest artefacte per satisfer una certa dimensió transcendent que entrelluco. Ja sé que molts diran que no, però la veig. Noto com el ritu casteller (i el to vital, com deia) calma les incerteses del viure quotidià i que, a continuació, pretén dotar-les del sentit que la raó, sola, no pot donar-nos, a través d'una representació. Hi pensava en un funeral recent, el moment culminant del qual fou l'erecció d'un pilar. En aquest sentit, els castells són llenguatge que designa experiències que -si no- potser no podrien ser dites. Crec que en un moment de dèficit flagrant dels llenguatges mítics i un descrèdit evident de les institucions que els haurien de transmetre, aquesta és una de les principals claus del seu èxit.
A veure si algú s'hi anima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada