La religió i les matemàtiques

El que vaig escriure fa uns mesos (aquí) arran de la Llei Wert i la classe de religió és, lamentablement, vigent. Resumint, demanava que les baralles sobre la inclusió o no de la religió com a matèria avaluable donessin pas a un gran acord i, pobre de mi, n'aventurava alguns trets. El gran absent en aquest, diguem-ne, debat és les de les posicions moderades; és a dir, les que s'apressen a buscar possibles punts d'encontre perquè saben perfectament on condueix, sobretot a Espanya, aquest maniqueisme. No hi ha al debat públic, que jo hagi vist, cap posició contemporanitzadora que, diguem-ho tot, beneficiaria de pas l'Església. ¿Algú pensa que la sensació de concessió episcopal que té aquesta mesura beneficia a mig i llarg termini la institució eclesial? En absolut, ben al contrari.

Per la banda de l'oposició, tampoc crec que sigui massa prudent l'amenaça de ruptura dels acords amb la Santa Seu com a resposta. També n'he parlat, aquí. Crec que és -a banda d'una burrada- una manera de no parlar sobre el fet en qüestió. ¿Realment l'esquerra creu que els alumnes de batxillerat no han de graduar-se amb uns coneixements bàsics sobre el fet religiós? ¿L'educació, no és un bon antídot contra els fonamentalismes religiosos que provoquen lectures poc instruïdes sobre aquest fet? ¿Hem d'aguantar gaire anys més sense que els alumnes que arriben a la universitat ignorin el fet històric, actual, social, filosòfic, cultural, antropològic, etc. que significa la religió? Amb acords amb el Vaticà o sense, amb els bisbes contents o enfadats, tant és, ¿l'única alternativa progressista a la classe de religió és eliminar-la? Òbviament, no. Hi pot haver una alternativa progressista que passi, almenys jo ho crec, per la creació d'una assignatura de cultura religiosa deslligada de la dependència episcopal catòlica, ben fonamentada i respectuosa. Em preocupa molt que ningú ho proposi. Que s'estimin més els crits contra els bisbes que les propostes racionals (¿és que el futur de l'esquerra passa pels eslògans i fuig de la raó?).

Per acabar, em sobta també que es ridiculitzi la classe de la religió per considerar-la -segons la nova llei- avaluable per a la selectivitat "com les matemàtiques o la llengua" ignorant, sovint, que es tractarà d'una assignatura optativa. Li comptarà a qui la triï, esclar. Com sempre, em sembla que trobarem justa o no aquesta comparació segons el currículum acadèmic pel qual s'avaluï. Conèixer el món de la religió em sembla imprescindible per anar pel món (i per 'ser' al món), potser més fins i tot que saber d'esports o de plàstica, que també són avaluables. Impacta interdisciplinàriament en altres àmbits i pot contribuir -com deia- a racionalitzar els impulsos interns o externs que ens fan 'homo religiosus'. Si el currículum és prou bo, crec que bo serà també avaluar-lo per fer bons universitaris. Comparable a les matemàtiques, sí (que, per cert, bona part dels batxillers deixa d'aprendre abans d'acabar, si no m'erro). Perquè els homes, a veure si ho aprenem, no som només fets de números. I això hauria de ser la base de tot pensament progressista.

En castellano, aquí.

L'esquerra, els llibres i l'escola

Quan Jaap Dronkers, un sociòleg de l’educació socialdemòcrata, critica la incapacitat “dels mètodes pedagògics suaus” per reduir la desigualtat d’oportunitats educatives, ens està enfrontant a aquest mateix repte. I el mateix fa l’historiador laborista Tony Judt quan es mostra contrari als educadors que han difuminat la diferència entre l’excel•lència i la mediocritat i han confós l’igualitarisme cultural amb un populisme antielitista. Si el compromís de l’escola amb l’èxit efectiu dels pobres és solament retòric, llavors és còmplice del seu fracàs.

(...) Diferents estudis internacionals han posat clarament de manifest que el nombre de llibres que hi ha en una casa és un índex molt fiable del rendiment escolar d’un noi. A l’escala PISA, els nens que tenen a casa menys de deu llibres obtenen una puntuació de 400, mentre els que tenen cent, arriben a 500.

Gregorio Luri a "Es pot educar en l'èxit?" a revista Valors, abril 2013.

Foto: Jaap Dronkers

L'escola concertada és un invent socialista

La primera llei educativa dels governs socialistes, crec que de 1984 (la LODE), que fou molt criticada per la dreta d'aleshores i, en especial, per l'episcopat espanyol, amb nombroses mobilitzacions,  va consolidar, de fet, un sistema públic d'educació que tenia el seu recolzament tant en l'escola pública com el que se'n va dir, des d'aleshores, l'escola concertada, diferenciada de la privada, que rebria el finançament públic necessari per assegurar, d'una banda, que tots els infants espanyols tinguessin accés a l'educació i, de l'altra, que hi hagi llibertat d'elecció per part dels pares. Tot això, òbviament, amb limitacions i més o menys entrebancs que el propi ex ministre Maravall ha reconegut (el finançament mai no ha estat suficient; a la concertada sempre cal instituir un complement de finançament; les sospites sobre alguns concerts -pocs- en escoles d'èlit són ben justificades; no a tot arreu funciona realment com a una única xarxa d'escolarització, la llibertat queda un pèl retallada amb les zones educatives, etc...), però s'ha de dir, amb rotunditat, que el resultat ha estat un èxit. Que la decisió del primer govern de Felipe González va ser molt encertada, almenys en aquest punt.

Les competències en educació, després, han estat traspassades a les comunitats autònomes, i tots coneixem, a més, els problemes que associem al nostre model educatiu. Vull dir que hi ha moltes coses a criticar, a canviar i també a felicitar al món de l'educació. Però el concert permet oferir avui una variada oferta educativa dins una única xarxa que comparteix, grosso modo, la majoria d'estàndards. Integra, aquest model, una interessant experiència de l'escola pública a Catalunya, un dels puntals del país, i una llarga i estesa tradició, també molt diversa, de l'escola de titularitat no pública, però tampoc estrictament privada. Fora d'alguns casos (a Mataró, per exemple, el GEM), parlo de les escoles regentades per ordes catòlics. Catalunya, sobretot, no seria el que és sense aquesta heterogeneïtat educativa que, curiosament, fa el model més homogeni pel conjunt del país. La immersió lingüística, per posar un cas ben actual, no tindria èxit si tots 'els diferents' no s'haguessin conjurat per implantar-la 'igual'. Ens entenem?

Sóc defensor, i practicant, de l'escola pública. I n'estic molt satisfet, a tots els nivells. Però us he de dir que, a hores d'ara, dutxat d'uns quants prejudicis, em sembla fantàstic que hi hagi escoles concertades, que tenen 'accent'. Jo, què voleu que us digui, en aquests moments d'asèpsia, no trobo gens malament que hi hagi escoles amb accent, amb cognom que -sempre que respectin la llibertat de consciència i el programa educatiu- diguin sense complexos qui i què els inspira. La Marta Mata o sant Joan Bosco, tant me fa. Que jo no ho comparteixi no vol dir que no pugui existir dins la xarxa pública.

Pels que no n'heu trepitjat mai cap (jo vaig ser alumne dels escolapis), i us penseu que els nens entren en una màquina centrifugadora de cervells, faríeu bé de passejar-vos hi i mirar què tal tenen el cervell els seus alumnes. Per sort, però també per desgràcia si ens ho mirem bé, l'escola cristiana no té com a objectiu fer fidels. I si el té, vist el que es veu a missa, ha fracassat completament. Només pot titllar l'escola cristiana catalana de proselitista qui l'ignora. Jo em conformaria si intenten, que em sembla que ja ho fan, almenys que els alumnes fossin bons cristians que, en llenguatge normal, vol dir bones persones. Exactament el que fa la pública. O tampoc li toca?

Per això em sembla absurd qui, m'imagino perquè no se'n recorda de cap altre argument, utilitza la disjuntiva pública/concertada per avalar els seus criteris diem-ne polítics, ignorant que la dialèctica de veres és en un altre lloc. Ignorant que el que ara ha de defensar inclou el patrimoni d'una llei que va inventar-se això de la concertada i, contra el que diuen alguns, va ser un molt bon invent. Ser d'esquerres inclou -crec- no convertir-ho tot en estatal sinó en garantir un accés públic i lliure a una escola de qualitat, partint de la realitat del país i no la d'un manual.

Wert, la religió i el pacte

És tan gros el despropòsit respecte al català a l'escola en la reforma Wert que hem conegut aquests dies que potser no acabem de veure la resta de punts un dels quals, la qüestió sempiterna de la classe de religió, té tots els números d'esdevenir una nova trinxera on desplegar, d'una banda, totes les ires anticlericals i, de l'altra, el tremp regressiu amb què el govern del PP sembla voler fer content el seu electorat més tradicional. És possible que, així, sigui inviable una reflexió més serena i ens aboqui a més anys d'estira-i-arronsa segons qui guanyi les eleccions que no acabi de resoldre l'encaix definitiu dels estudis religiosos a l'escola. Ni a Espanya ni a Catalunya, per cert, on un intent d'aproximació a aquesta qüestió iniciat durant el primer tripartit va quedar al calaix.

Sota el meu punt de vista, en canvi, crec que seria molt bo que, així com segur que sortiran plataformes per defensar el model igualitari d'immersió lingüística a Catalunya (que ha estat la base de la unitat civil del poble) en pugui sortir una altra per defensar que s'abordi seriosament la matèria escolar de religió. Una plataforma plural, que englobi el món educatiu, associacions religioses i laiques, etc..., que vulgui sortir de les trinxeres i que, posats a somniar, podria sortir amb un pacte de mínims semblant al següent.

1. El fet religiós és matèria escolar. 

Els éssers humans ens relacionem, en totes les cultures, els temps i les civilitzacions, amb el sagrat, el transcendent i els seus mecanismes de celebració i transmissió. Comprendre això és bàsic per entendre com som. El nostre entorn n'és ple de mostres d'impactes al conjunt de la nostra experiència (la història, la cultura, les guerres, la pau, els drets, les imposicions, els rituals festius i de pas, els mites compartits, la vida quotidiana de molts veïns, la diversitat cultural...). Ignorar-ho perquè "pertany a l'àmbit íntim" o "perquè les religions han fet molt de mal" tindria el seu parió en no voler parlar de sexe perquè hi ha gent que es transmet la sida. Al revés, la llibertat s'amplia amb els coneixements i l'actual silenci sobre el fet religiós fa, doncs, éssers menys cultes, menys lliures i més predisposats al sectarisme.

2. Si és matèria escolar, ha de regir-se segons l'administració educativa.

La dignitat de la religió com a matèria passa per la seva professionalització i pel seu ingrés al món acadèmic com ho fan altres matèries d'estudi. No sota un eufemisme, sinó amb tot el nom: religió. Amb professionals capaços d'impartir-la sabent que no estan ni evangelitzant ni catequitzant sinó donant eines per dotar de coneixements suficients en matèria de religió als catalans. La matèria dóna per molt, crec que és necessària tant a l'educació primària com a la secundària i és molt probable que el currículum fos fàcilment pactable.

3. Gran pacte.

Un canvi d'aquestes característiques precisa d'un gran pacte, òbviament. En primer lloc entre la dreta i l'esquerra, que tindria com a objectiu no fer perillar la religió com a matèria però alhora desvincular-la del seu caràcter confessional. En segon lloc, de l'Estat amb l'Església catòlica, encara que sigui perquè ni podem ignorar la tradició d'aquest país ni podem malmetre l'experiència. Ni tampoc podem bloquejar aquesta qüestió per més temps en un mapa on l'Església pretén conservar els seus drets (?) contra una societat que  pot arribar a confondre l'ensenyament de la religió com un privilegi eclesial. En tercer lloc, amb el món acadèmic, les altres confessons religioses i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. No és fàcil, però tampoc no és impossible.

4. Els professors de religió.

Una qüestió que sembla menor és la situació del professorat de religió, absolutament precària i dependent. En aquest somniat acord, proposaria un termini perquè l'actual professorat pugui accedir a la funció publica (en cas dels que exerceixen a l'escola pública) o a l'empresa aportant la titulació necessària i després, si s'escau, d'un procés de caapcitació o oposició, com ha estat el cas d'altres col·lectius en el passat (penso en el cas dels mestres de l'escola catalana).

Hi ha una bona colla de referències per qui vulgui saber-ne més. Jo recomano la lectura del llibre (Escola, religió i poder, d'Enric Canet, Jordi Puig i Pere Vilaseca (Viena Edcions, Barcelona, 2008), que inclou una sèrie d'entrevistes molt útils per fer mirar d'aclarir aquest entrellat. Està en català, correu abans que les ocurrències de Wert ens impedeixin de llegir-lo.

(en castellà)

És la sintaxi

Tots dos són mestres, una mica més grans que jo. També són pares. Un cop sopats, picant i bevent, arlem d'això i d'allò i de cop i volta trobo que em fan una reflexió sensatíssima que va a contra-corrent de l'objectiu actual d'aprendre llengües, quantes més millors, per desenvolupar-se millor en el futur i de fer-ho reduint les hores de les llengües oficials (i maternes) de catalunya i incrementant-ne les de llengua estrangera, inclosa alguna matèria científica. "El problema és la sintaxi: els nostres nois acaben els estudis secundaris sense saber-ne pràcticament res i, és clar, un cop saps sintaxi aprendre la resta d'idiomes és molt més senzill. i no només per apren dre idiomes, et servirà", concloïen davant la meva admiració. I afegien que sí, que una de les matèries que més costa d'impartir entre els estudians de secundària, o d'aprendre, és aquesta. Proposaven destinar més hores a les llengües maternes, que són les bàsiques per entendre el llenguatge i, a paritr d'ell, la resta d'idiomes.

Efectivament, quan parles amb algun professor universitari, una de les crítiques més ferotges que fan al nivell de formació dels seus alumnes, tant se val si els que comencen o els que acaben, rau en la seva poca capacitat d'expressió escrita, entre moltes d'altres. I, especialment, pel que fa referència a la construcció de les frases, d'un parpagraf i no diguem d'un text sencer.

Aprendre a expressar-se bé, a fer concordar els diferents elements de la frase, en no pedre's reconeixent els subjectes i els complements, a posar bé les -a vegades- complexes estructures... ajuda, sens dubte, a entendre molt millor què volem dir, què ens volem dir i a encertar en la sempre difícil tasca de posar paraules (i frases) a cada element del caos que sembla que estem apamant amb el llenguatge. És la nostra principal arma en aquesta selva. I té poques municions, o no sabem massa com va.

El particular i el general

"El la ciència [en el sentit més generalitzat de "saber", Wissenschaft], com en l'art, allò particular només té valor quan abraça allò general i allò absolut (...). Per dedicar-se als mitjans i als procediments per sabers determinats, s'ha perdut el saber per ell mateix".

Friedrich Schelling, Lecciones sobre el método de los estudios académicos [1805], Buenos Aries, Losada, 2008, pp. 8-9 i 27. Citat per Jordi Llovet a Adéu a la Universitat, Barcelona, 2011, Galàxia Gutenberg, p. 27.

Socialdemòcrates contra 'mètodes tous'

Us recomano que sentiu aquesta conferència, pronunciada el passat 15 de març pel Doctor en Filosofia Gregorio Luri a Tribuna Girona. En ella, inclou la reflexió autocrítica de la socialdemocràcia europea sobre els "mètodes tous" en educació i reivindica canvis molt concrets i realistes en aquest món. I elogia, en aquest mateix sentit, l'acció duta a terme pel conseller Maragall i el ministre Gabilondo, que s'han posat mans a l'obra en el poc temps que han tingut. No dic res més perquè no trigueu a veure el vídeo.

Què ensenyem?

Mientras los medios nos aseguran que Europa está ardiendo, la pedagogía New Age nos invita a tocar la lira. Como decía un filósofo refiriéndose a una cuestión no del todo ajena a ésta, la excusan dos hechos: No parece darse cuenta ni de que Europa está ardiendo ni de que está tocando la lira.

A este paso, más que en escuelas públicas y privadas, nuestro sistema escolar se va a escindir en escuelas que educan para la felicidad y escuelas que educan para hacer frente a la verdad de los hechos, que con frecuencia es muy poco consoladora, y para gestionarlos con el saber que haga falta, la voluntad necesaria, una vela encendida a la diosa fortuna y sobredosis de resiliencia.

Gregorio Luri, fragment d'un post al seu bloc.

Govern sense Educació

Quan no saps què fer amb les coses, canvia-li el nom, diuen. El primer que ha fet el nou Govern de la Generalitat en matèria educativa ha estat canviar el nom del departament. Enlloc de ser el d'Educació serà el d'Ensenyament. Vinga, a canviar rètols de totes les escoles i centres oficials, la papereria, les targes, etc... perquè, m'imagino, el canvi deu valer la pena... O no? De fet, ningú no l'ha explicat. Sí he sentit els crítics: creuen que s'aposta més per un model de transferència de dades i coneixements que no per una voluntat decidida d'educar les persones. No sé, però alguna cosa important deu amagar que s'hagi hagut de fer aquest canvi amb l'enrenou que suposa. Que ens expliquin per què aquest Govern ha perdut l'Educació...

És clar que no han estat els únics canvis, de moment. En un país on -tothom ho diu- el seu futur depèn en molt bona part d'incrementar el nivell educatiu i cultural dels seus membres, les primeres passes del Govern Mas han estat en coses tan substancials com si s'ha de fer setmana blanca o no (important, però no pels objectius educatius, crec), o enverinant-la. Encara no sabem, però, quins plans té aquest Govern realment en matèria educativa (o “ensenyantiva”). O, en plena etapa de reducció aparent d'alts càrrecs, duplicar les direccions generals que es relacionen amb el món escolar: en una finestreta les concertades, en l'altra les públics. Adéu sistema públic amb múltiple titularitat. Adéu igualtat d'oportunitats... O no; a veure si això també ens ho explica la nova consellera Sense Educació però Amb Ensenyament. Això sí que ens ha quedat clar.

No és horitzontal



Fa dies que vaig ordenar alguns papers i em va sortir una entrevista de fa més de dos anys a La Vanguardia (la podeu trobar reproduída aquí) al pediatre francès Aldo Nauri, en la que hi deia coses que vaig subratllar i auqe ara us brindo:

¿Cuántos maleducados han pasado por su consulta?

De maleducados he visto más padres que hijos. En Francia me conocen como el pediatra de los padres. Calculo que he tratado unos 15.000 casos (...).

Antes se nos decía "en la vida no se puede tener todo"

Eso curtía. Ahora se les dice "haz lo que quieras, mientras seas feliz", "puedes tenerlo todo". ¡Que incierto! Paradójicamente, los movimientos de izquierdas que preconizan la libertad son los aliados objetivos de la sociedad de consumo (...).

¿Por qué no mostrarnos desnudos ante nuestros hijos?

La curiosidad es un motor. Si la satisfacemos le restamos instrumentos de madurez: bloqueamos su deseo de saber. Lo que se llama la pulsión epistemofílica. La habitación conyugal debería estar siempre cerrada.

Duch i l'home ambigu (i III)

Ve d'ahir i d'aquí

La reforma del lenguaje a que Lao Tsé aludía puede parecerlesamuchos una solución retórica e ingenua, y sin embargo estoy convencido de que sería harto eficaz si hubiese personas dispuestas a aplicarla más allá de los oropeles del poder y la gloria, hoy disfrazados de tecnocrática eficacia. Reformar el lenguaje implica muchas cosas. En primer lugar, la pacificación y armonía de los hablantes que tienen a su cargo las distintas estructuras de acogida: las relaciones afectivas y de parentesco (codescendencia); las cívicas, éticas y políticas (corresidencia); las culturales y religiosas (cotrascendencia); y las transmisiones que la comunicación mediática incluye (comediación). En segundo lugar, hacerse cargo de lo que el ser humano va siendo en el curso de su trayecto vital: ambigüedad y contradicción, incertidumbre y finitud, interioridad y exterioridad: de ahí que precise lenguajes y traducciones, y que sea un ser mediado y ritual, simbólico y empalabrador, narrativo y ético. Finalmente, esa reforma del lenguaje implica desvelar la capacidad crítica, ponderativa y discernidora de los sujetos, su aptitud para plantear preguntas y respuestas siempre provisionales y responder sí o no, crítica y sabiamente al tiempo. La supuesta eficacia tecnocrática nos está conduciendo al reino de la credulidad y la mansedumbre más primitivas y groseras.

(...) Creo que el cristianismo continúa vivo porque sigue siendo marginal. Bloch decía que lo mejor de la religión es que provoca herejes. Las religiones, que han dado lugar a lo mejor y a lo peor, sólo lo son de veras cuando argumentan contra el sistema. Soy optimista acerca del futuro de un cristianismo profético y relativamente marginal, no sacerdotal como lo es ahora.

Duch i l'home ambigu (II)

Ve d'ahir i d'aquí

La derecha actúa con fraseologías de izquierda y esta hace otro tanto, ambas implicadas en una sobrecogedora subversión del lenguaje. Aquí se da una muy notable perversión de la palabra, empezando por las declaraciones de los líderes. Basta encender la televisión o leer los periódicos para advertirlo. Pero la verdadera democracia no se deja expresar con sustantivos, sino mediante verbos, y se pervierte –como el símbolo, por cierto– cuando se da por lograda: es un experimento que se valida o invalida en el ejercicio de la libertad y la solidaridad, el humor y la justicia, la paz y la reconciliación. Y debe serlo ahora y aquí, no en un más allá nebuloso. (...)

El ser humano es en esencia relación, y debe ensayar incesantes equilibrios entre centro y periferia. Esta premisa resulta capital para entender la actual crisis de relación entre Catalunya y España. A partir de una comprensión esencialista y por completo a histórica de la identidad y la tradición –de las raíces, en términos más religiosos–, desde el centro se pretende que todo sea centro, y desde la periferia, que todo sea periferia. El centro ha buscado consumar invasiones identitarias de la periferia, y esta ha respondido con proyectos dirigidos a la reconversión metafísica de la propia historia. El fruto de ello es la imposibilidad de que ambos polos entablen auténticas relaciones, que deberían caracterizarse por dar no sólo como inevitable, sino como creadora y provechosa, la existencia de sensibilidades distintas. De ello deriva también el aumento de la crispación, cuyo casi inevitable correlato –en ambos lados– es la aplicación de inmisericordes lógicas totalitarias, sobre todo por parte del más fuerte.

(...) La obsesión por ser sólo lógicos o bien sólo míticos es una falacia, porque logos y mythos son realidades complicadas. (...). Es menester agregar, por otra parte, que uno de los ideales mayores de la democracia occidental fue la formación del ciudadano, su presencia en la vida privada y pública como alguien responsable, justo y libre. La crisis global actual lo es de la democracia y del ciudadano mismo, que ha sido reemplazado por el consumidor, de acuerdo con Zygmunt Bauman. El sustrato de todo ello es más hondo, no obstante: una vasta y honda crisis gramatical que afecta a todas nuestras instituciones: la política, la religión, la educación, la economía, la familia, la comunicación mediática, el ocio… El conjunto de los cauces de socialización que llamo estructuras de acogida.

(demà més)

Duch i l'home ambigu (I)

El dia que facin un club de fans d'en Lluís Duch aviseu-me. Us en parlo sempre, però és que em sembla un home molt savi i que més aviat se'l coneix poc. El suplement cultural de La Vanguardia acollia fa unes setmanes una entrevista [aquí] que li feia el seu col·laborador Albert Chillón, en la que Duch diu coses com aquestes:

Todos esos rasgos [de l'home] pueden resumirse en la palabra ambigüedad, que es la marca propia de un ser que no posee respuestas a priori, sólo preguntas que suscitan respuestas siempre provisionales. De ahí que el esquema antropológico que uso se mueva entre la pregunta y la respuesta, una vía de acceso a nuestro ser que incorpora la contingencia y la duda, la vacilación y la decisión. Nuestra condición adverbial, en suma.

(...) Esa apología de lo humano a la que aludo debería traducirse en una búsqueda de la salud personal y común, una cuestión de enorme alcance político. Pero la coimplicación entre logos y mythos –entre imagen y concepto– resulta capital porque somos un conjunto de facetas inconciliables entre sí, en principio. La vida humana es esa extraña, a menudo paradójica conjugación entre lo lógico, conceptual, analítico y experimental, por un lado, y lo mítico, intuitivo, sensorial e imaginal, por otro. La salud consiste en equilibrar ambas dimensiones.

(...) se está produciendo una galopante degradación de la convivencia y, en suma, un proceso regresivo de deshumanización al que la postergación de las humanidades contribuye sobremanera. No aludo sólo a su supresión –algo muy significativo por sí–, sino ante todo a la mentalidad de quienes la promueven. Porque esos saberes hoy relegados cultivan nuestro poliglotismo de homines loquentes, la posibilidad de convivir en relativa armonía. Su destrucción se fragua en la primera enseñanza y culmina en la universidad, y sin duda provocará una desestructuración simbólica altamente nociva.

(demà més)

El pare PlayStation

No hay treguas en elmundo on line. Internet es un espacio público, pero sólo en parte porque también está disponible para el linchamiento, el fraude, la extorsión, el golpismo y la ciberguerrilla. Con un clic el internauta se convierten en tricoteuse. Los circuitos para la ciudadanía y el horror se entrecruzan. Ángeles y demonios también batallan en las fronteras galácticas de internet. ¿Cómo iba a ser de otro modo? La tecnoutopía es otro de esos sueños prometeicos que acaban mal (...).

Teóricos de la cibercultura como Pierre Lévy sostienen que con la televisión participamos todos juntos, pero sin podernos poner de acuerdo –en el sueño o la pesadilla– con los demás, mientras que en el ciberespacio ya entramos en la interacción de un universo de informaciones, según procesos que no excluyen el conflicto. En ambos casos, seremos multitud, pero no siempre inteligente y capaz de distinguir entre irrealidad y realidad. Sustitutas de la familia como transmisoras de información y valores, la televisión e internet mantienen en alto grado de exposición a niños y adolescentes. La violencia virtual acaba por anular la real. La PlayStation suplantará la figura del padre. Los intentos por adecuar el acceso de menores a la televisión o a internet raramente mantienen la debida vigencia, entre otras cosas porque la familia ya es el teclado, la red. Entonces el mundo portentoso que representa la red de redes ensancha sus franjas oscuras, pasa de ser una vía de conocimiento y comunicación a una servidumbre de multitudes en estampida.

Valentí Puig, "La sorpresa de cómo somos" (fragment), a La Vanguardia, 12.12.2010.

Les escoles de Mataró #garantiadeprogres

En l'etapa del Govern Montilla, seguint amb la planificació iniciada amb el Govern Maragall, Mataró ha estrenat quatre escoles de primària (nova Anxaneta, Antonio Machado, Mª Mercè Marçal, Montserrat Solà), que se sumen a les quatre més que han rebut per primer cop el recolzament en la inversió del Govern de la Generalitat. En obres també hi ha la nova escola l'Arboç (per persones amb disminució psíquica) i en fase d'adjudicació la Marta Mata. A nivell de planificació més immediata tenim l'escola Joan Coromines i, segurament, Molí de Vent, prop d'una altra escola bressol al barri de Cerdanyola. I queden per no massa més tard la recuperació com a escoles de les antiques fàbriques Fàbregas del paper i Fontdevila i Torres. Espectacular. I també cl sumar-hi els esforços per una educació de primera, com apuntava el conseller Ernest Maragall la setmana passada davant la nova escola Montserrat Solà (a la foto, el conseller amb la diputada Consol Crados; autor: S.F.).

Contrasta, i moltíssim, amb la nul·la planificació haguda pels governs de CiU, especialment el darrer, quan Artur Mas era conseller en cap i catalunya veia com venien un munt d'immigrnts en edat fèrtil que, presumiblement, feien advertir del creixement de la natalitat que efectivament hi ha hagut (i ja hi havia). Des del 1983 la Generalitat no havia fet cap més escola de primària a Mataró. I no s'havia cap rebut per construir noves escoles bressol. Aquesta manca de planificació i el fet que l'educació fos la darrea prioritat de l'equip d'Artur Mas ens fan preveure el pitjor en cas que torni.

Consol Prados i la violència masclista

Per cert, la diputada Consol Prados protagonitzarà l'acte Contra la violència: tolerància zero, el dimarts 23 novembre, a les 7:30 de la tarda a la seu del PSC a Mataró (Camí de la Geganta 109, bx.). Es fa amb motiu del Dia Internacional Contra la Violència Masclista i és orgnitzat per la Secretaria de la Dona del PSC de Mataró.Us hi esperem.

Drogues

Frases d'agost - 17
: :

La vida només és vida si som capaços d'experimentar. Aquest verb ja ha sortit (...) quan m'he referit a la Romania de Ceausescu (...).

:

Lou Reed els ho deia en vers, to això. Aquella veu gutural i opaca els xiuxiuajava a través dels altaveus del eu equip de música el mateix secret fàsutic: podrien volar, podrien escapar, podrien transcendir aquella vida monòtona i miserable, sense sentit, que havien dut els seus pares i els seus avis. Eris sicut diis, scientes bonum et malum, deia la serp al Paradís (...): "sereu com déus, coneixedors del Bé i el Mal".

:

(...) El problema real que plantegen les drogues té ben poc a veure amb els components químics, i molt, en canvi, amb els seus components rituals (...).

:

Vivim immersos en el paradigma cultural e la transgressió banal, que no és altra cosa que una relació anòmala, autopunitiva i infructífera amb la tradició. (...)

:

En les societats arcaiques, la construcció e la identitat personal obeïa -i en molts llocs del món encara obeeix- a une pautes prefixades, rígides i asfixiants, però alhora senzilles; en l'actual tot és obert (bona notícia) i per això tot és difícil (aquesta n'és la dolenta).

:

Ferran Sàez, Els bons salvatges, Ed. Mina, Barcelona, 2008, p. 36-46.

;

Aprenentatge Servei

:

Un dels actes més emotius que m'ha tocat presidir a l'Ajuntament, sens dubte, fou el de divendres passat en tant que Alcalde accidental. Donàvem els diplomes als alumnes que han participat al programa d'Aprenentatge Servei de l'Ajuntament de Mataró, una de les coses més desconegudes -injustament- de la ciutat. A iniciativa de l'Alcalde Joan Antoni Baron es va portar a terme, fa un temps, una sèrie de projectes sota la idea d'uan 'agenda de la solidaritat' que, a manera de ls agendes 21 en sostenibilitat, fixessin objectius a assolir en matèria d'increment dels mecanismes d'ajuda mútua de la ciutat.

:

Un d'aquests projectes, que ja va per la segona edició i que segueix un model aplicat en altres àmbits, és aquest (vegeu nota). Una bona colla de centres desenvolupen un programa d'aplicació dels seus coneixements entre els socis o usuaris d'entitats ciutadanes: associacions de veïns, entitats d'ajuda mútua, casals d'avis... Des de descobrir les potencialitats d'internet o els mòbils als que són a l'altra banda de la 'fractura digital', fins a compartir balls o itineraris històrics per la ciutat, les idees han estat variadíssimes. Les regidores Carme Esteban, coordinant les entitats des de la Fundació Hospital de Sant Jame i de Santa Magdalena, i Conxita Calvo, coordinant les escoles i es instituts, han fet una tasca increïble de posar d'acord tot quisqui.

:

Crec que és importantíssim, aquest programa. Perquè ens fa més persones, com va dir molt bé el professor Josep Mª Puig Rovira (un dels teòrics d'aquesta eina ...i mataroní!) en una breu xerrada a l'acte, donat que persna és aquella que ha descobert que amb l'ajuda mútua la seva col·lectivitat és més forta i la seva vida més satisfactòria. Perquè trenca les muralles intergeneracionals, els estancs dels nostres centres o associacions, etc. Perquè fa més útil i atractiva la tasca d'estudiar. Perquè ens fa a tots un pèl més savis. Perquè ens connecta... Quin orgull que sento per la meva ciutat.
:

Cristòfol Trepat

Al nou canal de vídeos a Youtube del portal Universitaties.net hi ha una interessant entrevista a Cristòfol Trepat, professor a la Universitat de Barcelona i membre fundador del grup de jazz La Locomotora Negra, que us poso a sota. En ella, un 'immigrant digital', com s'autonomena, d'una generació que ha estat 'nouvinguda' a les noves maneres de relacionar-se amb el món a través d'internet, parla sobre els avntatges i les dificultats d'ensenyar amb les noves eines i les noves praxis dels alumnes. Crec que és un molt bon document. I el canal de vídeos, promet.

L'escola del segle XXI

Sota aquest títol dedica frc revista de debat polític, editada per la Fundació Rafael Campalans, el monogràfic del seu darrer número, que podeu trobar aquí. Inclou articles molt interessants de Joaquim Prat, Gregorio Luri i Julio Carabaña. Cristina González i Buil en fa una introducció en el que es platjea aquestes preguntes "Realment són certes les informacions que dibuixen un panorama de crisi estructural? Quin és el paper que hauria de jugar l’escola al segle XXI? Està desfasada? Existeix una resposta des del progressisme davant d’un cert desconcert actual?"

:

Després presenta els tres articulistes, amb aquests paràgrafs que ara us deixo:

:

En primer lloc, Joaquim Prats, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, estableix en el seu article un retrat de l’estat de l’educació a Catalunya. Per al professor Prats, l’escola està en crisi, i ho justifica a partir d’indicadors concrets, com informes de rendiment escolar o dades socioeconòmiques. Així, tot i que el sistema educatiu català ha assolit un nivell homologable als països europeus, encara té punts febles fruit de la pròpia història educativa i política. Per a Prats, la solució passa per identificar els problemes dels col·lectius i tractar de manera desigual el que és desigual. En cap cas, però, no s’han de buscar solucions del passat als problemes actuals. Sens dubte, les respostes als problemes de les aules s’han de dur a terme des de la confiança i l’optimisme.

:

Per a Gregorio Luri, doctor en Filosofia, precisament perquè la realitat ens dóna motius pel desencís, cal contrarestar el pessimisme amb l’optimisme de la voluntat i la confiança en mestres i alumnes. Per a Luri, autor de L’escola contra el món (La Campana, 2008), l’optimisme i la confiança són el primer deure moral del mestre, i l’estabilitat, l’obligació per part de la llei i les institucions implicades. Així, Luri considera que en els països amb èxit hi ha un cercle virtuós en què la confiança dels mestres en la seva pròpia feina i en l’autoritat dels continguts, la dels pares i alumnes en l’escola, l’estabilitat normativa i la capacitat per a detectar precoçment els problemes d’aprenentatge són elements que es reforcen els uns als altres. El nostre repte, segons ell, és crear aquest cercle virtuós.

:
Aires positius també a nivell espanyol. El catedràtic de Sociologia de l’Educació Julio Carabaña fa una crida a l’optimisme, recordant que els resultats de les escoles espanyoles estan al nivell dels països més avançats d’Europa. Provocador en la seva anàlisi, es mou còmodament entre percentatges i resultats nuls, per acabar amb alguns mites que envolten, per exemple, la relació entre immigració i escola. Per a Carabaña, el sistema educatiu és un dels subsistemes socials en què els processos d’immigració produeixen menys tensions, perquè es disposa de mitjans i d’estructures que res tenen que envejar a les del nord d’Europa. Des de l’esquerra, el paper que ha de jugar l’educació al segle XXI és clar: ha de ser l’eina que impulsi els valors democràtics, de solidaritat i de participació, sempre a partir de l’acció conjunta de pares i mares, alumnat, mestres i professorat, amb la correcta aplicació de les lleis en vigor i garantint l’aportació de respostes àgils a les inquietuds, reptes i dificultats que, necessàriament, es generen amb el pas dels anys.

:

La culpa i Frankenstein

Hi ha un article de Gregorio Luri, de fa dies (18.11.2009, La Vanguardia), que podeu llegir sencer aquí, que em té el cor robat. L'autor, crític amb determinades derives de l'educació al nostre país, fa un paral·lelisme entre el seu monstre preferit i la manca absoluta de responsabilitat que transpira el món (educatiu). Diu Luri que quan Victor Frankesntein veu la seva criatura, no la vol reconèixer, la rebutja. "Y de este rechazo se nutre la "maldad" de la criatura. Pongo la palabra "maldad" entre comillas porque, aunque es cierto que el monstruo nos da miedo, nos negamos a considerarlo malo. Preferimos pensar que está mal diseñado", diu.

:

En el moment que el mostre li reclama al seu creador, el primer exclama: ""Dadme la felicidad y seré virtuoso". No le pide que le enseñe el camino de la virtud, sino que exige la felicidad para poder considerarse a sí mismo un ser moral. En este sentido Frankenstein o el moderno Prometeo prefigura la actual sociedad terapéutica y, de manera muy especial, nuestra escuela". D'aquesta manera, diu Luri, "hoy nadie parece ser realmente responsable de su drogadicción, su obesidad o su fracaso escolar. La culpa de lo que nos ocurre precede y condiciona nuestra voluntad".

:

I afegeix que "la responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilizarnos, sino enfermedades que padecemos inocentemente y reclaman la piedad de un terapeuta".

:

Bon resum de la societat medicalitzada en què ens trobem, exempta de tota responsabilitat per temor a la culpa o al culpable, per temor a la infelicitat i el trauma, pel temor al tumor, pel pànic a veure el mal en estat cru (i dins nostre), i per l'oblit de la mort. El lloc de cadascú, doncs, l'aportació única de cada home o dona, sense por al fracàs o al mal intrínsec de cada fet, seria un lloc massa a la intempèrie, massa abocat al virus.

:

I encara més. Potser per això ens refugiem en els murs de la moral, encara que cada vegada més prims, enlloc de l'heroïcitat ètica, pròpia de folls, pròpia dels que -coneixent-lo- han decidit traspassar el límit amb totes les conseqüències.

:

Il·lustració: Frankenstein (1934), de Lynd Ward.

Posts relacionats: Donar la culpa, Llibre de Jaume Patuel, El poeta i la magrana.

: