La pregunta i el paper del PSC

Foto: Toni Garriga | EFE

Sobre la pregunta i la data de la famosa consulta per la independència que han acordat quatre partits del nostre arc parlamentari, sota la presidència d'Artur Mas, ja s'ha dit tot. Per mi, el comentari més ajustat i brillant, com sempre, l'ha fet l'amic Cinto Amat al seu blog (en Cinto Amat és molt bo, molt, i només em sap greu que no escrigui en un mitjà d'àmplia difusió, cosa que fa que molta gent s'ho perdi). De manera que gairebé us demano que deixeu de llegir aquí i correu a invertir el temps en aquesta altra lectura més interessant.

Jo només afegiria un parell de coses. La primera, adreçada als proposants. El primer que vaig pensar, pràctic com sóc, en conèixer la pregunta són tres preguntes més. La primera, ¿què coi és un 'Estat' que sigui diferent a un "estat independent"?. La segona, ¿d'on caram treurien el cens electoral si la competència d'administrar-lo correspon exclusivament a l'INE (Ministeri de l'Interior)?. I la tercera, ¿qui dimonis designarà els membres de les juntes electorals i de les meses si la competència per fer-ho correspon al poder judicial? Es veu que ara s'ho posen a pensar. Per mi, les mínimes garanties democràtiques (claredat en el que voto, unitat de cens, independència en la composició dels òrgans electorals, etc...) són bàsiques per poder exercir el meu dret a vot. Ep, ho digui o no la llei, tot i que la llei electoral (per cert, no la catalana, som 'única comunitat que no en té) ja ho deixa ben clar. Fa la fila que ens enreden, sinó, oi? O que s'ha fet per autosatisfer-se, no? Bé, alguns ja no tenim edat per això.

La segona reflexió que vull afegir correspon al meu partit, el PSC. En dues direccions. Una, estenent la mà als partits que han arribat a aquest acord i que han obert tímidament la porta ("un Estat") a una tercera opció que, a banda d'incorporar el federalisme, opció estratègica del PSC, podria fins i tot guanyar. S'ha d'aprofitar aquesta escletxa. Una mà estesa que provoqués, això sí, canviar algunes coses, clar. Només es podrà ser decisiu, en el futur, dins de la majoria que promou un canvi de l'statu quo. No fora. La segona direcció és més propositiva. Sí, hi ha mols documents i s'han fet actes, i mítings, però no crec que s'hagi explicat prou què vols dir quan diu "Federalisme". Per exemple: ¿com s'hi arriba quan només ets tu qui el vol? ¿Quines competències (i per què aquestes i no unes altres) caldrà que es quedi l'Estat (espanyol)? ¿Per què seria més positiu (amb exemples) per resoldre els problemes que -amb raó. diagnostiquen tots els que s'han fet independentistes per manca de resposta a l'"altre cantó"? I, sobretot, ¿per què ens han de creure si quan hem governat no ens ha sortit bé? Si s'és valent, tot això es pot respondre. I hi ha molta gent esperant aquestes respostes.

Perquè aquest despropòsit, aquest mal cap dels que ens governen i els seus aliats parlamentaris, té dues grans oportunitats, malgrat tot. La primera, la de canalitzar una energia immensa, una mobilització mai vista, que exigeix un canvi radical en l'statu quo jurídic i polític del país que no es pot deixar de banda. Explotarà per un altre cantó i no serà massa positiu (en forma de frustració nacional, per exemple). L'altra, perquè demana a crits una opció de redreçament que només pot fer, ara per ara, el PSC (sens dubte, molt més que els radicals de la Cup). Restar-ne al marge, esperar veure el cadàver de Mas o qualsevol altre d'aquests objectius d'inactivitat... senzillament deixen al PSC sense cap paper. Que és exactament on estem anant.